La pàtria

Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) va ser escriptor,economista,polític i taquígraf català. Va escriure aquest poema al 1833 publicat a la revista El Vapor.El poema és el més important dels que va escriure, perquè la resta de la seva obra es considera d'escàs relleu, i és breu i circumstancial. Cal destacar que es considera l'inici de la Renaixença. El tema del poema és l'enyor de la pàtria i de la llengua, com a represntant de la pàtria. Per poder comprendre millor el text, cal destacar que la "tomba del jueu" és Montjuïc i la mallorquina nau" és l'illa de Mallorca. La llengua llemosina o el llemosí, és el nom de la llengua catalana. Pel que fa la metrica, el poema té 6 octaves reials, de 8 versos alexandrins (12 síl.labes) amb cesura 6+6 i amb els dos hemistiquis masculins . La rima és consonant, masculina i femenina. i l'estructura és ABBA ACCA- DEED DFFD, i així successivament. L'estructura doncs, és encreuada. D'aquesta manera ens mostra l'autor que cada quatre versos hi ha una unitat de sentit. La primera octava està dedicada a les muntanyes i illes dels Països Catalans, amb dos paral.lelismes ( "adéu-siau turons, per sempre adéu-siau", "per lo repòs etern, per lo color més blau") i una al.literació (" e al mig del mar immens la mallerquina nau"). A la segona octava s'associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.La tercera octava és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada.

En la quarta octava el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho amb el propòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aqui es venç al castellanisme.A la cinquena octava torna l’evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit. I a la sisena octava Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria. Aquest poema és un dels grans exponents de la manera de ser i pensar, de la ideologia, dels poetes de la Renaixença, especialment els de caire conservador. La pàtria, la fe, la llengua, l'amor a la mare i als fills, resumeixen, en una llengua que barreja verbs en català antic i paraules col.loquials o fins i tot incorrectes i un gran munt d'imatges simbòliques, el que tradicionalment ha representat la identitat catalana.