Historia de la

Clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 13,21 KB

 

L'expansió mundial de la crisi: Els mecanismes d'expansió: les inversions i els préstecs havien estat el motor de la prosperitat. Els mecanismes d'expansió de la crisi van ser diversos: -El descens dels preus dels productes van comportar grans dificultats a les empreses perquè no podien competir. -La reculada de la demanda va reduir dràsticament les seves importacions, això va perjudicar els països exportadors. -Els problemes de la banca van comportar un dràstic descens dels préstecs i de les inversions a Europa. La crisi bancaria va ser el primer símptoma de la recessió. La situació va empitjorar amb la fallida del Creditanstalt (banc principal d'Àustria). En tots els països va disminuir el nivell de producció i va augmentar la desocupació. La crisi va ser especialment greu a Alemanya. Al Regne Unit, la recessió no va ser tan greu, però la impossibilitat per mantenir la lliura com a moneda central va provocar la fallida del sistema monetari internacional. Es va anar produint una situació de successives devaluacions de les monedes i de grans fluctuacions en la seva cotització. França és un exemple del “bloc or”, pequè va mantenir el seu tipus de canvi fixos en relació amb aquest metall. L'enfonsament del comerç: La forta reducció de la demanda interna en algunes economies i l'enfrontament comercial entre Europa i els EE UU van enfonsar el comerç internacional. La causa principal de la reducció del comerç va ser l'augment de proteccionisme als països principals. L'adopció de tarifes proteccionistes pels EE UU va ser considerada una declaració de guerra comercial. L'enfonsament del comerç va comportar l'expansió de la crisi als països exportadors de l'Amèrica Llatina i d'Àsia. La disminució dels seus ingressos els va impedir tornar els préstecs i els obligà, a reduir la seva demanda als països industrialitzats. El camins de la recuperació econòmica: La proposta keynesiana: Keynes va defensar que la crisi no era transitòria i que la recuperació no sorgiria espontàniament si els governs no hi actuaven a favor. En el seu diagnòstic va argumentar que el problema principal de l'economia era la manca de demanda davant la caiguda de la inversió. Enfront de l'enfonsament de la inversió privada, proposava que l'Estat augmentàs la despesa pública. La despesa de l'Estat generaria dèficit públic, perquè si l'Estat gastava, augmentava la demanda, pequè aquesta despesa inicial, transformada en salaris i béns, creava una nova demanda (multiplicador keynesià). L'Estat podria incrementar els ingressos per impostos i reduir o fins i tot anul.lar a termini mitjà el dèficit públic inicial. Davant la necessitat d'augmentar el consum, va defensar el millorament de les condicions salarials per augmentar la capacitat adquisitiva de la classe obrera. El New Deal de Roosevelt: L'intent de recuperació associat habitualment amb les teories de Keynes és l'anomenat New Deal, un plà econòmic per superar la crisi i pal.liar-ne els efectes socials, posat en pràctica pel president Franklin Delano Roosevelt. Les mesures varen intentar lluitar contra el descens dels preus (deflació) creant organismes per regular la producció i els preus. A través de la Llei d'ajustament agrari, es va crear un organisme, l'Agricultural Adjustament Administration, amb l'objectiu de reduir la producció agrària i recuperar els preus. La Llei nacional de recuperació industrial va crear dos òrgans oficials: el National Recovery Administration per fomentar els acords de preus entre les empreses i evitar-ne la reducció, i la Public Works Administration per promoure projectes d'infraestructura que reduïssin l'ocupació i augmentassin la demanda. Roosevelt va crear una assegurança federal per garantir els comptes dels petits inversors en cas de fallida bancària. Per afavorir les exportacions, es va impulsar una política monetarista, que va devaluar el dòlar. El millorament de les condicions dels treballadors va tenir un paper molt important, la llibertat de sindicació a les empreses i el dret a la negociació col.lectiva dels salaris. El governs va establir un salari mínim i un nombre màxim d'hores de feina. Es va aprovar la llei de creació de la seguretat social. Pretenien garantir uns ingressos mínims als treballadors que potenciessin un augment del consum. La desconfiança empresarial va provocar el retraïment dels empresaris i va comportar que les inversions privades fossin més escasses del que s'esperava. Podem afirmar que la política de Roosvelt va comportar l'estabilització de l'economia, però la recuperació va ser amb l'esclat d'una nova guerra a Europa que va incentivar el desenvolupament de la indústria armamentista. Els països escandinaus: L'element cabdal va ser atorgar un paper actiu al pressupost de l'Estat en la lluita contra la recessió econòmica. Quan els empresaris invertien menys, provocaven l'augment de l'atur, l'Estat augmentava la inversió per compensar l'efecte negatiu de la reducció de la inversió privada. En la posada en pràctica d'aquests programes fou decisiva la força dels partits socialdemòcrates, que van influir en l'aprovació de plans d'ajuda als aturats. Així es va iniciar, la construcció de l'Estat del benestar, es va difondre i es va anar consolidant en el conjunt de l'Europa desenvolupada. La política armamentista d'Alemanya: Alemanya presentava un exemple de recuperació econòmica autoritari, que va propiciar un fort intervencionisme i va impulsar una política de rearmament per estimular el creixement de la indústria pesant. Hitler volia aconseguir l'autarquia econòmica, és a dir, una autosuficiència que permetés la supervivència d'Alemanya prescidint de les exportacions i produint a l'interior tot el que necessitava. Aquestes mesures van permetre que la producció industrial creixés de manera considerable i que disminuís notablement l'atur. Aquesta política econòmica va conduir directament a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. El Regne Unit i França: EE UU, França i el Regne Unit es van esforçar per acabar la guerra comercial i estabilitzar el sistema monetari, amb l'objectiu d'activar el comerç internacional. La Conferència Internacional de Londres va voler solucionar els desacords amb els deutes de la guerra i posar fi a les fluctuacions dels tipus de canvi de les monedes. El Regne Unit no va adoptar polítiques semblants a les del New Deal, i va proposar algunes de les mesures tradicionlas anticrisi: va devaluar la lliura per afavorir les exportacions i va recórrer al proteccionisme. A França, impulsada pel Front Popular: reducció de la jornada laboral, augment dels salaris, establiment dels convenis col.lectius i de les vacances pagades. L'estabilització de l'economia i l'inici d'una nova fase de creixement només es va aconseguir després de la Segona Guerra Mundial.