Joan Maragall

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,82 KB

 

En aquesta etapa s'alterna el vitalisme amb el decadentisme, es manifesta un Maragall dual que Gaziel descriu amb la seva teoria del «doble fons»,[53] una figura desenvolupada arran d'unes paraules de Maragall on manifestava «La vida, contemplada per sobre i en total, és hermosa: la vida, viscuda, és trista»,[54] per a explicar com apareixen a l'obra de Maragall uns textos de procedència més aviat externa i intel·lectual —els comentaris d'actualitat al Diario de Barcelona — i uns altres procedents d’una font més profunda i íntima, els textos més religiosos.[55]

La seva feina al Diario de Barcelona va representar la seva professionalització com a escriptor, i es va estrenar com a redactor amb l'article "El Paraguay" el 22 d'octubre de 1892.[30]

El 1893 va començar a publicar a la revista L'Avenç amb un article sobre Nietzsche[56] que va ser el seu primer article en català[30] i que va signar amb el pseudònim "Pamphilos".[57] Posteriorment va col·laborar com a traductor i poeta i bona part de la seva obra va ser editada mitjançant aquesta publicació.

Mentrestant, el 1892 va escriure Pirinenques, una obra amb fragments decadentistes, i el mateix any va participar en la Festa Modernista de Sitges on va donar a conèixer fragments de Nietzsche. A l'estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses va escriure La vaca cega.

A la seva col·laboració setmanal com articulista parla sobre la ciutat, parla sobre política propera i internacional, parla sobre costums i sobre els nous invents. Té una clara vocació didàctica mirant de guiar la burgesia barcelonina mancada d'inquietuds culturals, i això és el que a Maragall el molesta extraordinàriament.[58]

L'any 1893, en arribar a casa després de la bomba del Liceu va veure la seva dona donant el pit al seu fill i a partir d'aquesta imatge va escriure Paternal que esdevé una optimista declaració de fe en la bondat última de la vida, i l'afirmació de la innocència sobre els interessos polítics, l'odi i la por. De fet, la força del poema consisteix, no en el simple contrast entre la vida pública i la privada, sinó en l'associació entre dos tipus de barbàrie: la de la violència civil i la de l'infant innocent.

D'aquest mateix any és el poema Excelsior, que també prové del vitalisme nietzschià. Parla del rebuig a l'immobilisme ideològic i proclama el viatge inacabable, obert a tot el nou, un programa de vida, no perdre el nord, la recerca d'un objectiu,insistint en el viatge mateix,el moviment continu.[59]


El 1894 i una mica influït per la moda del moment va entrar en un període decadentista del qual destaquen les Estrofes decadentistes (1894) i el recull Poesies (1895), estructurat en tres parts: Claror, Pirinenques i Tríptic de l'any, amb L'oda infinita com a pròleg i Excelsior com a epíleg.[60] En aquest recull apareix publicat La vaca cega un poema que s'inclou dins la temàtica de la natura, un dels temes cabdals en la poesia de Maragall.

Aquell mateix 1894 va guanyar l'Englantina d'or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema La sardana, a l'edició del 1896 va obtenir la Viola d'argent amb El mal caçador.[38]

En aquesta segona etapa Maragall comença a desenvolupar un catalanisme diferent de la Renaixença que aparellava al vitalisme. L'any 1898 va publicar els seus "tres cants de guerra": Els adéus, Oda a Espanya i Cant del retorn, iniciant-se un procés de ruptura amb Espanya.[61]

Cap al 1900 Maragall ha acceptat uns valors morals i, al mateix temps, és capaç de sentir-se lliure dels dictats de les pròpies idees i d’obrir-se a tot el que li arriba.