Narrativa de postguerra

Narrativa de postguerra: a partir de la segona meitat dels anys quaranta la novel·la va començar a recuperar la importància que havia tangut en els anys de preguerra . La creació de editorials i premis literaris garantiren la continuïtat de la narrativa catalana de la ma d’autors que ja havien publicat abans de la guerra i van fer possible l’aparició de nous novel·listes. Els autors es poden classificar en dos grans grups: segons s’haguessin format abans de la guerra civil o després. Al primer hi pertanyen Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga i Pere Calders. Al segon hi ha Montserrat Roig, Baltasar Porcel i Carme Riera. La censura va tenir un paper decisiu en la problemàtica de la novel·la per diferents motius. Els principals corrents de la novel·la catalana són: la novel·la d’anàlisis psicològic i la novel·la realista. 1)la d’anàlisi psicològic: és la continuació de la novel·la psicologia de preguerra.


Es centra en l’anàlisi del món interior i la vida moral d’un personatge. Hi distingim dues orientacions: (-)la tradicional que utilitza tècniques de la novel·la realista del segle 19 sense fer referència a la situació de post guerra. (-)la revolucionaria: en aquesta si que es fa present el món de la postguerra. Mercè Rodoreda és l’autora d’aquest tipus de novel·la psicològica. 2)la novel·la realista: hi diferenciem 3 tendències. El realisme testimonialista, la novel·la existencialista y el realisme mític. (-)en el realisme testimonialista trobem un conjunt de novel·les d’escriptors que es van exiliar, son un testimoniatge dels fets viscuts, com la guerra civil, la vida dels refugiats i el món de l’exili sud-americà. (-)la novel·la realista existencialista, aquest tipus apareix a mitjans dels anys 50, vol denunciar la situació política de la postguerra. Presenta a l’esser humà.El realisme mític: representat per Llorenç Villalonga i el seu llibre Bearn(1961) utilitza un narrador que explica els seus records i fragments de la seva memòria.