El catalanisme

Clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 14,22 KB

EL  CATALANISME  DURANT  EL  SEGLE  XIX 

El nacionalisme català va tenir durant el segle XIX dues etapes clarament diferenciades. A partir dels anys 30 va aparèixer un catalanisme cultural que pretenia sobretot la recuperació de la llengua catalana com a vehicle de comunicació i com a llengua literària. Des dl Decret de Nova Planta, el català havia estat prohibit oficialment i no es podia utilitzar ni en l’ensenyament, ni a l’església ni als jutjats. Només va sobreviure l’ús quotidià de la llengua catalana en una època en la qual la majoria de la població era monolingüe. 

A partir dels anys 80 del segle XIX es va anar constituint un nou catalanisme de caràcter polític. Aquest corrent, entès i viscut com un moviment, va buscar la manera d’organitzar-se políticament sobre la base real de la catalanitat i de l’ús general de la llengua, i amb la incorporació d’idees de procedència molt diversa. A més, el catalanisme polític demana autogovern per Catalunya com a legítima aspiració de la nació catalana. 

EL CATALANISME CULTURAL. LA RENAIXENÇA 

El moviment més important dins del catalanisme cultural del segle XIX fou La Renaixença. El seu inici se sol datar l’any 1833, amb la publicació de ‘oda “La Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau. Tanmateix, l’any 1815, Joan Pau Ballot havia publicat la Gramàtica i apologia de la llengua catalana

Més tard, Joaquim Rubió i Ors va publicar uns poemes al Diario de Barcelona que l’any 1841 va aplegar en un recull. El pròleg d’aquest recull va constituir un autèntic manifest de la Renaixença. 

L’any 1859 es van restaurar els Jocs Florals, que van dinamitzar i prestigiar l’ús del català com a llengua pròpia i símbol de la pàtria, principal senyal d’identitat del país i de la seva història. 

A partir d’aquest moment, diverses institucions com la Universitat de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès i l’Acadèmia de les Bones Lletres van acollir el moviment i el van impulsar. 

Paral·lelament a la Renaixença, el corrent popular de la literatura també va experimentar un gran impuls. La figura més significativa fou Frederic Soler, més conegut com Serafí Pitarra. Pertanyia al grup d’intel·lectuals que s’oposava als literats de la Renaixença i que reivindicava l’ús del català “que ara es parla”, front a l’arcaïtzant i poc viva llengua utilitzada en els Jocs Florals. 

El triomf de la Renaixença com a moviment cultural es justifica per tres raons: 

  • Durant el segle XIX, la industrialització de Catalunya i el seu progrés econòmic han donat protagonisme a una burgesia forta i pròspera que fa del català i la cultura catalana un senyal d’identitat. 
  • La Renaixença representa una reacció contra el fort centralisme cultural i administratiu amb què es construïa el nou estat liberal a Espanya. 
  • La influència del Romanticisme europeu, que valorava el passat medieval dels pobles i la recerca de les seves arrels històriques a l’Edat Mitjana on Catalunya havia estat independent de qualsevol altre poder polític. 

EL CATALANISME POLÍTIC 

La configuració del nou Estat liberal va comportar una centralització en tots els sentits. Ben aviat es van començar a sentir les primeres protestes en forma de moviments populars entre 1835 i 1843. 

Les protestes més destacades van ser les anomenades “bullangues”, derivades del malestar social i polític amb què determinats sectors de les classes populars van rebre el procés de consolidació de l’Estat liberal i el procés d’industrialització català. El descontentament anava dirigit cap a les autoritats i destaquen la insurrecció de Barcelona l’any 1842 i la Jamància del 1843, en les quals es demanava la descentralització de l’estat, la major participació política de les classes populars a través del sufragi universal i la millora de les condicions de vida i treball d’aquestes classes. 

Durant el Sexenni Revolucionari, el federalisme es va desenvolupar com a doctrina política i va tenir molta acceptació a Catalunya. El republicanisme defensava la forma republicana del govern, el laïcisme i l’ampliació dels drets democràtics i socials. Amés, propugnava una articulació federal de l’Estat espanyol. La seva figura principal fou Francesc Pi i Margall, que pensava en un Estat federal. Espanya o Ibèria, amb la incorporació de Portugal, havia de ser la resultant de la federació voluntària dels diferents pobles i regions de la Península. L’any 1869, els republicans federals catalans, entre els quals cal destacar Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé i Ildefons Cerdà, van impulsar el Pacte de TortosE, en el qual s’arribà a l’acord de construir l’Estat federal espanyol a partir de l’Antiga Corona d’Aragó. Malgrat tot, durant el període de la Restauració, el republicanisme federal va anar perdent pes a Catalunya, després de la frustrada experiència republicana del 1873. 

Valentí Almirall va ser la figura principal de l’impuls del catalanisme polític, sobretot quan l’any 1881 va decidir impulsar la creació d’una organització específicament catalana al marge de partits d’àmbit estatal. El catalanisme d’Almirall era de caràcter republicà, laic, progressista i no era separatista sinó que considerava que Catalunya era un element de progrés per Espanya i que la revitalització de Catalunya representaria la regeneració de la vida política espanyola. Tot això queda recollit en la seva obra Lo Catalanisme

Almirall va convocar l’any 1880 el Primer Congrés Catalanista, on s’hi van prendre tres acords bàsics: 

  • Redactar un document per defensar el dret civil català. 
  • Constituir una Acadèmia de la Llengua Catalana 
  • Crear una entitat que difongués el catalanisme. 

A partir d’aquest darrer acord, es va crear el Centre Català, que, després de convocar un Segon Congrés Catalanista, va tenir com a obra més rellevant la redacció del Memorial de Greuges (1885) que va ser presentat al rei Alfons XII. Al document es denunciava l’opressió del règim centralista sobre Catalunya, demanava l’harmonització d’interessos i aspiracions de les diferents regions espanyoles i reivindicava el proteccionisme i el dret civil català. Aquest Memorial ha estat considerat com el primer manifest polític unitari del catalanisme. 

L’any 1887, diversos intel·lectuals conservadors (Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba) van fundar la Lliga de Catalunya. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888) adreçat a Maria Cristina d’Habsburg, en el qual es demanava autonomia per Catalunya.. 

Un any més tard, van dirigir una campanya per defensar el dret civil català contra el projecte de reforma del Codi Civil que s’estava debatent a les Corts de Madrid. Finalment, el govern espanyol va decidir respectar l’ordenament jurídic català. 



A partir dels anys 90 l’hegemonia del catalanisme es va anar decantant cap a sectors més conservadors. L’Església catòlica catalana es va anar desmarcant del carlisme i va anar buscant un espai dins del liberalisme conservador. En aquest sentit, cal destacar la figura del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, que en la seva obra La tradició catalana recull el cos doctrinal del catalanisme catòlic i pretén plantejar una alternativa catòlica i conservadora al catalanisme laic partint de tres postulats: 

  • Refús a qualsevol `plantejament revolucionari. 
  • Retorn a l’Edat Mitjana com a època idealitzada. 
  • Defensa d’una estratègia regionalista allunyada de l’acció política per aconseguir la regeneració social de Catalunya. Aquesta tasca hauria de recaure en l’Església i el clergat. 

L’any 1891 va ser fundada la Unió Catalanista, que pretenia ser una federació de tots els grups, centres i publicacions catalanistes. La seva base social estava formada per classes mitjanes, amb el suport de la Catalunya rural. 

Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa l’any 1892 d’una assemblea de delegats amb l’objectiu d’aprovar el seu programa polític, que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. S’hi defensa la plena sobirania de Catalunya en el govern interior i la possessió de competències absolutes en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. Proclama l’oficialitat del català i estableix que els càrrecs públics a Catalunya només puguis ser exercits per catalans. 

Una altra iniciativa de la Unió Catalanista va ser el manifest públic Missatge al rei dels hel·lens (1897), document en el qual s’expressava la solidaritat dels catalanistes amb els habitants de l’illa de Creta, aleshores osta el domini turc. 

Aquestes iniciatives no van ser ben rebudes a la resta de l’Estat espanyol i es va iniciar un procés de repressió contra el catalanisme per creure que era un perill per la unitat d’Espanya. Va ser aleshores que l’opinió pública madrilenya va encunyar el concepte de separatisme. 

 

L’EVOLUCIÓ DEL CATALANISME POLÍTIC DURANT LA RESTAURACIÓ 

Durant els primers anys del segle XX, cal destacar l’aportació ideològica d’Enric Prat de la Riba. En la seva obra La nacionalitat catalana, publicada l’any 1906, l’autor hi formulava la distinció entre nació i Estat. La nació era una realitat natural creada per un esperit col·lectiu basada en una llengua pròpia. L’Estat era una organització política fruit d’una realitat històrica. Prat de la Riba arribava a la conclusió que Catalunya tenia dret a posseir un Estat però articulat dins d’un estat federal espanyol. 

La descomposició de la Restauració va tenir com a conseqüència la descomposició dels partits dinàstics i l’aparició a Catalunya d’altres formacions polítiques. 

El catalanisme conservador fou representat per la Lliga Regionalista, fundada l’any 1901 i dirigida per Prat de la Riba i, a la seva mort, per Francesc Cambó. Aquest partit va vertebrar la Solidaritat Catalana i va impulsar una àmplia campanya per assolir l’autonomia política de Catalunya i va ser responsable de la gestió de la Mancomunitat. 

El catalanisme d’esquerres va tenir la figura de Domènec Martí i Julià, president d’Unió Catalanista i que defensava l’alliberament social i nacional de Catalunya. 

Del món republicà federal van sorgir altres grups com el Partit Republicà Català de Marcel·lí Domingo, Francesc Layret i Lluís Companys. D’altra banda, Francesc Macià va fundar l’any 1922 l’Estat Català, de caràcter independentista. La unió de les dues formacions va donar la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va ser fundada l’any 1933. 

Dins del socialisme, Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret i Gabriel Alomar, es van escindir del PSOE i van fundar Unió Socialista de Catalunya l’any 1923. 

Finalment, cal destacar l’aparició del Partit Republicà Radical, creat per Alejandro Lerroux, partit de caràcter anticatalanista. Lerroux era un polític andalús que estava dotat d’una capacitat de lideratge basada en una oratòria encesa i demagògica que arribava a les classes populars. Utilitzava un llenguatge pseudorevolucionari i enfrontava als obrers amb els seus enemics( la burgesia, l’Església i el catalanisme). Aquest partit va tenir èxit sobretot en les classes populars nouvingudes poc integrades en la societat catalana i va tenir importants resultats electorals. 

La Mancomunitat de Catalunya 

El concepte de mancomunitat sorgeix de la idea d’agrupar les diferents diputacions provincials d’una regió en una sola. La idea de formar una federació de les quatre Diputacions Provincials de Catalunya ja es remuntava al segle XIX. 

El projecte concret es va iniciar l’any 1911 per iniciativa de Prat de la Riba, que presidia la Diputació de Barcelona. 

L’avantprojecte de la Mancomunitat va ser presentat al president del govern espanyol, José Canalejas que va traslladar al Congrés dels Diputats una llei de Mancomunitats, aprovada amb competències molt retallades. 

El sis d’abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat e Catalunya i Prat de la Riba en va ser el primer president. El govern va ser format per vuit consellers, dos per província i la Lliga hi tenia la majoria. 

Les competències van ser molt escasses i la Mancomunitat mai va tenir poder polític real. El seu finançament va ser molt escàs però, malgrat això, la seva obra va ser extraordinària, sobretot en l’aspecte educatiu i cultural. Va donar suport a la tasca de normalització lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, va crear la Biblioteca de Catalunya i una xarxa de biblioteques populars. 

Pel que fa a l’educació, cal destacar l’Escola d’Estiu per mestres, la construcció de centres escolars. També es van crear escoles de formació professional i tècnica, com l’Escola Industrial i d’altres centres com l’Escola d’Administració local, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Infermeres, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, etc. 

També va iniciar la creació d’infraestructures per fer de Catalunya un país modern (carreteres secundàries, obres hidràuliques, tec.). Malauradament, moltes d’aquestes obres no es van poder acabar o es van quedar en fases de projecte degut a la manca de recursos econòmics anteriorment esmentada. 

El cop d’Estat de Primo De Rivera, clarament anticatalanista va representar l’inici de la fi de la Mancomunitat. El 29 de gener de 1924, un industrial terrassenc, Alfons Sala i Argemí, va ser nomenat president de la Mancomunitat amb la missió de desmantellar-la des de dins, cosa que va succeir un any després. 

Entradas relacionadas: