Afectivo

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 20,31 KB

 

1. Socialització i desenvolupament social: 1.1. L'ésser humà com a ésser socialLa socialització és el procés pel qual cada ésser humà es converteix en un membre actiu i de ple dret de la societat de la qual forma part. Socialització primària es produeix en el si de la família. Es caracteritza per la incorporació de les normes d'una manera personalitzada, flexible i subjecta en molts casos a la negociació. Socialització secundaria es produeix en altres contextos socials, com l'escola o altres grups d'oci, és important que l'infant hagi pogut negociar amb la família per poder entendre les regles. La socialització és un procés que no acaba a una edat concreta. 1.2. Agents de socialització: Anomenem agent de socialització les persones o institucions que exerceixen una influència sobre el nen/a i incideixen en el seu desenvolupament social.  Els principals són la família, l'escola i el grup d'iguals. a) La família: L'entorn familiar, un espai privilegiat de socialització. És a casa on es forgen els fonaments i s'estableixen les bases socials i afectives que ajudaran el nadó en el seu creixement com a persona. La família també actua com un filtre sobre la resta dels agents socialitzadors ja que són la mare i el pare. En l'entorn familiar es produeixen els primers aprenentatges. La mare i el pare són els primers educadors dels seus fills. Es produeix una transmissió de valors, idees, actituds... d'aprenentatges en definitiva. b) L'escola: L'escolarització com a àmbit diferenciat de desenvolupament i de socialització sorgeix, així, a causa de la complexitat de la societat actual. A l'escola, els nens/es formen grups d'edat que són a càrrec d'una o diverses persones adultes, grups en els quals la proporció nens-adults és més alta que en la família. Els factors escolars que influeixen en el desenvolupament social de cada nen/a són molts. c) El grup d'iguals: Les primeres relacions amb altres nens/es d'edat semblant tenen lloc en el context familiar, amb els germans/es, o amb els fills d'amics, de familiars i del veïnat. És a partir del moment en què els nens/es es poden desplaçar quan podem parlar pròpiament de relacions entre iguals. Cap als 2 anys ja són capaços d'una gamma àmplia d'habilitats socials complexes i cooperatives. També apareixen les primeres mostres d'afecte, però també hi ha dificultats i conflictes. d) La televisió: educació incidental. La televisió acostuma a ocupar un lloc privilegiat a les llars. Els mitjans de comunicació social, i en especial la televisió, són avui dia agents de socialització de primera línia per a nens/es. En aquest sentit, els podríem considerar com una "escola paral•lela" que constitueix el que s'ha anomenat educació incidental. 2. Teories explicatives: - les teories de l'aprenentatge social (albert bandura): la imitació. - la teoria sociocultural de vigotski: Els processos psicològics de l’ésser humà tenen un origen social. - La teoria psicosocial d'Erikson:  El desenvolupament psicosocial té lloc al llarg de la vida i no unicament a la primera part. Les etapes de desenvolupament psicosocial no se centren en una part del cos. Atorga importància als elements socials. És la psicologia del Jo. - La teoria ecològica de Bronfenbrenner: Posa l’èmfasi en l’anàlisi dels entorns o contextos en què es produeix el desenvolupament de l’ésser humà i en les relacions que es generen entre ells com a determinants d’aquest desenvolupament. 3. La sociabilitat en la infància: a) el coneixement d'un mateix: - autoconeixement i el jo categòric; Autoconeixement: és una diferenciació clara entre un mateix i les altres persones. Apareix entre els 15 i 24 mesos d’edat. * Jo categòric: permet que es refereixin a ells mateixos en relació amb algunes de les seves característiques, com l’edat, el sexe o algun aspecte físic. -  La formació de l’autoconcepte: Entre els dos i sis anys, i arran de les seves experiències amb altres persones en els diferents entorns socials, els infants van interioritzant una imatge o un concepte d’ells mateixos. -  El desenvolupament de l’autoestima: la valoració de l’autoconcepte donà lloc a la l’autoestima. Aquesta pot ser positiva (alta) o negativa (baja). La manera de valorar el que un creu que és origina una autoestima global, i aquesta a partir dels 7 anys es va organitzant jeràrquicament. -  A la recerca de la identitat: A l’adolescència es converteix primordial troba resposta de Qui sóc?. Aquesta recerca és un procés complicat, ja que suposa d’alguna manera la destrucció de tot allò que s’ha elaborat fins llavors per tornar-ho a reconstruir. b)  El coneixement dels altres: -  La percepció de l’altre. - La comprensió de les intencions i la presa de perspectiva. c)  Les relacions entre persones: -  L’amistat. -  Els conflictes en les relacions interpersonals. 4.3. L'establiment de límits: El procés de socialització comporta aprendre què està permès fer i què no està permès fer en un moment determinat. a) Regles que mai no es poden trencar: Aquestes regles tenen a veure amb tot allò que pugui suposar fer mal a una altra persona o a un mateix. La resposta de l'adult ha de ser ferma, alhora que explica al nen o a la nena el perquè del límit que s'ha marcat. El que es òptim és que tant en la família com a l'escola els patrons d'actuació soguin els mateixos. b) Regles subjectes a negociació: És important tenir en compte la individualitat de cadascun dels infants i el que això implica: acceptar les seves preferències en un moment donat i fins i tot el seu mal humor un dia determinat. c) Regles que cal complir per imperatiu: Els infants han d'aprendre que, en situacions que no comporten perill per a ningú, de vegades tampoc no hi ha marge de negociació possible.



4.4. Entrenament en habilitats socials: Habilitats socials es coneixen una sèrie de comportaments que permeten establir una relació favorable amb les persones amb qui s'interacciona. La paraula habilitats fa referència a un conjunt de capacitats d'actuació apreses, i que el terme socials emmarca aquestes capacitats en un context interpersonal: - Comportament assertiu. Fa referència a la manera d'afrontar situacions en què es posen en joc els drets d'un mateix i els dels altres. – Comportament agressiu. Suposa la imposició dels criteris, pensaments i opinions propis i la falta de respecte envers els dels altres. – Comportament passiu o inhibit. Suposa l'anul•lació dels drets, idees i opinions pròpies i la supeditació als dels altres. a) En què consisteix un programa d'entrenament en habilitats socials? Aquests programes es componen d'un conjunt de tècniques, que se seleccionaran i seqüenciaran segons les necessitats que presenti l'individu o el grup i d'acord amb els objectius que es vulguin assolir implementant-les. Generalment es basa en les lleis del comportament. b) Tècniques per implementar i mantenir conductes: - Preparació de resposta. Primers passos per iniciar una conducta. - El modelatge o aprenentatge per observació: La tècnica del modelatge es basa en l'existència d'un model que duu a terme la conducta que es vol implantar davant la persona usuària, perquè aquesta la imiti, es fonamenta en aquest principi d'aprenentatge. - El reforç positiu. Consisteix premiar al nen/a amb alguna cosa que l'agradi. -  La tècnica de Premarck consisteix a utilitzar una activitat agradable o més desitjada pel nen o la nena perquè en reforci una altra que li resulta desagradable o menys desitjada. -  L'emmotllament o aproximacions successives consisteix a definir de manera molt concreta l'objectiu final de l'aprenentatge i dividir-lo en conductes més simples (aproximacions) degudament seqüenciades (successives). c) Tècniques per fer desaparèixer conductes: - La retirada d'atenció consisteix a ignorar la conducta conflictiva. - Els temps fora consisteix a retirar al nen/a dels possibles reforços ambientals que puguin estar mantenint la seva conducta. - El càstig suposa l'aparició d'una conseqüència desagradable després d'una conducta inadequada, o la retirada d'un privilegi o situació agradable de què gaudia l'infant. No s'ha d'abusar d'aquesta tècnica, ja que pot provocar en l'infant inseguretat i un mal concepte de si mateix. 5. Dificultats i conflictes en el desenvolupament social: 5.1. Comportaments amb un nivell alt d'activitats:– Infants molts moguts: Durant els 3 primers anys de vida, aquest tipus de conducta pot ser viscuda de manera diferent en cada escola infantil, segons la metodologia i el plantejament que tingui, és a dir, a les escoles on es respecti el ritme evolutiu dels infants hi haurà menys interferències que en aquelles altres. A partir dels 3 anys la metodologia de treball generalment canvia i s'espera dels infants que siguin capaços de mantenir-se asseguts. – Trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat: El trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat, conegut com a hiperactivitat, apareix en els primers anys de vida i, en part, remet durant l'adolescència. a) signes i pautes de detecció: la hiperactivitat es caracteritza per: - gran activitat motriu. - impulsivitat o falta d'autocontrol. - dèficit d'atenció. Quan es parla d'hiperactivitat, no n'hi ha prou que es presenti només algunes de les conductes exemplificades, sinó que s'han de donar totes elles.b) Comportament dels infants hiperactius: Els nens hiperactius són difícils de gestionar, en el sentit que la presència d'un d'ells en un grup no passa mai inadvertida. Hem de tenir en compte que aquests infants tenen molt poca consciència del perill, la qual cosa els pot portar a patir accidents i caigudes freqüents. c) Avaluació i tractament: Per a l'avaluació, a més d'estudiar els dèficits d'atenció, el nivell d'intel•ligència general i el comportament general de l'infant, també s'entrevista amb la família i amb el nen/a, i pot fer una observació del seu comportament a casa i a l'escola. Amb tota aquesta informació es decideix el tractament que cal seguir, el qual pot consistir en una teràpia de tipus psicològic. 5.2. El comportament agressiu: S'entén per agressió qualsevol conducta que pretén causar dolor a algú o a alguna cosa o danyar-los. • Evolució dels trets agressius en el desenvolupament social: Al voltant de l'any i mig o els 2 anys, els nens i nenes ja tenen prou capacitat emocional i cognitiva com per sentir enuig o frustració davant alguna cosa que volen i que no poden obtenir. Aquest tipus de comportaments suposa dificultats en la convivència diària als centres educatius i cal buscar en cada moment la millor estratègia per actuar. Amb l'aparició del llenguatge, l'infant canvia la forma d'agressió i així, en el segon cicle, l'agressió física és substituïda majoritàriament per l'agressió verbal, d'aquesta manera apareixen els insults i les burles, la forma i la intensitat dels quals està molt determinada pels models que s'ofereixen a l'infant. Alguns nens i nenes tenen un comportament que pot qualificar d'altament agressiu. • Tipus d'agressivitat: Tres categories o nivells associats a comportaments agressius en la infància: a) Agressivitat adaptativa: Hi ha un tipus d'agressivitat que es podria denominar adaptativa, forma part del desenvolupament normal de l'ésser humà i constitueix una resposta lògica davant la frustració. Al voltant dels dos anys apareixen moltes d'aquestes conductes d'oposició, com ara crisis, rebequeries i plors, que s'intenten contraposar a la voluntat de la persona adulta per imposar els desitjos propis (comportament d'autoafirmació). El seu comportament està regit pel principi del plaer de què parlava Freud. Aquest tipus de comportaments d'agressivitat adaptativa assoleix el seu màxim entre els 2 i 3 anys i va disminuint progressivament fins als 5, ja que per mitjà de la socialització els infants també van aprenent altres formes d'expressar-se. Els nens agredeixen generalment sense intenció de fer mal, comportament que rep el nom d'agressió instrumental.



L'infant pot pegar-li a un altre, empènyer-lo o copejar-lo per aconseguir el que vol, però sense intenció de fer-li mal. Aquesta classe d'agressió es contraposa amb l'anomenada agressivitat hostil, no adaptativa en la qual sí que hi ha intenció de causar dany. b) Conductes agressives no adaptatives: Hi ha un altre tipus de conductes agressives que no són adaptatives. Són les agressions que s'utilitzen per resoldre conflictes, però que en realitzat no solucionen res i suposen uns costos personals superiors als guanys que comporten. Aquestes conductes deterioren les relacions socials i originen problemes de convivència importants. c) Trastorn de conducta dissocial: Hi ha un tipus de conductes agressives més greus, a partir dels 10 anys i en l'adolescència, en els quals la violència és gratuïta: -  Possibles causes de l'agressivitat infantil: Des de d’una perspectiva social, s’ha observat que el tipus de jocs i joguines poden influir a afavorir conductes més agressives en els nens, mentre que es valoren negativament i es reprimeixen aquestes mateixes conductes en les nenes. En l’àmbit de l’agressivitat infantil la violència televisiva exerceix influències negatives en els infants, per la violència emesa pels diferents mitjans de comunicació. Un dels aspectes més determinants en el desenvolupament de l’agressivitat infantil és el comportament agressiu dels pares i les conductes de rebuig o distanciament cap als fills, així com els conflictes continus que es produeixen en moltes parelles. 5.3. Dificultat per entaular relacions socials: a) Timidesa extrema: També hi ha nenes i nens molt tímids que estableixen poca relació amb els companys, es mostren apàtics i recelosos. Viuen les relacions socials amb tensió i ansietat i opten per refugiar-se en el recolliment, on es troben més còmodes. Poden ser ignorats per la seva falta de participació i implicació, d’aquesta manera es retroalimenta un cicle d’autoexclusió. Com es mostren retraïment, temor i inseguretat, i són incapaços de defensar-se, es poden convertir en víctimes propiciatòries d’assetjament escolar per part dels companys més agressius. - Proporcionar-los experiències d’interacció plaents: Els nens que presenten aquest perfil tinguin menys experiències d’interacció social i això implica una falta d’estímul per participar-hi. Un dels primers objectius en la intervenció amb aquests nens és proporcionar-los l’ambient i les condicions necessaris perquè descobreixin com és de gratificant jugar i interaccionar en grup. Per tant, es poden plantejar contes vivenciats o jocs sociodramàtics en els quals se’ls donin papers i rols en què tinguin un cert protagonisme. - Ajudar-los a formar-se una autoestima positiva: Un altre dels trets que acostumen a presentar aquests infants és un baix concepte de si mateixos, que es manifesta en una timidesa extrema i en el fet que no s’atreveixin a opinar i que cedeixin davant les demandes dels altres, que se senten inferiors. La millora de l’autoestima és una de les pedres angulars de la intervenció. Es pot treballar la millora de l’autoestima des de la vessant individual, ajudant l’infant a percebre les seves qualitats positives. Però s’ha d’enfocar sobretot des del reconeixement social, en el sentit que el nen pugui percebre de manera tangible que les seves aportacions, lluny de ser ignorades, són valorades. -  Ensenyar-los a relaxar-se: Podrem considerar la utilització de tècniques de respiració i relaxació, que contribueixin a disminuir la tensió i canalitzar adequadament l’ansietat que generen en aquests nens les relacions socials.

 



5.4. Marginació i desenvolupament socioafectiu: Les circumstàncies personals i de l’entorn són determinants en tot el procés socialitzador, quan aquestes causes són adverses o inadequades poden donar lloc a situacions de falta d’integració o fins i tot de marginació. - Integració i marginació: La forma natural de convivència de les persones dons de la societat és el que s’anomena integració. Així una persona està integrada en una societat quan hi participa plenament. La marginació social com la separació d’una persona de la societat a la qual pertany, ja sigui de manera voluntària o imposada. Aquesta marginació produeix una pèrdua de drets, de beneficis i d’oportunitats. - La inadaptació i l’exclusió com a formes de marginació: Una personas inadaptada és aquella que, no accepta o no compleix les normes i els valors acceptats pel grup majoritari. És important percebre la diferència entre inadaptació, la causa rau en la persona, i marginació, la causa rau de la societat. La forma més extrema de marginació és l’exclusió social, terme ampli que engloba totes les situacions per les quals una persona pertanyent a una societat deixa de ser considerada com a membre de ple dret d’aquesta societat. - Marginació i desenvolupament social en l’edat infantil: Les situacions de marginació social afecten de manera especials en nens ja que la marginació social en la infància pot conduir a una situació d’exclusió en l’edat adulta. La marginació infantil sempre suposa involuntarietat, aliè als infants, els fa viure sense tot allò que per dret els correspon.

Entradas relacionadas: