Antígona salvador espriu pdf

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,05 KB

 

COMENTARI DE LÚCID CONSELLER. El fragment triat per al comentari de text reprodueix el parlament final del Lúcid Conseller -personatge incorporat a la versió del 1964- que,situat a la tercera part de l'obra,clou la tragèdia Antígona, de Salvador Espriu./ Abans d'iniciar l'esmentat parlament, l'autor s'adreça al lector i al possible director <d'alguna improbable representació> de l'obra teatral per tal que aquests s'estalviïn o escurcin, si volen, les darreres paraules del Lúcid Conseller. Si així ho féssim, el sentit de l'Antígona espriuana esdevindria,possiblement,tot un altre. Obviar l'últim parlament d'aquest personatge, com irònicament ens proposa Espriu,ens permetria participar, només del sacrifici tràgic de l'Heróïna del qual ens sentiríem alliberats. Però, Antígona no acaba en l'expiació de la culpa tràgica de la seva protagonista, sinó que continua en cadascun de nosaltres -membres d'una col·lectivitat-, no ja com a simples lectors-espectadors,sinó com a protagonistes d'una realitat -i d'un esdevenidor- tràgics pel que tenen de mediocres i conservadors en el sentit estricte de la paraula. Aquesta realitat i aquest futur, a què es farà al·lusió a través de les paraules del Lúcid Conseller, tenen un punt de referència històric: la situació viscuda després de la G.Civil. Malgrat però aquest referent, la lucidesa dels mots del personatge esdevenen matèria de reflexió constant, la qual cosa ens permet constatar la vigència indubtable de la tragèdia espriuana/ L'escena es situa, quan Antígona, després del seu parlament, camina amb Eumolp cap al seu destí. Creont inicia el seguici de tots els personatges. Lescena queda pràcticament buida; resten, el Lúcid Conseller i el seu amic, que no participen de l'acció dels altres personatges/ En quan l'anàlisi del parlament, la seva funció serà la reflexió sobre els fets esdevinguts.El Lúcid conseller,com sempre al marge de l'acció, dóna per acabada la tragèdia: <un lamentable però correcte acabament de l'episodi>/ El monòleg s'articula a partir de quatre nivells encadenats, que provoquen un creixement de reflexió i tensió que culminarà amb el silenci com a màxima expressió de lucidesa. Així, el primer nivell d'aquesta censió es centra en les figures moralment inferiors,en els personatges necis que són i mantenen el poder tirànic; posterioriment, el Lúcid Conseller, es fixarà en Eumolp i Antígona, per passar en un tercer nivell, a fer una reflexió només centrada en Antígona./ El primer nivell gira a l'entorn del grup de personatges, que han dut Antígona fins al seu destí. Les figures es defineixen a partir d'un llenguatge cínic i irònic que els situa com a protagonistes d'un futur superficial i mesquí: Tirèsias, no ha pogut aturar el càstig; haurà, per tant, de llogar<..De seguida uns altres ulls experimentats i desvergonyits>. A Ismene li espera un futur estèril. L'eurídice espriuana contemplarà amb pragmatisme el final de l'episodi. <Després del decent i moderat disgust> de rigor, respirarà més tranquil·la, impedit el matrimoni que ja el seu <instint de dona> malaconsellava. Creont pagarà amb l'angoixa del recel la seva tirania. Pel que fa a la resta de consellers, res de nou els espera; continuaran, omplint el seus estòmacs <sense ni un bri d'imaginació>. Una reflexió irònica dóna pas a un segon nivell de reflexió centrar a Eumolp i Antígona. Primer es referirà a la mort d'Eumolp, que s'esdevindrà una mena d'espectacle. La d'Antígona, en canvi, serà una mort solidària però llarga. Ara, el Lúcid Conseller s'atura en una meditació que gira a l'entorn del sacrifici de la noia. El pas del temps esborra el record del comú de la gent, i fint i tot, la raó del personatge. Tot es converteix en <vanitat de vanitats>, com diu l'Eclesiastès; fins i tot, potser, el sacrifici d'Antígona? La resposta a l'interrogant podríem trobar-la en el següent grau de reflexió que porta el Lúcid Conseller a definir amb exactitud quin ha estat el poder de l'Heróïna/ Lúcid conseller esdevé ja el mateix Espriu que parla als lectors, als espectadors, en un discurs centrat en la salvació personal de l'individu. El Lúcid Conseller té la vida feta, això vol dir que segons Espriu, <íntimament justificada>. Els mots lúcids del personatfe-autor no esdevenen un perill per a ell <que es mourà en el terreny de la reflexió deixant intacta l'acció- sinó per a qui els escolta que, en rebre'ls, podria experimentar l'imperatiu -inútil i absurd - de l'acció.

Entradas relacionadas: