13

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,54 KB

 
LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
1,1 Dues opcions enfrontades.
Els insurrectes proclamaren rei Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Va començar una llarga guerra civil en la qual s'enfrontaren els defensors de l'antic règim i els partidaris d'iniciar una reforma liberal.
El carlisme presentava una ideologia tradicionalista i antiliberal. Defensaven la monarquia absoluta i el manteniment de l'antic règim, la perminència social de l'esglesia, i de la conservacio del sistema floral particularista.
Hihavia un gran nombre de membres del clero i una bona part de la petita noblesa rural. Els carlins tenien força al Pais Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València, on comptaren amb una àmplia base social camperola.
La causa isabelina va comptar, amb el suport de l'alta noblesa i dels funcinaris, així com un sector de la jerarquia eclesiàstica.
Davant la necesitat d'ampliar aquesta base social a per a plantar cara al carlisme, la regent es va veure obligada a buscar l'adhesio dels liberals.
1,2 El desenvolupament del conflicte armat
Els carlins no tenien un exèrcit regular, i van organitzar grups armats que actuaven segons el mètode de les guerrilles. Els primers escamots carlins es situaven per tota espanya, pero on mes important va ser a les muntanyes de Navarra i el País Basc, Catalunya, Castelló, el Baix Aragó i les comarques catalanes de l'Ebre.
Internacionalment, Carles va rebre el suport de l'absolutisme de Rússia, Prússia i Àustria, Isabel II, va comptar amb el suport de Gran Bretanya, França i Portugal, que eren liberals.
FASES:
1.1833-2835. Estabilització de la guerra al nord i pels triomfs carlins, malgrat que no van aconseguir mai conquestar una ciutat important. El general Zumalacárregui va aconseguir organitzar un exèrcit amb el qual va conquestar Tolosa, Durango, Bergara i Eibar, va fracassar en la presa de Bilbao, on va morir. Les terres de l'Ebre es van unir a les del Maestrat i el Baix Aragó, comandades pel general Cabrera.
2.1836-1840. La guerra es va inclinar a favor del bàndol liberal a partir de la victòria del general Espartero a Luchana. Els insurrectes van iniciar una nova estratègia caracteritzada per les expedicions a unes altres regions. La més important va ser l'expedició reial del 1837, que va eixir de Navarra, va marxar cap a Catalunya i es va dirigir a Madrid amb la intenció de prendre la capital, però les forçes carlines foren incapaces d'ocupar la capital i es van retirar cap al nord.
La constatació de la feblesa del carlisme va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes, partidaris d'arribar a un acord amb els liberals, i els intransigents, defensors de continuar la guerra.
Finalment el cap dels transaccionistes (Maroto), va acordar la signatura del conveni de Bergara amb Espartero, que establia el manteniment dels furs a les províncies basques i a Navarra, així com la integració de l'oficialitat carlina en l'exèrcit reial.

Entradas relacionadas: