3

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,19 KB

 
El govern dels tecnòcrates L'ascens de Carrero Blanco, significà el reforçament dels tecnòcrates al si del govern i la marginació de les famílies tradicionals del règim. A partir del 1962, s'incorporaren nous ministres tecnòcrates i jovens falangistes com Fraga. L'objectiu s'orientà cap a la promoció del desenvolupament econòmic, i cap a una renovació política que implicara la modernització de l'administració, la legislació i les institucions del país. El “desarrollismo” volia consolidar el franquisme per mitjà de reformes legislatives i d'un millorament del benestar social: “La prosperitat com a substitut de la democràcia” podria haver sigut el seu lema.
Les reformes legislatives La nova orientació va fer necessari un impuls legislatiu per a modernitzar les institucions, es procedí a una recomposició de les institucions i les lleis repressives que deixaven els delictes d'oposició al regim en mans dels militars.Es creà el Tribunal d'Ordre Públic que remetia els delictes polítics però no va suposar una disminució de la repressió. L'any 1967 s'apovà La llei de la Seguritat Social amplià la cobertura social amb càrrec a l' Estat, i així començà la construcció d'un cert Estat de benestar, però amb un bran retard respecte d'Europa i amb un sistema fiscal que permetia el frau i el dèficit d'equitat social en el repartiment de les càrregues tributàties. En el sindicat vertical es realitzaren unes eleccions sindicals, en les quals les candidatures no identificades amb el franquisme van obtenir un èxit notable. Els nous temps van aconsellar la flexibilització de la censura i més tolerància cultural. Fraga va promoure una Llei de premsa que suprimia la censura prèvia i permitia la publicació de noves revistes i periòdics, però posant un sistema de multes i suspensions per a limitarne les publicacions. Poc després la Llei de llibertat religiosa reconegué la igualtat de les religions i la llibertat de pràctica, la Llei de representació familiar permeté l'elecció dels procuradosr que componien el “terç familiar”. Aquesta, era molt restrictiva perquè només permetia la presentació de candidatura a les persones afins al Movimiento i limitava el dret de vot als caps de família. Amb la llei orgànica de l'estat, aprovada en referèndum, i introduint retocs en algunes lleis fonamentals depurant el seu llenguatge feixista, confirmava la institució monàrquica del règim i concretava les funcions dels organs de l'Estat mantenint la concentració de poder del dictador però separane entre el cap de l'Estat i el president del govern. Franco designà a Joan Carles de Borbó com a successor seu ja que desconfiava del pare d'aquest per declara la necessitat de la democratització espanyola, cosa que provocà una disputa entre els dos borbons. Açò significà un agreujament de les tensions entre tecnòcrates i falangistes, els primer a favor de la monarquia i els altres encontra.
Les relacions internacionals Espanya sol·licità l'ingrés a la UE però el denegaren per no ser un règim democràtic. Al 1970 s'aconseguí un acord preferencial que permetia reduir els aranzels i afavorir les exportacions industrials espanyoles. Espanya participà en el procés de descolonització africà. Al 1956, França pactà amb el rei del Marroc reconeguent la seva independència, cosa que va fer que Franco retirara les tropes del Marroc. Es concedí l'independència de Guinea Equatorial i poc després la d'Ifni.
El triomf de l'immobilisme Al 1969, a causa de l'escandol de Matesa, on una empresa tèxtil protagonitzà un frau financer que implicà a alguns alts càrrecs del règim, eixiren a la vista les disputes entre oberturistes i immobilistes. Aquest cas, tingué repercussions polítiques importants, ja que provocà l'expulsió de molts tecnòcrates, Carrero Blanco defensà la necessitat d'endurir la la política interna del règim, modificant restrictivament la llei de premsa i augmentant la repressió. Alguns delictes, tornaren a ser considerats rebel·lió militar i l'Estat d'excepció es va convertir en un recurs freqüent alhora que augmentaven les detencions i la violència policial. El consell de guerra a Burgos amb la petició de sis penes de mort contra ETA, va produir la contestació popular provocant moltes protestes internacionals. Franco, per mantenir l'ordre, continuà amb la repressió. Les tensions internes es decantaren a favor de les posicions immobilistes i, s'endurí la pràctica sancionadora de la Llei de premsa.


La crisi política del règim Començada la dècada dels setanta, el règim estava condemnat a una crisi irreversible per no adaptar-se a les noves demandes socials ni al context internacional. Però no acabarà fins la mort de Franco, tot i coincidir amb un avançat deteriorament de la seva salut. • Carlos Arias Navarro, substitut de l’únic personatge capaç de mantenir unides les diferents famílies franquistes, Carrero Blanco, assassinat per ETA el 1973, anuncià una línia oberturista que va ser impossibilitada pels immobilistes (el “búnker”).
L'auge de l'antifranquisme La conflictivitat social va persistir, intensificada per l’aparició de nous sectors reivindicatius com la Unió de Pagesos, grups d’extrema esquerra (OCE-Bandera Roja, MCE, LCR, etc.), i organitzacions terroristes com el FRAP i el GRAPO. • Paral·lelament, els processos unitaris de l’oposició política van convergir en la creació de l’Assemblea de Catalunya el 1971, que incorporà també entitats legals i personalitats. El seu programa bàsic es definia en l’eslògan “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. A la resta de l’Estat, el PCE impulsà la Junta Democràtica (1974), i el PSOE la Plataforma de Convergència Democràtica, fusionades el 1976 en la Platajunta. • Al carrer s’incrementà la repressió policial, amb condemnes de mort el 1974 (Salvador Puig i Antich) i 1975 (militants d’ETA i FRAP), amplament condemnades internacionalment.
La mort del dictador: Franco va veure com la seva salut minvava a marxes forçades entre 1974 i 1975. • En aquest context, l’octubre del 1975, el Marroc impulsà la “Marxa Verda”, una invasió pacífica de la colònia espanyola del Sàhara occidental (que aspirava a l’autodeterminació de la mà del Front Polisario). El règim franquista cedí i es desestabilitzà encara més. • Franco morí el 20 de novembre del 1975. El règim patia una crisi tan profunda que no es va poder mantenir després de la desaparició de la seva figura.
Llei General d’Educació: La Llei 14/1970, de 4 d'agost, General d'Educació i Finançament de la Reforma Educativa va ser impulsada per José Luis Villar Palasí, ministre d'Educació espanyol des de 1969. Va establir l'ensenyament obligatori fins als 14 anys amb l'EGB, Educació General Bàsica, estructurada en dues etapes. Després d'aquesta primera fase de vuit cursos l'alumne accedia al BUP, Batxillerat Unificat Polivalent, o a la Formació Professional. Amb aquesta llei es va reformar el sistema educatiu des de la primària fins a la universitat, adaptant-ho a les necessitats d'escolarització.Llei de Premsa: En 1962, Manuel Fraga Iribarne substitueix a Gabriel Arias Salgado com a ministre d'Informació i Turisme iniciant un tímid procés de liberalització i de reducció de les consignes que culminaria amb la Llei de premsa i impremta del 66, complementada per l'Estatut de la Publicitat d'11 de juny de 1964, l'Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils de 19 de gener de 1967 i l'Estatut de la Professió Periodística, entre altres textos normatius. Llei Orgànica del Estat: La Llei Orgànica de l'Estat (1967) va ser promulgada durant la tercera etapa del règim franquista, un govern en el qual la major part del poder estava en mans de la família tecnòcrata. Juntament amb les altres set lleis fonamentals del règim es va aconseguir el procés d'institucionalització del règim franquista. El contingut fonamental de la llei era: (Article 1) Espanya es constituïa en Regne (Article 2) La Prefectura de l'Estat corresponia al «Cabdill d'Espanya i de la Croada, *Generalísimo dels Exèrcits, don Francisco Franco *Bahamonde» (Article 6) En qualsevol moment el Cap de l'Estat (Franco) podia proposar a les Corts la persona que havia de ser cridada en el seu moment a succeir-li, a títol de Rei o de Regent. Junta Democràtica de España: La Junta Democràtica d'Espanya va ser un organisme de l'oposició al franquisme nascut el 29 de juliol de 1974 a París i impulsada pel Partit Comunista d'Espanya (PCE), liderat per Santiago Carrillo. És el primer gran organisme que, amb un programa polític rupturista, tracta de mobilitzar unitàriament a l'oposició antifranquista. El seu origen està en els contactes que l'advocat Antonio García *Trevijano realitza amb diverses persones de partits polítics, els que decideixen formar la Junta Democràtica són la ASA de Rojas Marcos, el *PSP, el PCE, juntament amb una nodrida representació d'independents, CC.OO. i associacions judicials professionals, de veïns, etc.

Entradas relacionadas: