La balada de la garsa i l’esmerla

Joan Roís de Corella, poeta del s.XV que va pertànyer a l'anomenada Escola Valenciana, va emprar la balada, un gènere que els trobadors utilitzaven per contar històries d'amor. Es tracta d'un poema estructurat, bàsicament, en dues parts coincidents tant des del punt de vista formal com des del punt de vista del contingut. Pel que fa a l'anàlisi formal, la primera part consta de Déu versos decasíl.Labs (4+6), amb rima consonant i creuada i dos versos finals aparellats (ABBA CDDC EE). La segona part és formada per tres estrofes de cinc versos cadascuna. Els versos, octosíl.Labs i tetrasíl.Labs, presenten una rima consonant i encadenada (ababa cdcdc ababa). Si ens endinsem en el contingut del poema, podem veure com aquestes dues parts coincideixen plenament en el plantejament de la situació que el poeta ens vol fer arribar. Així, en els primers Déu versos, ens són presentats els protagonistes de la balada: dos ocells, una garsa i una esmerla, que seran els encarregats d'establir un diàleg amoròs que, ben segur, podríem traslladar a un terreny més personal i íntim, el del propi “jo poètic” que expressa els seus sentiments amorosos cap a una dama. Si analitzem més detalladament aquesta primera part, veurem que a l'inici (versos 1 al 4) se'ns descriu en primer terme la garsa, a través d'una adjectivació acolorida (“potes verdes”, “ulls i celles negres”, “plomatge blanc”) que ens fa evident la seva bellesa i l'admiració i alegria que causa la seva presència en l'ànim del poeta (“en contemplar-la, els meus ulls es posen alegres”). Fixem-nos també la situació en què es troba la garsa: sola i aïllada de les seves companyes. Aquest detall no és gratuït, ja que aquesta individualització, aquesta mena d'aïllament, augmenta encara més el seu poder captivador i la fa única entre totes les altres. Al seu costat, l'esmerla no provoca cap goig ni és descrita físicament, però sí que se'ns detalla la seva actiud altiva (“amb una tal actitud, amb unes plomes i un llustre”), difícil de descriure fins i tot pel més “il.Lustre poeta”. En la segona part, formada per tres estrofes, trobem el desenvolupament, ara sí, de la pròpia balada.

El poeta , en primera persona, es lamenta de la situació en què es troba, fruit del seu enamorament per una dama que no el correspon. Demana a la dama, com a prova d'amor, que li torni la mirada. Fixem-nos en l'aparició altre cop (abans en el vers 4) dels “ulls”, element molt important dins la literatura medieval. En la segona estrofa es fa un raonament: el poeta entén que la seva mort farà creïble, als ulls de la dama, el gran amor que per ella sent, però, a la vegada, serà inútil si no provoca el seu reconeixement. Finalment, en la tercera estrofa torna a lamentar-se i reitera la seva sol.Licitud inicial. Un altre cop l'esment dels ulls (“si no girau/ los vostres ulls, que em vullen dir”) com a elements reveladors que indicaran al poeta el reconeixement de la dama i la validesa de la seva mort per amor. Ens trobem, doncs, davant una història de desamor que no es pot curar si la dama no gira els ulls vers el poeta i li diu que ja no li plau que mori pel desamor d'ella. La garsa i l'esmerla, protagonistes de la primera part, esdevenen els referents metafòrics de la bella dama i del poeta enamorat. El diàleg amorós – potser més aviat monòleg- que es produeix en la balada, a banda d'introduir l'estil directe i donar un ritme més àgil al poema, allunyant-se del to descriptiu de l'inici, ens retorna als tòpics trobadorescos ( la mort per amor, la impossibilitat de guarir-se de l'amor, el mensypreu de la dama, la necessitat de la mirada de l'altre). No cal oblidar que Roís de Corella, tot i ser sensible a les noves influències literàries, fou educat en un context cultural medieval i d'aquí aquests ressons trobadorescos que trobem en la seva poesia. Malgrat això, la seva importància com a poeta rau també en el fet que va introduir en la seva poesia elements renaixentistes com la gran riquesa d'imatges (descripció acolorida de la garsa i l'esmerla) i la participació d'una natura harmònica que facilités l'expressió dels sentiments dels seus protagonistes.