Dictat

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,62 KB

 

Vaig tocar una mata de bruc: estava seca, i encara conservava l'escalfor del sol d'aquell dia d'estiu. Vaig contemplar el cel: estava ras, i un estel titil.lava a sobre mateix del penyal. Queia la rosada suaument; no bufava ni un alè d'aire. La Natura em semblava benigna i bondadosa, i vaig pensar que m'estimava a pesar que jo era una pària; si dels homes no en podia esperar més que insults, rebuig i recels, podia confiar en la Natura amb filial afecció. Aquella nit, si més no, seria el seu hoste: com a mare meva que era, em brindaria allotjament sense cobrar-me res. Jo encara tenia un mos de pa, el crostó d'un panet que havia comprat en una vila on havíem fet parada el migdia, amb un penic oblidat; l'última moneda que em quedava. Entre les mates, vaig veure gerds silvestres madurs, que brillaven com a granets de vidre.

_________________________________________________________________________________________________________________________________

Les nostres manses trobaven sense voler mentre caminàvem cap al cotxe, respiràvem fondo l'aire afruitat de la mitjanit, mostràvem el nostre afecte entre els pocs transeünts que s'encreuaven; un indigent que remenava un contenidor es va aturar per observar-nos i ens va saludar amb els pètals d'una cançó. Ens sentíem satisfets i transportats, amb el gust de capgirar allò que semblava inamovible. La Masae va conduir cap a Barcelona tota l'estona callada. Sentíem la banda sonora d'una pel.lícula que hauria estat més pròpia d'una ruptura que de la passió que ens inundava. I jo pensava - perquè en el cor de l'èxtasi es continua pensant- si hi ha alguna música adequada per a l'enamorament o si només la invoquem quan estem dominats per la pèrdua, quan retornem a través d'una melodia a un passat que ens semblava absolut, gairebé tan sublim com el moment de córrer a cent seixanta quilòmetres per hora, tocant la cuixa a la Masae, mentre deixàvem enrere els rastres dels llums dels túnels.

_______________________________________________________________________________________________________________________________________

S'acostava el mes de juny i s'havia de preparar el festival anual [...]. -No ens podem presentar- opinava la Glòria-. Fem llàstima, autèntica llàstima. Però la Mireia estava tan il.lusionada que vam continuar assajant fins al dia que en Paco va escollir per veure totes les taules i decidir quines es farien el dia del festival. Si normalment ens sortia malament, aquell dia, davant de la classe, ens va sortir pitjor. La Mireia es va posar a plorar d'impotència asseguda a terra mentre nosaltres, que representava que érem els gimnastes russos que guanyen totes les medalles, ens  esfondràvem com a les fitxes d'un d'òmino, els uns sobre els altres, perquè en Marc va empassegar amb el matalàs i vam perdre l'equilibri. La classe es moria de riure, i en Paco també. A en Jordi li va saber greu, però va reconèixer que ho havíem fet fatal. Vam anar a consolar la Mireia, que estava desfeta.

_______________________________________________________________________________________________________________________________________

Un dia, quan més felices ens les prometíem, ens van comunicar que estava a punt d'acabar-se el món. Fou un gros trasbals, perquè, a desgrat de les advertències de diverses doctrines i del to categòric d'algunes profecies, ens va agafar de sorpresa. Les reaccions foren de tota mena. A la tia Madrona, per exemple, va donar-li per acaparar arròs i llegums i el senyor Andreu (veí del segon tercera) va matar el gat d'un cop al clatell, tot dient que volia estalviar-li el sofriment moral. A mi em va venir un neguit terrible. M'havia de casar en el termini de dues setmanes ( a comptar des del primer avís de la catàstrofe) i m'adonava que no tindria temps de res. Són els inconvenients de voler casar-se gran amb una noia també gran i educada a l'antiga.

Entradas relacionadas: