Eros i Psique

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 16,98 KB

 

Eros i Psique:

1.Datos básicos

 

1.1.  Título: Eros i Psique

1.2.  Autor: Antonio Canova (1757-1822)

1.3.  Cronología: 1787-1793

1.4.  Estilo: neoclassicisme

1.5.  Dimensiones: 1,55m x 1,68m

1.6.  Tema: Psique era una noia d’extraordinària bellesa de la qual es va enamorar Eros, personificació mitològica de

l’amor. La noia va caure adormida quan destapà el càntir que havia de donar a Venus per encàrrec de Prosèrpina i no

es va despertar fins que Eros la besà.

1.7.  Ubicación original: en un principi va estar ubicada en un saló de la vil·la de Iord Cawdor, prop del llac de Como

(Itàlia); però, a començaments del s. XIX, va ser robada per l’exèrcit napoleònic per obsequiar l’emperador francès

Napoleó.

1.8.  Ubicación actual: Musée du Louvre, París

2.Breve biografía

Antonio Canova (1757 - 1822) fue un escultor italiano.

Tras la muerte de su padre, cuando él tenía 3 años, su madre lo dejó al cuidado de su abuelo. La familia Canova había sido rica, aunque desafortunadas especulaciones los habían arruinado. A causa de sus modestos orígenes familiares, Antonio no pudo realizar estudios artísticos y comenzó practicando otros oficios.

Por recomendación del senador Blaz, dueño de la mansión donde su abuelo trabajaba de jardinero, en 1768, comenzó a estudiar con el escultor Coballa en Venecia. Ahí no le faltaron temas de estudio, ya que todo embelesaba su alma de artista.

Cuando tenía 16 años falleció su maestro, aunque ya no necesitaba más enseñanzas. Su protector le confió la ejecución de dos grandes estatuas a tamaño natural. Se trataba de Orfeo y Eurídice. Fue una ardua tarea para un escultor tan joven, pero él no se desanimó y esas estatuas, figuran entre sus grandes obras. En los años posteriores esculpió numerosos trabajos. En lugar de envanecerse, decidió esforzarse y perfeccionar aún más su producción. Decidió instalarse en Roma, en 1781.

El príncipe Rezzónico y sus dos hermanos, ambos cardenales, le encargaron un monumento funerario destinado a la Basílica de San Pedro, para el Papa Clemente XIII. Durante cuatro años se consagró a esta obra sin descanso. En ciertas obras suyas, la piedra resucita la mirada de los que ya no existen y hasta su alma parece aflorar en la expresión humana y vívida.

Ya en la cumbre de la celebridad y la fortuna, fue llamado por Napoleón Bonaparte a París, para ejecutar el busto del Gran Corso. Poco después le fue encargado el Mausoleo de Victorio Alfieri. Los amplísimos talleres que tenía no daban abasto para contener sus obras.

Tras el destierro de Napoleón a la isla de Santa Elena, Canova fue enviado especialmente a París por el Papa para pedir la devolución de los monumentos quitados a Italia. De regreso a su patria esculpió otras obras notables.

El 21 de septiembre de 1821 regresó a Pessagno, su ciudad natal, con el propósito de reponer su quebrantada salud. Pero no pudo resignarse a la inactividad. Falleció en Venecia al año siguiente.

 

3.Análisis formal

3.1.  Materiales: marbre

3.2.  Tipología: grup

3.3.  Técnica: talla. Consisteix a llevar i rebaixar material d’un bloc de pedra, de marbre o de fusta.

3.4.  Forma: grup exempt

3.5.  Cromatismo: monocroma

3.6.  Composición: oberta i simètrica. El grup escultòric, que representa el moment culminant del tema mitològic d’Eros i Psique, mostra una composició en forma de X, determinada per dues diagonals: la que formen l’ala esquerra i la cama dreta d’Eros, i la que marquen l’ala dreta d’Eros i el cos de Psique.

Les dues boques dels personatges, a punt d’ajuntar-se, constitueixen el centre de la composició.

Es tracta d’una composició centrípeta: forma una espiral que dirigeix la mirada de

l’espectador cap al lloc en què el bes està a punt de materialitzar-se, emmarcat pels braços de Psique.

Al mateix temps, la mà d’Eros recollint, amb delicadesa, el pit d’ella ens transporta a un món de passió, tendresa i desig carnal.

El contrast entre la matèria i el buit, i entre la llum i l’ombra, és força acusat.

Les figures es troben en una posició forçada, que n’accentua la complexitat psicològica

i la càrrega eròtica.

Canova aconsegueix transmetre, a través del marbre (material fred), una sensació (càlida) de carnalitat, de pell que embolica teixits i venes. I això ho fa mitjançant un sfumato suau, resultat de polir un marbre molt blanc amb pedra volcànica i lletades d’àcid i calç. D’aquesta manera, la llum llisca per les superfícies i els atorga la qualitat de natura viva.

Canova, com els seus contemporanis, no incorpora la policromia a les seves obres, en la creença errònia que els clàssics no ho havien fet.

L’obra està pensada per ser contemplada des de múltiples punts de vista, tot i que el

frontal és l’idoni per captar més exactament el punt àlgid de l’erotisme que exhala.

3.7.  Recursos técnicos: amb la intenció d’aconseguir una textura pròpia de les escultures clàssiques, l’autor va treballar sobretot la superfície fins a aconseguir una superfície molt polida.

3.8.  Relación entre forma y función: com a obra de recerca estètica, Canova hi va esmerçar tots els esforços amb esbossos previs. El resultat és una obra amb un moviment harmoniós que la identifica amb el nou estil neoclàssic.

4. Significado de la obra

4.1 . Contexto histórico y cultural: En la segona meitat del segle xviii, un conjunt de canvis de caràcter econòmic donaren pas a l’etapa de la industrialització i el capitalisme.

Durant el segle xix, la transformació econòmica, que s’havia iniciat a Anglaterra, s’estengué a molts altres països occidentals.

El creixement demogràfic, previ a aquesta situació, havia estat motivat, fonamentalment, per la important transformació experimentada per l’agricultura.

La mà d’obra sobrant al camp constituí el contingent de mà d’obra obrera que va fer possible el desenvolupament de la Revolució Industrial.

La societat estamental va desaparèixer amb la Revolució Francesa i l’ensorrament de l’Antic Règim, i fou substituïda per una societat de classes, dominada per la burgesia. Aquesta va ser la detentora del capital i dels mitjans de producció, que va organitzar mitjançant un nou pensament i una nova legislació.

Aquesta segona meitat del segle xix anuncià també un important desenvolupament del

comerç i dels transports.

El sentiment monàrquic era encara molt fort i Europa buscava, desesperadament, l’equilibri entre les forces tradicionals i les que demanaven monarquies constitucionals i parlamentàries.

Les idees cosmopolites de la Il·lustració contribuïren a propagar aquestes inquietuds.

4.2.  Elementos propios del estilo: Eros i Psique és d’estil neoclàssic. Els artistes d’aquest període prenen com a model la concepció estètica de Grècia i Roma.

Els nous descobriments arqueològics (Pompeia i Herculà) i la publicació de la Història

de l’art en l’antiguitat, de Winckelmann, es troben associats al sorgiment d’aquest estil.

D’altra banda, els nous plantejaments no s’entendrien sense les concepcions de la ideologia il·lustrada.

L’art aristocràtic, representat per l’art rococó, és fortament contestat. Les acadèmies es dediquen a subratllar el caràcter normatiu de l’art clàssic.

L’art neoclàssic, contrari a l’aristocràcia i als seus salons, es converteix en el llenguatge

plàstic dels revolucionaris i es perllonga fins i tot amb l’arribada de l’estil Imperi. S’identifica amb la raó i vol expressar valors universals i eterns.

Pel que fa a l’escultura, podríem assenyalar-ne com a principals característiques les següents:

– equilibri, harmonia i simplicitat;

– puresa de la línia;

– interès per la figura humana;

– representació de temes mitològics;

– idealització de l’objecte de representació, resultat d’una sublimació racional;

– ús del marbre blanc.

El venecià Antonio Canova està considerat la figura més rellevant de l’escultura neoclàssica.

Al seu costat destaca també el danès Bertel Thorvaldsen, la producció del qual resulta

més freda.

Canova es caracteritza per combinar l’ideal de bellesa clàssica amb la sensualitat i l’emoció heretades de la tradició barroca (Bernini), en la qual s’havia format.

4.3.  Significado: L’escultura, que avui es conserva al Musée du Louvre, és una de les sis versions diferents que l’autor va fer sobre el mite clàssic d’Eros i Psique.

Aquest mite ens és relatat per l’escriptor llatí Apuleu en L’ase d’or.

La llegenda diu que a la Terra vivia una princesa molt bella, filla d’un rei d’Àsia i anomenada Psique. Eros, déu de l’amor, se n’enamorà i la prengué per esposa. Ella, com que era mortal, tenia prohibit veure la cara d’un déu, però la curiositat va fer que una nit, mentre Eros dormia, encengués una espelma per observar-lo.

Eros es despertà i en veure’s descoberta, Psique s’espantà i cremà la cara del déu amb cera calenta. Eros, ofès, l’abandonà. Desesperada, va recórrer tota la Terra cercant-lo, fins que va decidir visitar el temple d’Afrodita, mare d’Eros i deessa de l’amor, la qual, com que desitjava destruir-la, li va imposar tot un seguit de proves. L’última consistia a dur a Prosèrpina, esposa de Plutó i deessa de l’Infern, una petita capsa amb el prec que hi introduís una mica de la seva bellesa.

De tornada, tot i saber que no ho havia de fer, Psique no va poder resistir la temptació

d’obrir la capsa i va caure en un somni profund, semblant a la mort.

Eros la va trobar i, enamorat, la va despertar amb el bes que està a punt de produir-se en l’escultura de Canova.

Zeus, commogut per la perseverança de tots dos per aconseguir la felicitat, va concedir

a Psique la immortalitat.

La llegenda de Psique es refereix a l’ànima immortal del mite platònic, que considera

l’assoliment de la transcendència en el moment de fusió de les ànimes en el pla

intel·lectual.

4.4.  Función: Aquesta obra va ser encarregada pel coronel anglès John Campbell (Lord Cawdor). Posteriorment va ser adquirida pel col·leccionista holandès Henry Hoppe, del qual va passar a Joaquim Murat, mariscal de Napoleó.

Quan l’emperador francès va contemplar l’escultura va decidir convertir-se en mecenes del seu autor.

5. Modelos e influencias

Des d’un punt de vista monogràfic i formal, l’obra de Canova té com a referent el món clàssic, que ell havia estudiat a través de l’estatuària clàssica de les col·leccions italianes, en particular les col·leccions del Campidoglio, el museu Pius Clementí del Vaticà i la col·lecció Farnese a Nàpols. Tanmateix, també s’ha d’analitzar com una reacció estètica contra els excessos del decorativisme rococó.

L’obra de Canova va exercir una gran influència sobre els integrants del moviment neoclàssic, principalment gràcies al prestigi i la fama internacionals que va aconseguir. No obstant això, la seva particular sensibilitat, present en aquesta obra, va sobrepassar els preceptes neoclàssics estrictes, i va anticipar un dels conceptes de l’escultura moderna.

A Espanya, el seu ideari artístic va ser seguit per alguns alumnes pensionats a l’Acadèmia de Roma, entre els quals, els catalans Damià Campeny i Antoni Sola.

Entradas relacionadas: