Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil

Enviado por Kevin y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,61 KB

 

 TRAJECTÒRIA LITERARIA
a) JOVENTUT: ANYS D’APRENENTATGE. Començà molt jove l'activitat literària amb
col laboracions a diaris i revistes ("Mirador", "La Rambla", "La Publicitat", etc) · i novel·les de tipus
psicològic (Sóc una dona honrada?, 1932; Del que hom no pot fugir, 1934; Un dia de la vida
d'un home, 1934; Crim, 1936), producció que després rebutjà en bloc, a excepció d'Aloma (1938,
premi Crexells 1937), novel·la ja plenament reeixida. En aquesta obra s'apunten ja algunes
constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia,
i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica.
En aquesta obra ja s’apunta la idea de la infantesa com a somni i felicitat i la maduresa com a
realitat i desencís, temes que desenvoluparà en l’obra posteriors.
b) LA MADURESA: EL DESARRELAMENT. Trencada la seva carrera per la guerra civil, en
acabar-se aquesta s'exilià (París, Bordeus i Ginebra). Participà als Jocs Florals de la Llengua
Catalana i fou nomenada mestra en gai saber el 1949. La seva primera obra de l'exili, Vint-i-dos
contes (premi Víctor Català 1957), no aparegué fins el 1958; representa un lògic moment de crisi
en la seva producció. És un reflex de les experiències humanes, del pas del temps i, sobretot, de
les relacions amoroses frustrades. Després, publicà la peça clau de la seva narrativa, La plaça del
Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. És la història d’una opressió i
d’un alliberament i tracta sobre l’existència l’amor i la mort. Tornen a parèixer els temes de les
obres anteriors: relacions sexuals insatisfactòries, mort, pas del temps, pessimisme. Destaca la
seva tècnica d’”escriptura parlada” i un llenguatge poètic i simbòlic (coloms, llagostes, caragol...).
Després publicà El carrer de les Camèlies (1966), premi Sant Jordi, i Jardí vora el mar (1967). La
primera, aconsegueix tots els premis que no aconseguí La plaça del diamant. Els temes de les
obres anteriors són portats a l’extrem: soledat i marginació.
c) LA VELLESA : LA MORT I EL MITE. Ara bé, si totes aquestes novel·les poden denominar-se
realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica o,
més concretament, mítica. Efectivament, aquesta obra s'insereix plenament en un món d'arrels
mítiques que fins ara no passava d'ésser una insinuació en la seva producció. Apareix un món
misteriós amb presència del tema de la metamorfosi. En el món mític, lligat a l’inconscient, no hi ha
fronteres entre la vida i la mort, el real i l’irreal. Mirall trencat (1974) és la culminació d'aquesta
evolució, car es tracta d'una novel·la psicològica encara, però ja mítica, en la qual els personatges
principals d'aquest gran roman fresque assoleixen la immortalitat. És una novel·la llarga i complexa,
tancada i desolada, que narra la història i destrucció d’una família. El record assoleix un lloc
destacat en ella, així com els síbols de l’aigua, del jardí i del mirall.
d) L’ALTRA BANDA DEL MIRALL. El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull
Semblava de seda i altres contes (1978), i el 1980 les proses Viatges i flors, premi Crítica Serra
d'Or i premi Ciutat de Barcelona. En la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... (1980),
premi Crítica Serra d'Or, s'accentua encara més el caràcter mític i simbolista. Pòstumament es
publicaren dues novel·les més, la inacabada La mort i la primavera (1986), també premi Crítica
Serra d'Or, on l'autora reflecteix tot el seu univers mental; és una obra sobre la mort i el
Renaixement, plena de símbols inconscients i posseeix una gran riquesa de llenguatge, i Isabel I
María (1991). El 1980 fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.


LA LITERATURA DE POSTGUERRA .
Les terres de parla catalana, a causa de la Guerra Civil, sofriren una serie de convulsions:
emigració de bona part de la població intel¡Plectual activa; claudicació politico-cultural de la classe
burgesa... Que sumades a la necessitat de recloure¡¦s i endurir-se per tal de resisitir-les, a la clausura de
les seves fronteres durant la 2a Guerra Mundial i al posterior bloqueig internacional, van produir una
desorientació i un immobilisme mentals que determinaren, en el llarg període que va de 1939 a 1959,
l¡¦estancament de la vida literaria. Aixi, entre aquests anys, la literatura catalana fou el resultat de tres
moviments que s¡¦ignoraren pero que, al capdavall, es complementaven:
„« El de l¡¦exili, que era el que treballava amb mes llibertat pero que, de fet, sobrevivia gracies a
petites colonies d¡¦emigrants en un medi meitat hostil meitat indiferent.
„« El clandestí, que s¡¦inicia als voltants del 40 i que recollia les inquietuds mes vives i pures del
país. Havia perdut, pero, tota relació amb el seu cos social i, doncs, es debatia en el buit.
„« El que intentava de crear, a l¡¦empar de la nova ¡§legalitat¡¨, pero amb el mínim de claudicacions,
una literatura a la llum publica.
El grau d¡¦eficacia de cada un dels moviments depen de les circumstancies. Entre el 39 i el 45,
el de l¡¦exili fou el mes incisiu, voluminós. Les iniciatives que el 39-40 havien estat prou importants a
França, s¡¦havien desplaçat a Llatinoamerica a causa de la 2a Guerra Mundial. Altrament, el Regim de
Franco, ben assentat gracies a les victories fulgurants de Hitler, posava en practica les clausules mes
dures del seu programa i, amb autentic cinisme, destruia qualsevol dissidencia. La literatura
clandestina, realitzada, en principi, en cases particulars eixampla, a poc a poc, la seva area d¡¦incidencia
i produí les dues primeres empreses importants: les edicions ¡§La Sirena¡¨ (1943) i la revista
¡§Poesia¡¨ (1944). Aquests anys, en canvi, la literatura catalana no existí a nivell public. Nomes sortí
algun llibre solt de caire líric i amb patent eclesiastica.
En conjunt, aquestes empreses, les movia una mateixa idea :
, Salvar la llengua catalana.
, Recuperar el prestigi social i cultural que la literatura catalana havia perdut.
, Salvar les institucions de cultura mes significatives (Institut d¡¦Estudis Catalans).
, Reviscolar els contactes culturals, desfets per la guerra.
, Establir relació amb la nova gent que de mica en mica apareixia.
, Lluitar contra els qui havien claudicat ideologicament o lingüística.
Amb el triomf dels aliats i amb el canvi diplomatic del Regim, aquesta correlació de forces
comença a variar d¡¦una manera sensible. Cal destacar el centenari de Verdaguer : els exiliats i els que
treballaven en la clandestinitat convertiren el poeta en un símbol de la resistencia d¡¦una llengua i d¡¦una
patria. Entre el 46 i el 53 la producció mes abundant fou la de l¡¦exili i la clandestina. La primera, gracies
a l¡¦alliberament de França i a la intensificació de l¡¦americana. Aquests anys, a mes, la literatura
catalana reaparegué, pas a pas, a la vida publica, encara que molt precaria. El Regim cedia a les
pressions de fora i concedia permisos per publicar llibres i per fer representacions teatrals. Aquests
anys, s¡¦havia passat d¡¦un programa estrictament defensiu a un altre de mes expansiu i dinamic. La
literatura a l¡¦exili havia entrat en contacte amb la clandestina i totes dues ho havien fet amb la que veia
la llum publica al país. A mes, tant a l¡¦exili com a l¡¦interior, s¡¦havia articulat a poc a poc un pla de
recuperació de vells autors/lectors i de conquesta dels qui tot just apuntaven. En l¡¦estrategia d¡¦aquest
moment, els premis ocuparen un lloc d¡¦honor perque eren un estimul de la creació.
A partir de la decada dels 50, s¡¦inicia un període d¡¦estabilitat dins el regim franquista. Aquesta
situació provoca canvis importants pel que fa a la repressió: s¡¦inicia una dinamica contraria al regim
molt activa durant els anys seixanta. Havia començat una nova epoca. Una epoca que acabara amb la
literatura clandestina, que disminuí la de l¡¦exili i que, de manera correlativa, incrementa la que es
publicava al país amb totes les garanties ¡§legals¡¨. La mort de Franco va suposar la reinstauracio del
sistema democratic i l¡¦aprovació, l¡¦any 1978 de la Constitució, que reconeixia el dret de les nacionalitats
historiques.

Entradas relacionadas: