Factors aparellats

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 54,97 KB

 

TEMA 1: CONCEPTES BÀSICS DE DOCUMENTACIÓ MÉDICA


1.1. Concepte general dels documents


En general podem dir que un document és la combinació d'un suport més la informació d'aquest.


Suport: És el medi físic on es registra l’ informació.


Ex.:Paper, RX, microfitxes, CD, …


A més a més els documents tenen caràcters interns i externs:


Externs:1.Classe: Escrit, sonor, imatge,...


2.Tipus: Si el document és un llistat, informe, qüestionari,...


3.Format: Ve donat per les característiques del suport

(El més utilitzat és el DIN A4)


4.La forma: Si es tracta d'un original o una còpia

(Còpia simple, numerada o compulsada)


Interns: 1. Logotip del centre

2. Identificació del malalt (Etiquetes adhesives)

3. Motiu del document (Full clínic, urgències, …)

4. Informació o contingut

5. Lloc i data

6. Signatura


1.2. Documentació sanitària


Tipus:


1.Doc. No sanitària: Documents que es fan servir en qualsevol tipus de feina.

Ex.:Factura, comanda, albarà,...


2.Doc. Sanitària: És el conjunt d'informació generada en l'atenció als malalts i per tant és específica de les entitats sanitàries i d'aquest tipus d'activitats.


Tipus: Doc. Clínics: Són aquells que tracten directament sobre aspectes de l'atenció mèdica delpacient.

Ex.:Història clínica


Doc. No clínics: Són aquells que tracten sobre temes de gestió o administratius.

Tipus:1.Intrahospitalaris: Són documents d’ús intern del centre.

Ex.:Full vacances empleats


2.Extrahospitalaris: Documents que afecten fora de l’hospital.

Ex.:Fulls/comunicats judicials


3.Intercentres: Serveixen per la comunicació entre diferents centres hospitalaris.

Ex.:Imprès de trasllat/derivació

TEMA 2: LA HISTÒRIA CLÍNICA


2.1. Introducció


És el document més important per l’atenció d’un malalt en un centre sanitari. Inclou tota la documentació que es genera durant l’assistència a un malalt.


El concepte de HC ha anat evolucionant al llarg del temps. Inicialment s’escrivia en fitxes quan es visitaven els malalts.


1.946:Un metge anomenat Dunn va establi el concepte de “Record Linkage” que era un registre unificat. Aquest terme descriu la HC com un llibre de cada persona des del naixement fins la mort.

1.957:Apareix el terme “Family Record Linkage” a on es guardava tota la informació sanitària de tots els membres de la família.

1.969:La OMS va proposar d’utilitzar el terme HCUP la HC única per pacient. Consisteix en un document sanitari únic i permanentment obert, on es van incorporant cronològicament les noves informacions. Aquesta història s’utilitza sobre tot a nivell hospitalari.



2.2. Història clínica tradicional


Les dades principals de la HC tradicional són les següents:


  1. Dades personals

Ex.:Nom, cognoms, edat, sexe, lloc i data de naixement, telèfon,...


  1. Motiu consulta

Es pregunta al malalt que li passa des de quan i com li ha passat


  1. Antecedents de malalties familiars importants

Ex.: Si hi ha malalties metabòliqües, al·lèrgies, antecedents mèdics,...(hipertensió, càncer, ...)


  1. Antecedents de malalties infeccioses cròniques

Ex.: Asma,hipertensió, diabetis, ...


  1. Antecedents quirúrgics

  1. Hàbits fisiològics

Ex.: Defecacions, freqüència i tipus de femta, micció, tipus d’alimentació, activitat física, hàbits sexuals,...


  1. La malaltia actual

És una explicació detallada dels signes i símptomes els quals fa referència el malalt. Seguint un ordre cronològic. També es fa una anamnesi per si el malalt s’ha descuidat informació important que el malalt no li dóna importància.

A més a més se’l hi pot preguntar “a que li atribueix la seva malaltia?”


  1. Exploració física

Es fa un reconeixement físic del malalt, es comença per les constants vitals (Freqüència cardíaca, respiratòria, pressió arterial,...)

Seguidament es fa una valoració general (Si està conscient o inconscient, orientat, pàl·lid,...)

Per finalitzar es fan diferents exploracions en el cos (Tòrax, abdomen, neurològiques, ...)





  1. Exploracions complementàries

Són totes les possibles probes que es poden fer en un malalt

Ex.:Analítiques, RX, TAC,...


  1. Diagnòstic orientatiu

És el possible diagnòstic, encara que no sigui segur. És la suposició que fa el metge.


  1. Indicacions

Són els tractaments o derivacions a d’altres especialitats si li calen al malalt.


En el cas que el pacient ingressi en un hospital:


  1. Evolució clínica

Consisteix en omplir el curs clínic on el metge registre l’evolució del malalt. Conté els canvis significatius en la situació del pacient:


-Modificacions en el diagnòstic i motius per als canvis en el pla terapèutic.

-Resultats rellevants de les proves complementàries

-Etc


Les anotacions van amb la firma del facultatiu i la data de realització


10. Fulls d’infermeria

Els formalitzen els professionals d’infermeria i reflecteixen l’assistència prestada per les infermeres i les auxiliars d’infermeria. Els documents més importants són:


-Valoració infermera: S’utilitza per recollir de forma ordenada i completa les dades de valoració inicial d’infermeria


-Planificació de curs i evolució: Conté el diagnòstic d’infermeria i el pla de cures del pacient. S’ha d’indicar la data i la signatura de qui realitza les cures.


-Aplicació terapèutica d’infermeria: Si registra l’administració de medicaments i altres pre-inscripcions mèdiques.


11. Diagnòstic definitiu

És el diagnòstic final al que arriba el metge després de totes les valoracions del pacient i totes les proves complementàries.


12. Indicacions

Son les ordres dels metges



Estructura i organització de la historia clínica


En un sistema HCUP (Historia clínica d’un pacient) ha d’haver-hi un element que reculli tots els documents que es generen per a un mateix malalt.

Aquest element es la carpeta i ha de tenir les següents característiques:


a. Ha de ser de cartró poc gruixut però que sigui suficientment resistent per a suportar durant anys el desgast de la utilització.


b. La mida ha de ser superior al del DIN-A4 que es el que s’utilitza normalment en els documents hospitalaris.



c. Externament ha de recollir:


-El nom del malalt

-Nº de HC

-La identificació del centre


El Nº d’història ha de quedar disposat de tal manera que sigui visible

encara que la HC estigui arxivada.


a. En el cas de la HC hospitalària es aconsellable que disposi d’un sistema d’enquadernació que permeti mantenir tots els fulls enganxats i alhora es pugui anant intercalant nous documents en l’interior.


b. En la carpeta no s’han de permetre senyals o marques que identifiquin la malaltia del pacient. Aquesta informació, juntament amb les al·lèrgies han d’estar en un document visible però mai escrit fora de la carpeta.


Per facilitar la utilització i localització de la informació de la HC es necessari que els documents estiguin organitzat de forma homogènia a tot l’hospital. Hi ha tres models bàsics d’organització dels documents en una HC:


-Cronològic

-Per serveis

-Per episodis


Avantatges i inconvenients de la historia clínica tradicional


Avantatges: -Forma rapida de tenir la informació del pacient

-Hi un ordre cronològic en els documents guardats

-Engloba tota la informació del pacient


Inconvenients: -Si hi ha dos metges que volen consultar la història clínica

alhora no podran fer-ho

-Per comprendre la globalitat de la situació del malalt cal

llegir tota la anamnesi i evolució

-La informació es recull segons els diferents estils de cada

metge

(Ex.: Lletra, expressions,...)



2.3. Història clínica informatitzada


Degut al gran increment de les històries clíniques als hospitals, així com la necessitat d’intercanviar informació de manera ràpida entre els hospitals s’intenta d’anar introduint la història clínica informatitzada o digitalitzada (HCI). Que consisteix en deixar de fer servir el suport de paper i passar a fer servir els sistemes digitals.


Condicions per implantar un sistema de històries clíniques informatitzades:


1.Disposar d’un suport informàtic centralitzat i potent amb un sistema de connexió capaç de gestionar adequadament els terminals.

2.Un software potent que aguanti totes les aplicacions informàtiques de l’hospital.

3.Per informatitzar totes les histories clíniques cal estanderitzar la manera de treballar de tots els usuaris.


Avantatges:


1.Hospital: Permet estanderitzar totes les histories clíniques i llavors obtenir un estalvi d’espai important.

2.Metge: Podrà accedir a la informació de manera instantània des de qualsevol lloc i podrà tenir tota la informació ordenada.

3.Malalt: Servei mes ràpid i la seva historia clínica la podran consultar des de diferents centres del mon.


Inconvenients:


1.Despesa econòmica important

2.Els problemes de confidencialitat de la informació

3.Que falli el sistema informàtic



Sistemes de seguretat d’un sistema informàtic


Les possibles alteracions d’un sistema informàtic es poden agrupar en tres categories:


1.Accés a la informació: Consisteix en accedir a la informació que circula pel sistema per fer-ne un ús fraudulent.


2.Alteració de la informació: Consisteix en modificar la informació continguda en el sistema.


3.Accés no autoritzat en el sistema: Consisteix en accedir al propi sistema informàtic per alterar la seva programació.


Per impedir aquests problemes de seguretat hi ha diferents mecanismes:


1.Controlar la identitat dels usuaris: Per fer-ho s’utilitza el que es diuen identificacions o contrasenyes.


2.Ús de la criptografia: (Símbols o dibuixos) Aquests sistemes poden estar incorporats en el propi software.


3.Canvi de contrasenyes freqüentment


4.Bloqueig del sistema: Quan un usuari intenta reiteradament entrar al sistema de manera incorrecte.


A part d’aquests mecanismes de seguretat cal tenir en compte que es poden produir errades en el software el hardware.


Per evitar aquests problemes hi ha els següents mecanismes:


1.Sistema d’alimentació ininterrompuda (SAI):Són sistemes que protegeixen l’equip informàtic davant la interrupció del corrent elèctric o de les variacions de tensió.


2.Sistema “Back-up”:Consisteix en realitzar còpies de seguretat de la informació continguda en el disc dur des dels servidors de manera períòdica.


2.4.La història clínica orientada als problemes


L’any 1.969 un metge anomenat Weed va proposar una manera nova de recollir la informació clínica. Consisteix en organitzar tota la informació del malalt al voltant d’una guia que s’anomena “Llista de problemes”.

Al voltant d’aquesta llista s’ordenen totes les dades, les interpretacions i tractaments del malalt. És una història clínica difícil de fer però més lògica i permet als metges entendre la situació del malalt mirant només la llista de problemes.

Ex.: HC ordenada de problemes.


1.Dades inicials: Dades pacient

2.Llista de problemes: Problemes actius o inactius

3.Pla inicial: El metge proposa un diagnòstic i un tractament

4.Evolució: Evolució del pacient

5.Notes narratives: El metge justifica les seves decisions

6.Full d’avaluació i constants

7.Informe d’alta













Tema 3. Epidemiologia


3.1. Concepte i historia de la epidemiologia


Etimològicament la paraula epidemiologia deriva de les arrels gregues “epi” (al voltant o relatiu a alguna cosa) “demo” (població) i “logos” o “logia” (ciència, coneixement). És un estudi científic de tot allò que li passa a la població.


El 1975 Mcmahan, va definir l’epidemiologia com l’estudi de les distribucions de les malalties i dels determinants de la seva prevalença en l’home. Aquesta conté dos punts de vista:


1.Distribució: Consisteix en saber les característiques del grup de persones que pateixen una determinada malaltia (sexe, edat, lloc de residència...)


2.Determinants: Consisteix en saber quins són els factors que afavoreixen aquesta distribució, és a dir, saber diferenciar quins factors que intervenen en una malaltia tenen un valor causal, o bé són factors de risc o de protecció.


Prevalença:Es la probabilitat que tenen de patir la malaltia els individus d’una població.



HISTÒRIA


1.Hipòcrates: Deia que malaltia i salut estaven relacionats amb aspectes com ara la situació geogràfica, l’estació de l’any, l’aigua que es bevia...


2.1662: John GRAUNT : Va publicar un llibre sobre recomptes de mortalitat. Va ser el primer en introduir mètodes quantitatius en els estudis sanitaris perquè contava naixements i morts.


3.1747: JAMES LIND : Va ser el primer en fer estudis experimentals amb persones. Va fer estudis sobre l’escorbut (malaltia que patien els mariners quan passaven un temps a alta mar ja que no menjaven verdura ni fruita, això els hi provocava falta de vitamina C).


4.1839: WILLIAM FARR : Va fer un estudi sobre la mortalitat en llocs determinats com ara mines o presons.


5.1849: John SNOW : Va fer un estudi sobre l’ incidència del còlera (fortes diarrees que provocaven deshidratació) a Londres. Agrupava les diferents mostres dels estudis segons la companyia d’aigües a la qual pertanyia.


EPIDEMIOLOGIA COM A CIÈNCIA


L’epidemiologia segueix els mateixos passos que el mètode científic, que són els següents:


1.Observació del fenomen: Convé fer una observació detallada del fenomen i per fer-ho caldrà tenir coneixements previs sobre el tema.


2.Formulació d’una hipòtesis: Consisteix en donar una explicació al fenomen observat. Per fer una hipòtesis convé fer observacions repetides del fenomen.


3.Demostració de la hipòtesis: Consisteix en aplicar tècniques estadístiques per demostrar la hipòtesis formulada.


4.Emissió d’una llei general: Només es pot fer quan s’ha trobat una explicació definitiva, és a dir, que es compleix sempre el fenomen observat.



3.2. Biodemografia: Indicadors demogràfics (Censos i padrons)


És la part de l’epidemiologia que estudia les característiques de les poblacions per després fer estudis de caràcter sanitari.


Utilitza dos tipus de dades: El cens i el padró.


CENS: És un recompte períòdic i simultani de tota la població on es registren dades de tot tipus (econòmiques, demogràfiques, socials...)


A l’estat espanyol el cens el fa l’ INE (Institut Nacional d’Estadística). La població està obligada per llei a respondre a les preguntes del cens.

Els censos en fan cada 10 anys i actualment es fa els anys que acaben amb 1. Aquest document és de caràcter estadístic, administratiu i és secret. L’administració només pot utilitzar aquestes dades de forma col·lectiva i no de forma nominal.


-Càlcul de les poblacions intercensals:


-Primer mètode: Progressió aritmètica:


D = PN – P

10


PN = P + N · D



PN: Població del 2º cens

N: Anys que han passat des del 1º cens

P: Població actual



-Segon mètode: Progressió geomètrica:


G = 10PN

P


PN = P · GN



Ex.: Suposem que la població del 1r cens és de 33.956.047 habitants i la població del cens següent és de 37.683.365 habitants. Calcula de les dues maneres diferents la població passats dos anys del primer cens.


-Primer mètode:



D =37.683.365 - 33.956.047 = 372.732 Habitants


El cens es fa cada Déu anys



P=33.956.047 + · 372.732 = 34.701.511 Habitants: Resultat



Dos anys



-Segon mètode:



G = 1037.683.365 = 10√ 1’10977 = 1’01047

33.956.047



P=33.956.047 · (1’01047)= 34.670.808 Habitants: Resultat



Dos anys







Ex.: Si la població del primer cens és de 35.178.042 habitants i la del segon cens és de 39.883.644 habitants. Calculeu la població passats 5 anys amb els dos mètodes.


-Primer mètode:



D =39.883.644 - 35.178.042 = 470.560'2 Habitants


El cens es fa cada Déu anys



P=35.178.042 + · 470.560'2 = 37.530.843 Habitants: Resultat



Cinc anys


-Segon mètode:



G = 1039.883.644 = 1'01263

35.178.042




P=35.178.042 · (1'01263)= 37.456.363'49 Habitants: Resultat



Cinc anys



PADRONS:Són semblants als censos però de caràcter municipal. Són documents administratius, no estadístics i no són secrets. S’utilitzen per poder planificar les despeses en els pressupostos municipals.


Una de les dades que més influeix en els estudis epidemiològics és l’edat de la població degut a la implicació sanitària que té aquesta dada.

A partir de l’edat de les poblacions es fan les anomenades piràmides de població, aquestes piràmides es poden fer de tres maneres:


1.MÈTODE FRIZ: primer s’ha de calcular l’índex de FRIZ.


Índex de Friz= J/A · 100

J=joves; A=adults.


A partir del resultat d’aquest índex podem saber si la població és jove, madura o vella.

Si el resultat és més gran de 160 és jove o progressiva.

Si l’índex dona entre 60 i 160 la població és madura o estacionària.

Si l’índex dona menys de 160 la població és vella o regressiva.


2.MÈTODE BURDOFER: Aquest mètode dóna especial atenció a dos grups d'edat que són:


Franja entre 6-15 anys

Franja entre 45-65 anys


Franja 6-15 > 45-65: població jove

Franja 6-15 = 45-65: població madura

Franja 6-15 < 45-65: població vella

3.MÈTODE SUNDBARG: Classifica la població en 3 grups:


Joves (0-14)

Adults (15-50)

Vells (>50)


Els càlculs es fan comparant els joves i els vells respecte als adults. Divideix J/A i V/A.

Si:

J/A > V/A = P. Jove

J/A=V/A = P. Madura

J/A < V/A = P. Vella


3.3. Indicadors de salut


L'epidemiologia té com un dels seus objectius primordials l'estudi de la distribució i els determinants de les diferents malalties. La mesura més elemental de freqüència d'una malaltia és el nº de persones que la pateixen (Pacients amb hipertensió arterial, Alzheimer, nº morts,...) però només aquesta mesura no té cap utilitat per determinar la importància d'un problema de salut determinat.

Les mesures han de referir-se sempre al tamany de la població de on provenen els casos i el període de temps en el qual aquests casos van ser identificats. Per això en epidemiologia es treballa amb diferents tipus de fraccions que permeten quantificar correctament l'impacte d'una determinada malaltia.


RAONS:És l’expressió de la relació entre dues xifres que pertanyen a dos conjunts, cap dels quals està contingut dins l’altre.

Tipus:

1.Independència: Quan el numerador i el denominador no tenen res a veure.

Ex.: Raó home/dones


2.Intersecció: Quan numerador i denominador tenen una part en comú.

Ex.: raó de fumadors/càncers de pulmó


El valor d’una raó pot estar entre 0 i infinit, la raó no te unitats, és un concepte estàtic que només reflexa la situació d’una població en un moment determinat.



PROPORCIONS: És l’expressió de la relació entre una part i el total sempre constant.

Ex.: Proporció de mortalitat per càncer.

Morts per càncer / total de morts


El valor de la proporció pot varia de 0 a 1. Les proporcions són conceptes estàtics que no tenen unitats. El seu valor va de 0 a 1 i es poden expressar de les següents maneres:


  • En forma de fracció.

  • En forma de %

  • En forma decimal

  • De forma exponencia

3.4. Mesures de freqüència de les malalties


Les mesures de freqüència inclouen la prevalença i la incidència.


PREVALENÇA: fa referència als cassos de malaltia en un moment donat.


Càlcul de la prevalença: s’entén per prevalença com la possibilitat de que un individu de la població presenti la malaltia en un moment determinat. Es calcula dividint el número de malalts per el total de la població, se sol expressar amb percentatge (%).



INCIDÈNCIA: informa dels cassos nous que apareixen en un període de temps.

Per tant, un cas prevalent, és aquell que està malalt en aquell moment, en canvi, un cas incident és aquell que ja ha patit la malaltia.


Càlcul de la incidència: Es pot calcular de 3 maneres diferents:


1.Incidencia acumulada (IA): Es defineix com la probabilitat de que un individu de la població desenvolupi la malaltia en un període de temps determinat. Es calcula dividint el nombre de malalts entre el total de la població.


Ex.: De 1665 persones amb VIH, 168 van desenvolupa pneumònia entre l’any 1994-1998


2.ODDS de la malaltia: ODDS és la oportunitat o el risc d’agafar la malaltia. Es calcula comparant la probabilitat de patir la malaltia respecte la probabilitat de no patir-la.

Els valors de la incidència acumulada i de la ODDS són molt semblants sobretot en aquelles malalties de poca incidència.


3.Taxa d’incidència (TI): es pot definir com la rapidesa en que apareix una malaltia determinada en la població.


TEMA 4. DISSENY D’ESTUDIS EPIDEMIOLÒGICS

4.1. Introducció


Amb l’epidemiologia els estudis poden ser observacionals o experimentals.


ESTUDIS OBSERVACIONALS: Són aquells estudis on la persona es limita a observar com es comporten 2 grups de població que només es diferencien en un factor, n’hi ha de 3 tipus:


1.Estudis tranversals: Es seleccionen uns individus de la població i es mira si estan exposats o no i si tenen la malaltia o no.


2.Estudis de casos i controls: Es tria un grup de malalts (cas) i un grup de sans (control) i es comparen els antecedents d’exposició.


3.Estudis de cohorts: S’agafa un grup d’individus exposats i un grup de no exposats i es mira al llarg del temps qui desenvolupa la malaltia.


ESTUDIS EXPERIMENTALS:


Assaig clínic: Són aquells es que l’investigador selecciona un grup d’individus i decideix qui estarà exposat a un factor i qui no per veure els afectes que això produeix.



4.2. Estudis tranversals


Aquests estudis permeten predir la relació entre un factor i la malaltia. Tenen la limitació que el mesurar simultàniament exposició i malaltia, és difícil saber si hi ha relació entre ells, de tota manera per saber si hi ha relació s’utilitza la prevalença relativa (RR).


Quan més forta sigui la relació entre l’exposició i la malaltia més gran serà la prevalença relativa ja que hi haurà més malalts entre els exposats que entre els no exposats.



4.3. Estudis de casos i controls


Es selecciona un grup de malalts que anomenem CASOS i un grup de persones sanes que anomenem CONTROLS i es comparen els antecedents d’exposició.

Si alguna exposició és molt freqüent entre els casos es podrà deduir que estarà relacionat amb la malaltia.

Aquests estudis s’utilitzen molt per saber l’origen de malalties poc freqüents i la clau del seu èxit és recollir un bon grup control. L’estratègia que es segueix per seleccionar els controls és treure els controls de la mateixa població on hi havia els casos i un cop s’han agafat es poden seleccionar de dues maneres:


1.Aparellats: Vol dir que per cada cas es busca un control igual respecte una sèrie de variables com ara l’edat, el sexe...


2.No aparellats: Vol dir que els controls els seleccionen de la població sense cap restricció



En aquest tipus d’estudis hi ha dos factors principals que poden produir errors.


  1. Selecció de controls

  1. La mesura retrospectiva de l’exposició.

En aquest tipus d’estudis per mesurar la relació entre l’exposició i la malaltia es fa mitjançant la Odds Radio (OR) es podria traduir com l’oportunitat relativa d’exposició.



4.4. Estudis de cohorts


En aquest tipus d’estudis es seleccionen dos grups similars d’individus sans on uns estan exposats i els altres no i es segueixen durant un temps (anys) per poder comparar l’aparició de malaltia.

En aquest tipus d’estudis si que es pot fer una relació complerta entre exposició i malaltia, només hi poden haver problemes amb aquells individus que no finalitzen l’estudi i que poden alterar el resultat. Per mesurar la relació entre exposició i malaltia, s’utilitza el risc relatiu.


Si el RR té un valor més gran que 1, l’exposició és un factor de risc perquè hi haurà més malalts entre els exposats.

Si el RR té un valor més petit que 1, l’exposició no serà un factor de risc, sinó un factor protector, perquè la majoria de malalts estaran ens els no exposats.


Calcula la Odds Radio i el Risc Relatiu d’un estudi on s’han obtingut els següents resultats.



4.5. Assaig clínic


És un mètode experimental que consisteix a fer un estudi de cohorts però en el qual l’investigador manipula l’exposició i selecciona els individus, en principi l’investigador selecciona un grup d’individus similars i tria a l’atzar qui serà exposat i qui no.

Al ser l’investigador qui decideix l’exposició fa que aquests estudis només estiguin èticament justificats en el cas de que l’exposició sigui beneficiosa per l’individu.

Per evitar el màxim els errors l’assaig a de ser de doble sec, és a dir, que ni els participants saben el que prenen ni l’investigador sap el que està donant.




4.6 Tipus d’errors que es poden fer en els estudis epidemiologics


Precís: Un estudi és precís quan el repetim diverses vegades i sempre obtenim els mateixos valors. Això també s’anomena fiabilitat.


Exactitud: Es el grau d’acostament que hi ha entre els valors obtinguts i la realitat dels paràmetres que volem determinar, també s’anomena validesa.

En funció de precisió i exactitud, podem tenir 2 tipus d’errors:



1.Errors aleatoris: Són aquells errors que són deguts a l’atzar i es donen com a conseqüència de treballar amb mostres i no amb tota la població. Aquests errors tenen a veure amb la precisió o la fiabilitat de l’estudi. Per disminuir al màxim els errors aleatoris convé treballar amb una mostra el més gran possible.


2.Errors sistemàtics o biaixos: Són desviacions sistemàtiques de la realitat que no tenen a veure amb la mostra sinó amb el plantejament de l’estudi. Es donen quan hi ha algun error en la mecànica de l’estudi que es va repetint cada vegada que es fa l’estudi. Els errors sistemàtics tenen a veure amb l’exactitud o la validesa de l’estudi, i per reduir aquest tipus d’errors s’ha de repassar la mecànica de l’estudi.





Entradas relacionadas: