Generación del 12

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,65 KB

 
4.Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat?Reflexiona,sobretot,entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.Els primers anys del regnat de Joan Carles I (1985-1987)van ser el període de recuperació pacífica de les llibertats que coneixem am el nom de Transició democràtica.Però per pacífica que fóra, va ser una època de manifestacions i vagues, reprimides per policia i paramilitars, i atemptats terroristes. Fins i tot hi hagué un intent de colp d’estat militar.Tot i així, el retorn de la democràcia obria noves expectatives quant a la nostra recuperació lingüística, cultural i nacional.Al 1982 el valencià esdevenia llengua cooficial i comencen a emitir emissores de ràdio i televisió en català.De la dècada dels 60 cap als 70, els narradors adopten una postura més intimista i individualista.Es mostren més preocupats per la llibertat personal i pel destí propi , malgrat els problemes d’edició i de censura.Alguns narradors comencen a publicar una narrativa encara realista, però amb una exaltació del món interior del protagonista(Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel...). Durant els 70, els escriptors viuen la fi del franquisme, la creació d’editorials, nous premis literaris, relaxament de la censura i reconeixement dels drets lingüístics de les nacionalitats amb llengua pròpia. Comencen aleshores una sèrie de joves escriptors nascuts en la postguerra i que han patit les conseqüències d’ella.D’altra banda, tenen una major informació sobre la cultura europea i han tingut referències i models literaris.Els nous escriptors dels 70 es caracteritzen per reflectir el seu món cultural a les seues obres, una actitud més intimista, l'experimentació de las possibilitats del gèneres, un llenguatge molt elaborat i sobre tot una transgressió moral i ideològica amb recreació del món prohibit de la infància i joventut amb revoltes, erotisme, etc.5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999).Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors. Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat secentren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia.Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor. Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió.Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc.

Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació. Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura. Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.6.Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de lapostguerra fins a finals dels anys 70. Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc: un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de l'ésser humà amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:•Allunyament de la realitat.•Discurs reflexiu,relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.•Punts de vista religiosos i humanistes.•Tendència a l'hermetisme expressiu.El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista», o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista.La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:•Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, per a identificar-se amb l'entorn; passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta.•Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat. • Mètode d'“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real.•Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per a passar a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i tot col·loquial.•El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana.•L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.•El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària.En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses.Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista.Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959:Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba)es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.

Entradas relacionadas: