Geografia

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,72 KB

 

Situació de la Península Ibérica
La Península Ibérica está situada al punt mes occidental d'Europa. Es una de les tres penínsules meridionals que hi ha al continent i la que presenta una forma mes massissa.
La posició geográfica que ocupa la Península resta facilitats a les comunicacions i al comerç amb Europa. No obstant, la serralada no va ser mai un obstacle per al contacte dels pobles que viuen en aquesta zona, ni per aturar les invasions que hi va haver en el passat. A+, els ports de muntanya, tot i no ser gaire nombrosos ni fácils sempre van ser accessibles.
Pel sud, només 14 quilómetres separen Gibraltar d'Africa. Per l'estret han travessat pobles d'una riba a l'altra, i al llarg del temps hi ha hagut un intercanvi cultural i comercial actiu, sobretot d'espécies vegetáis i animáis. Hi haqui diu que l'estret separa Europa d'Africa, pero d'altres autors el consideren un pont entre tots dos continents.
El fet que la Península Ibérica tanqui el mar Mediterrani i el converteixi en un mar interior ha tingut una importancia estratégica per a la navegació, espe-cialment per al control del pas de l'estret.

El relleu peninsular espanyol
La forma massissa, que está determinada per l'amplada i l'extensió de les costes La major part del perímetre costaner presenta un tracal rectilini, a excepció de petits trams. El traçat rectilini de les costes peninsulars ofereix pocs refugis a la navegació.
L elevada altitud mitjana, deguda a dos factors: l'existéncia d'un extens altiplà central, que ocupa tres quartes parts de la Península Ibérica, i les nombroses i diverses serralades que travessen el territori.L'altitud de la Península i els pronunciáis pendents impedeixen la íonnació de sois aptes per a l'agricultura, dificulten les comunicacions i en-les condicions del clima.
La disposició periférica del relleu peninsular, que dificulta l'accés a la Meseta. Cal salvar un fort desnivell per arribar a les zones planes centráls. A mes. juntament amb l'amplitud de la Península, els relleus periférics impedeixen que la influencia climática del mar arribi fins a les terres de l'inte-rior. i aixó fa mes extremats els hiverns i els estius.
· Diversitat relleu de la peninsula i varietat dels climes=unitats naturals molt diferenciades

La Meseta:

unitat principal del relleu espanyol, ocupa l'espai central de la Península Ibérica i representa el 45% de la seva superficie. Durant el movi-ment alpí va quedar fracturada en dos grans blocs:
La Submeseta Nord té una altitud mitjana de 800-850 m; apareix gairebé del tot envoltada de muntanyes i es travessada d'est a oest per la xarxa fluvial del Duero. Els rius de la Submeseta Nord superen el desnivell que hi ha entre la Meseta i el peneplá, que baixen fins al mar encaixats entre els ma-terials durs hercinians, formant cinglares i congostos.
La Submeseta Sud té una altitud mitjana de 500-700 metres i está formada per dos altiplans separats per les Muntanyes de Toledo: l'altiplá solcat peí riu Tajo i l'altiplá de la conca hidrográfica del Guadiana. La Submeseta Sud agafa una suau inclinació vers l'Atlántic; aquí els rius s'escolen plácidament fins a la desembocadura. Entre aquests dos altiplans s'estén la planura de la Manxa, la que té mes superficie d'Espanya.

Les serralades interiors de la Meseta: son el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, totes dues orientades d'est a oest. Com que son part de l'antic sócol, el roquissar que les forma es de granits, pissarres i gneissos. Els perfils d'aquestes serralades persenten formes suaus i arrodonides. Només hi destaquen les agudes crestes de quarsita mes resistents a l'erosió.

El Sistema Central: divideix la Meseta prácticament en dues meitats, i está format per diferents serres d'altitud importantSEntre les serres del Sistema Central, els blocs enfonsats formen valls i obren passos de muntanya alts i nevosos, que fan difí-cils les comunicacions a l'hivern. El port mes important es el de Somosierra, que comunica els dos altiplans.

La Serralada Cantábrica: forma una cadena lineal que presenta formes molt enérgiques i grans desnivells a la fagana cantábrica, i menys accentuades al vessant interior. caracteritza:
A la part occidental de la serralada, el Massís Asturiá dona lloc a una serie de blocs paleozoics dislocats. En aquesta part hi ha els mes grans jaci-ments de carbó d'Espanya, a mes d'una variada gamma de metalls com el ferro, 1'antimoni o el mercuri. L'accés entre la Meseta i Astúries es difícil, per l'altitud del relleu i peí carácter nevos deis ports de muntanya.
A la part oriental, o Muntanya Cantábrica, els cims perden altitud. Hi dominen els relleus plegats, de materials sedimentaris, entre els quals abunden els gresos, els conglomeráis i, especialment, les calcáries, que a causa del seu volum, duresa i forta inclinació son la clau per explicar l'energia d'aquest massís, on es formen relleus amb crestes i pies.

Els Pirineus:formen una alineació continua de muntanyes d'uns 440 km de longitud que s'estén des del Golf de Biscaia fins al Cap de Creus, dibuixant el límit de la Península amb la resta d'Europa. La serralada, amb ampláries de mes de 100 km, forma una serie d'alineacions paral-leles que, des de la part central o axial deis Pirineus, davallen en forma d'esglaons colossals.
1.Els Pirineus axials o centráis: es on es troben les altituds mes notables, com l'Aneto, al massís de la Maladeta, el Mont Perdut i la Pica d'Estats . A causa de la seva altitud els ports de muntanya son escassos i de pas difícil La part central está formada básicament per materials hercinians, que donen lloc a massissos elevats i cres-tes. Aquí s'hi mantenen les darreres restes de glaceres, també grácies al clima d'alta muntanya.
2. Els Prepirineus: de menys altitud i de formes mes suaus, els formen dues alineacions muntanyoses paral-leles a la zona axial i de materials secundaris calcaris: les Serres Interiors, que arriben a mes de 2500 m dfaltitud, com Guara i Peña; i les Serres Exteriors, Cadí, Montsec, amb altituds mes modestes. Entre tots dos grups de serres s'obre la Depressió Mitjana pirinenca, allargada, estreta i interrompuda per altres relleus.


43. Les Serralades Bétiques
Les Serralades Bétiques es van formar al llarg del moviment alpí, a causa de la forta pressió sobre els materials sedimentaris acumulats ais fons oceánics, El Sistema Bétic el formen la Serralada Penibética i la Serralada Subbética, separades per una serie discontinua de depressions o foies.
La Serralada Penibética, situada vora la costa, está formada de materials de l'antic massís herciniá Beticorifeny, elevat per l'orogénia alpina.
La Serralada Subbética forma un gran are de materials plegats, que s'es-tén des del penyal de Gibraltar fins al cap de la Ñau, on se submergeix al mar i torna a emergir mes endavant per definir part del relleu de les ules Balears. A les muntanyes d'aquesta serralada s'hi alternen calcáries dures i margues mes toves, que ofereixen un relleu trencat i irregular.


Les depressions exteriors a la Meseta:
La depressió de l'Ebre queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibéric i les Serralades Litorals Catalanes, té una longitud d'uns 380 km i una amplitud máxima de 150 km. En un moment inicial la depressió va estar ocupada peí mar, pero després es va tancar i va formar un gran llac reblert lentament per materials continentals aportats pels rius.
La depressió del Guadalquivir s'estén entre la vora escarpada de Sierra Morena i les Serralades Bétiques. Es tracta d'una gran plana, de forma triangular, d'uns 330 km de longitud per 200 km d'am-plada a la costa, que s'estreny progressivament cap a Test. L/altitud oscil-la entre els 150 i els 250 m.


Les serralades de la costa.
La Serralada Interior o Prelitoral forma una alineació amb cims importants, com els que trobem a les Guilleries, el Montseny, a Prades i ais Ports de Beseit. Per raons de proximitat, en aquesta alineació s'incorporen relleus que no li son propis, formats per materials acumulats a la desembocadura d'antics rius cabalosos. Aquests dipósits, que han format conglomerats, han quedat elevats a causa de la resistencia que presenten a l'erosió quan l'aigua ha anat rebaixant les terres del voltant. Aquest es el cas de Montserrat (1236 m) i del Montsant (1166 m).
A la Serralada Litoral, suaument ondulada, no hi ha cap altitud important: Montnegre (759 m), Collserola (512 m) i Montsiá (762 m). Alguns deis seus extrems s'apropen tant a la costa que formen penya-segats, com en el cas del Garraf. Aquesta carena va baixant progressivament fins a desaparéixer vora el Vendrell, on la Serralada Interior arriba al mar.

La Depressió Central Catalana: l'origen i per la formació es tracta de la part oriental de la Depressió de l'Ebre, pero amb l'especificitat que una part dfaquesta depressió es drenada per rius, com el Llobregat, el Francolí, el Ter i altres rius que no desguassen a l'Ebre.
Aquesta extensa depressió que s'estén entre els Pirineus i les Serralades de la costa va ser ocupada peí mar i va emergir lentament a causa de la sedimentació de materials d'origen fluvial i d'origen marí. Els terrenys sedimentaris d'origen fluvial mes pesants es diposi-taven al peu de les muntanyes, on han format conglomerats
La Depressió Central Catalana té forma com d'un gran amfiteatre, en pendent feble cap a Lleida, Tárrega i Calaf, on els estrats son mes recents i fins fa pocs anys s'hi formaven aiguamolls.


Les costes catalanes: La mola granítica del cap de Creus, el golf de Roses a la plana de l'Empordá i la Costa Brava amb petites cales entre estreps rocosos confereixen atractiu i varietat a la costa nord. Després continua una costa rectilínia i monótona a causa de l'existéncia de la plana litoral, estreta al Maresme i mes ampia al Camp de Tarragona i ais deltes que formen alguns rius a la desembocadura. Aquesta plana s'interromp quan algún relleu arriba fins al mar, com en el cas de la mola del Garraf.
La plana litoral s'ha format amb els al·luvions deis actius rius me-diterranis i amb els materials que hi aporten els corrents marins. Tanmateix, la falla que voreja la costa obliga a replanar primer el fons del mar: aixó explica que la plana sigui estreta i que els rius formin petis deltes.
A la plana litoral la població es elevada, perqué la térra es rica, el clima es suau, s'hi fan moltes activitats económiques i hi ha bones comunicacions marítimes, terrestres i aéries, una situació ideal per atreure-hi el turisme.




Entradas relacionadas: