Historia

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,03 KB

 
  1. Els anys blaus del franquisme

Durant els anys 40 el règim franquista va adoptar la retòrica i la imatge feixista del falangisme espanyol. Els seus uniformes blaus, les seves desfilades marcials, com el jou i les fletxes, van inundar tots els racons d’Espanya. Els falangistes van haver de compartir la direcció del nou Estat amb l’exèrcit, l’Església i altres sectors polítics de la dreta conservadora.

En aquests anys es va fer palesa la clara voluntat de Franco de perpetuar-se al capdavant de l’Estat i quan va posar les bases polítiques i ideològiques de la seva autocràcia, dictant lleis antidemocràtiques i creant institucions d’una certa inspiració feixista.

    1. Famílies polítiques i principis ideològics

La política aplicada per Franco es va caracteritzar per l’adaptació pragmàtica als esdeveniments que s’anaven produint en el context internacional i en la mateixa societat espanyola.

Sense aptituds per a grans plantejaments polítics Franco es va limitar a adoptar els principis de les institucions i formacions polítiques i socials que l’havien encimbellat a les més altes magistratures del nou Estat: l’exèrcit, l’Església i la Falange, juntament amb els tradicionalistes i els monàrquics, formaven les anomenades famílies del règim. Va procurar dividir les famílies i tendències i enfrontar-les per tal de contrarestar-ne la influència, amb la finalitat que ningú ni cap grup no acaparés tant de poder que es pogués arribar a qüestionar el seu.

La seva dictadura va mantenir sempre una sèrie de principis que li van donar els seus senyals d’identitat. En van destacar 3: el nacionalpatriotisme, el nacionalsindicalisme i el nacionalcatolicisme.

L’exèrcit i el nacionalpatriotisme

La principal aportació ideològica dels militars al règim fou el nacionalpatriotisme, una visió unitarista i tradicionalista d’Espanya que Franco assumia com a pròpia, ateses la seva trajectòria personal i la seva formació exclusivament militar.

Es tractava d’una concepció d’Espanya en què la defensa de la integritat territorial de la pàtria havia de ser l’¡objectiu prioritari del govern.

L’exèrcit fou el principal baluard del nou Estat. Amb un esperit tradionalista i molt impregnat de les idees totalitàries del moment, va assumir amb rares excepcions el comandament del seu Generalísimo, mentre aconseguia copar les més altes esferes de l’Administració.

La Falange i el nacionalsindicalisme

En els anys 40 la Falange va aportar al franquisme els elements més nous del seu ideari, així com la seva imatge externa. Antiliberal, antimarxista i antidemocràtica, la Falange propiciava un sistema totalitari que anomenava nacionalsindicalisme. Les bases d’aquest sistema s’havien inspirat en les teories del feixisme italià sobre l’organització de l’Estat corporatiu, un Estat controlat per un partit i un sindicat únics que haurien de superar els conflictes entre classes socials fomentant els sentiments de solidaritat nacional.

La falange va aportat la memòria del seu líder José Antonio Primo de Rivera, executat durant la guerra, que el franquisme va anar convertint en un mite.

Quan va esclzatar la guerra la Falange disposava d’uns 60000 militants [camisas viejas], durant els anys 40 va arribar a 600.000 afiliats i va exercir la seva tasca d’adoctrinament i captació de quadres per mitjà d’organitzacions paral·leles que atenien sectors socials específics.

En l’àmbit sindical, es va crear l’Organització Sindical Española [OSE] o sindicat vertical, una ficció de sindicat interclassista i únic.

La Falange va ocupar prop d’un terç dels alts càrrecs dels franquisme en els primers anys quaranta. La seva influència política real va ser força discutible. 19455 els sectors falangistes van tenir un clar predomini.

La resta de la normativa institucional fel nou Estat només fou falangista en aparença, ja que en darrera instància obeïa a la potestat legislativa de Franco mateix. D’altra banda, no va dubtar a reprimir les intencions «revolucionaries» de sectors falanggistes vinculats al sindicalisme que pretenien dotar el nou Estat d’un cert igualitarisme social al servei de les classes treballadors.

La presència dels falangistes en la vida pública espanyola va començar a ser criticada intensament pels militars i els monàrquics tradicionalistes a partir de 1942, fins que es va desencadenar un enfrontament obert al santuari de la Mare de Déu de Begoña, a Bilbao, en què dues granades de mà llançades pels falangistes van provocar un centenar de ferits entre carlins basconavarresos. Aquesta ocasió fou aprofitada per Franco per a rellevar Serrano Súñer.

Entradas relacionadas: