La il·lustració i el neoclassicisme

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,43 KB

 
LA IL·LUSTRACIÓ

La Il·lustració, fou un moviment cultural europeu que va compondre, aproximadament, des del 1720-1770. Les arrels s’han de buscar en l’Empirisme i en el Racionalisme dels filòsofs del S.XVII, i després s’estengué a França i Alemanya.

El pensament il·lustrat es basa en una confiança cega en el poder de la raó que ha de fer possible el progrés. Comporta un fort esperit crític: es discuteix i s’analitza tot. També es començà a creure en la llibertat natural de l’ésser humà: tots naixem iguals i som lliures per naturalesa.

Per als escriptors il·lustrats, la literatura tenia una funció bàsicament didàctica i ideològica: difonia tant els coneixements propis del moment com les idees del liberalisme, en contra de l’absolutisme polític i el dogmatisme religiós. En foren exponents autors com Voltaire (contes filósòfics), Rousseau (Émile), Diderot.

El S. XVIII, el de les “llums”, és el segle del triomf de la raó enfront de la fe i la metafísica. El Racionalisme i el positivisme, avalats pels descobriments científics, ho impregnaven tot d’equilibri moral i escepticisme.


NEOCLASSICISME

Estèticament, en el segles XVIII visqué a compte del Barroc fins ben entrat en que l’estètica del neoclassicisme, nascuda a França a finals del S.XVII, s’anà estenent per tot Europa com també els costums i la moda francesos, i el prestigi de la seva llengua. Fora de França, se sol emprar aquest terme per designar el període artístic que s’inicia a partir de l’any 1750 i s’allarga fins ben entrat el Segle XIX. A vegades costa de destriar el preromanticisme.
Amb el neoclassicisme, es produeix un retorn a les normes clàssiques. La literatura tornà a tenir fonamentalment una finalitat didàctica i s’expressà bàsicament a través del teatre (comèdies i tragèdies que seguien el principi de les tres unitats: acció, espai i temps) i de la poesia, especialment de la faula didàctica i de la sàtira.



Nicolás Boileau (1636-1711), teòric del neoclassicisme francès, proposà unes regles d’equilibri i d’unitat a imitació dels models grecs i llatins:

· La versemblança: les obres d’art han de buscar allò general i arquetípic, i han de defugir de la fantasia i les exageracions del Barroc.
· L’estil: s’han d’evitar els contrastos, la barreja de gèneres i l’efectisme del segle anterior.
· La finalitat moralitzadora o pedagògica: l’art ha de contenir un ensenyament; la literatura ja de tenir una funció allíçonadora o exemplar.

La literatura catalana en aquest segle, va perdre el tren de la cultura europea. Molts dels intel·lectuals del moment hagueren de marxar a l’exili després de la Guerra de Successió i, més endavant, l’expulsió dels jesuïtes deixà Catalunya i València sense els seus il·lustrats més brillants. L’acció repressora més radical i simbòlica fou el tancament de la Universitat de Barcelona i de totes les altres universitats, i l’obertura d’una universitat reialista a Cervera com a càstig <<por haber, los que concurrían a ellas, fomentadomuchas inquidades >>. Mentre a Europa es vivia, doncs, el Segle de les llums, aquí es tornà a l’obscurantisme i al doctrinarisme. Només a Menorca alguns intel·lectuals pogueren seguir les idees dels il·lustrats i sumar-se al carro de l’estètica neoclàssica, com per exemple el poeta i dramaturg menorquí Joan Ramis i Ramis (Lucrècia). Escrita d’acord amb els preceptes de la tragèdia neoclàssica establerts per Racine a França.

Entradas relacionadas: