L´illa

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 18,35 KB

 

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó

reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho

fa.

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes 1 , alguns

excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va

convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor

referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999).

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet

advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat

d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les

paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa

captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada

paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint

d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen

de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de

tots els grans escriptors.

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona

quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai

dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i

les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir

qualsevol companyia. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació

melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos

quotidians del sexe i l'amor amb fredor.

Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània

de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança,

l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden

reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares

anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de

no se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els

protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja

indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.

Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat

d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen

l’acte de fer literatura.

Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el

suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.

T6 Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període

que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible

construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres

editorials 1 i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.

Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la

Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els

poetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): un

moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions

estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona

humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un

món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de

postguerra» 3 (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el

sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les

característiques següents:

-Allunyament de la realitat.

-Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd

del món i de la vida.

-Punts de vista religiosos i humanistes.

-Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la

realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a

base d'un discurs proclive a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la

realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme

expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en

contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica

realista.

El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista que

s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu;

Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de Pere Quart.

7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure

poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué

des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup

poètic de postguerra» (1943-1960).

L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica,

original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé

biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida

quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp,

la dona.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un

sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions

del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.

La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu

d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional

oprimida per un règim de tenebres.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i

repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat,

i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu

món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de

València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor,

Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs

absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps

esperançada.

Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari sobre:

(a) la llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV, especialment la

d’Ausiàs March.

(b) la llengua de les obres contemporànies de la literatura

catalana/valenciana, sobretot la dels poetes del segle XX.

(c) la llengua col.loquial que aprengué a l'Horta durant la infantesa i que

mantingué viva durant tota la vida. 1

La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un

recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet,

parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri,

d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.

T8 Explica les característiques més importants de la producció

poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona

1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de les commocions

de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o Fernando

Pessoa, autors, com ell, també hermètics i cabalistes.

L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un

descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la

complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes

transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les

més importants de la literatura catalana del segle XX.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar

el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de

Mar). Els quatre llibres següents (1952: Els hores; Mrs. Death; 1954: El

caminant i el mur; 1955: Final del laberint) formen l’anomenat cicle líric.

Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència

mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats

a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la

humanitat.

La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens

dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada

metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de

l’obra va semblar extremadament modern, a pesar de la vaguetat social del

discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, la

justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la

diversitat i la tolerància i tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla

de sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de

discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment,

així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya

jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta,

fins i tot internacional.

T9 Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dosllibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les

característiques següents:

(a) Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els

plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que

conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o

un argument.

(b) Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la

història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme,

etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del

realisme.

(c) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a

narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

(d) La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina

d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees,

que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El

poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.

(e) Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com

ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural,

familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia

catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s’allunyà del

realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen

ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: L'esmorteïda estela de la platja).

L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d’orientació.

10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò

social. Explica-ho i raona-ho.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de

les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feien accessible a tots els

públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seua

constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts

dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents

socials, mentre que molts cantants havien posat música a les seues creacions,

cosa que contribuí encara més a la seua popularització. 1

Miquel Martí i Pol havia nascut en el si d’una família obrera. El seu pare era

manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va

començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa

d’una esclerosi múltiple. A finals dels cinquanta, es va afegir al nucli pioner de la

Nova Cançó com a cantautor. Políticament, va militar al PSUC i va ser membre

de l’Assemblea de Catalunya.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els

seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la

poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís

nacional, el pas del temps i el balanç de vida.

La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert,

exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua

poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia

personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seua

experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat,

l'autenticitat i la solidaritat.

Qüestió 11. Evolució del teatre del postguerra fins als anys 70.

En aquesta època tan difícil, el públic preferia obres d’evasió. L'èxit d’aquest gènere podia haver representat el punt de partida de la recuperació del teatre valencià, però aquesta recuperació no es va produir pel desprestigi del valencià, el qual va comportar la mort del sainet, ja que es percebia com un “teatre de poble”. La falta de públic i la censura van portar a la desaparició a moltes companyies, i els teatres es van convertir en cinemes. A més és la època d'expansió del cinema, que va llevar públic del teatres.

Cap al final dels anys 50 es va intentar renovar el teatre valencià amb ajudes del Teatro Club, l'Aula Ausiàs March i el Teatre Estudi de lo Rat Penat, on estaven informats sobre l'evolució del teatre europeu.

València no va saber adaptar-se als nous temps, només uns pocs autors de la anomenada "generació perduda" van publicar obres. Ho van fer amb un tall generacional amb el final del sainet, la voluntad de modernització i volien atraure públic nou al teatre en valencià. Però durant els anys 60 fan crisi totes les opcions i els joves que volien exercir com a professionals es veuen forçats a emigrar a Madrid.

En la dècada dels 60 aparegueren nous grups que van impulsar la renovació de l'espectacle teatral. És un "teatre independent" que tenia com a objectius: la superació del passat abandonant totalment el sainet, la creació d'obres modernes i crítiques amb la situació social i política, la captació d'un públic jove, l'us d'una llengua normalitzada sense vulgarismes ni castellanismes, i la formació dels actors.

Qüestió 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.

Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, a pesar que, pròpiament, només té una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període Manuel de Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954).  Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar- s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils: Cruma (1950), Pell vella al fons del pou1 (1957), La nostra mort de cada dia (1958), Homes i No (1959), Tècnica de cambra (1964), Situació bis (1965), etc.

Preocupat per la condició de la persona humana en un sentit transcendent, però compromés amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd.  El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d’uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar-lo sense que això signifique que no tenen interés pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.

Entradas relacionadas: