Literatura català

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,51 KB

 

ODA A ESPANYA

Oda a Espanya es un poema escrit per Joan Maragall, Barcelona (1869-1911). Va ser el poeta mes important del modernisme català i una de les figures més importants de la literatura catalana del segle XX . Va ser ell el traductor de Goethe o introductor de Friedrich Nietzsche a la península. La vaca cega , Cant espiritual entre d’altres varen ser obres seves reconegudes a tot el país. Es un poeta el qual sempre a utilitzat  tots els temes més representatius de la poesia: l’amor , la natura i la llegenda.

Al poema oda  Espanya Joan Maragall crítica a Espanya, per què el castellà s’ha parlat massa a Catalunya y la llengua catalana s’ha deixat de costat. L’autor vol transmetre a traves del poema el seu pensament de que les coses tenen que canviar i es té que parlar més la llengua catalana, ja que és la llengua materna de la seva terra. Maragall adopta una diàleg amb Espanya explicant  amb una continua personificació els motius de la seva queixa. Així doncs el narrador es el propi poeta. El poeta creu que a Espanya s’ha donat massa importància a l’honor i per això s’ha vessat massa sang en va. L’autor segueix amb el topic literari “ubi sunt”, preguntant –se  ( on són els barcos? On són els fills? On ets Espanya?). Finalment amb el vers (adéu, Espanya!) fa referència a una buscada independència de Catalunya.

La mètrica d’aquest poema consta de vuit estrofes, de versos octosíl·labs, amb cesura (4+4).   La rima és assonant, i el seu esquema mètric és: --a a-, no es compleix en els sextets. La majoria són versos lliures.

L’estructura es la següent  de l’estrofa 1 a la 3 Maragall afirma considerablement  que es fill d’Espanya però no del castellà i es queixa del no parlar del català a la seva terra. L’estrofa 4a tracta amb les morts innecessàries causades per l’honor del país. De l’estrofa 5 fins a la 8, observem el topic “ubi sunt” amb les preguntes de on són els barcos, els fills i la mateixa Espanya. A l’estrofa 7 Maragall demana a Espanya que se’n adoni del bé de la seva modernització. A l’ultima estrofa la 8 es s’acomiada d’Espanya amb una possible dependència com a símbol.

Es un poema  que fa referència a la crisis, abordant directament el tema nacionalista amb la perspectiva política generada a principis de segle. I amb un plantejament de independència en cas contrari. Maragall ens mostra tot el sentiment per la seva llengua i tota l’ importància que té per a ell.

Pels volts del 1880 comencen a aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals noves caracteritzades, totes elles, per una voluntat clara de modernització.

El modernismeés sobretot una reacció contra el passat, sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892, quan tot un conjunt de grups renovadors, que actuen en el món de l'art, la literatura, la música, etc., s'articulen al voltant d'un mateix programa. La revista L'Avenç n'és la plataforma més influent, al costat de les exposicions de Rusiñol i Ramon Casas, les festes modernistes de Sitges, i els articles de Maragall i de Raimon Casellas, a més de les manifestacions artístiques de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalc, entre d'altres.

Els modernistes mostren la voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

Tots coincideixen en el rebuig de la seva societat i plantegen una concepció de l'artista com a ésser superior i privilegiat.

El modernisme català va ser un moviment heterogeni, en el seu si van conviure dues tendències:

-El regeneracionisme: moviment que pretenia regenerar la societat (socialment, políticament i culturalment) a través de l'art. Per això intenta una mena de compromís entre l'artista i la societat. Jaume Brossa en va ser un dels màxims representants.

-L'esteticisme: moviment que preconitzà l'art per l'art, és a dir que l'art ha de tenir valor per ell mateix, per la seva bellesa. L'art és vist com una religió. L'artista és un ser superior totalment oposat a la burgesia i al proletariat. Santiago Rusiñol en va ser un representant destacat.

La irrupció del grup noucentista precipità gradualment la fi del modernisme, que acostuma a situar-se al 1911.

 

 




JOAN ALCOVER - LA BALANGUERA

Joan Alcover i Maspons va néixer a Palma de Mallorca l’any 1854 i va morir al 1926. Fins al 1903 va ser un escriptor bilingüe i a partir d’aquesta data la seva producció va ser íntegrament en català. Es va dedicar a la poesia i a l’assaig literari, on va defensar tendències clàssiques i la pràctica de l’actitud moral dels romàntics. La seva obra ‘’Cap al tard’’, concretament a la primera part anomenada ‘’Cançons de la serra’’, és on trobem ‘’la Balanguera’’. Donant una visió idíl·lica, agradable, del camp mallorquí, de la gent, del paisatge, i les llegendes. Són temes de la seva poesia, de la vida com a drama, el temps destructor i la mort.

Joan Alcover va ser un dels máxims representants de l’Escola Mallorquina. El concepte va ser aplicat pels noucentistes a un grup de poetes mallorquins de principis del segle XX, amb un model de llengua subtil i refinat. Va estar caracteritzada pel classicisme i l’assumpció de arrel cristiana i una inclinació conservadora. A partir del 1906, alguns representants de l’Escola es van apropar al Neucentisme.

El poema ‘’la Balanguera’’ el trobem al llibre, a la pàgina 123.

El tema del poema és l’al·legoria de la vida. El pas de la vida acabant en la mort, que arriba per a tothom. La balanguera és una filadora que treu el fil de la nostra vida. El temps passa molt ràpid i la gent que ara viu feliç, canta i riu aviat morirà. Sense parar de filar, fa passar el dia, la nit i les estacions, també la vida de joves i vells.

El poema és pot dividir en cinc parts, que són les cinc estrofes de sis versos octosílabs. La primera part se’ns presenta a la balanguera com una aranya que fila el fil de la nostra vida. La segona ens parla que coneix el passat i el futur. La tercera ens demostra que el temps passa molt ràpid i que la felicitat s’acaba amb la mort. A la quarta part, la balanguera s’emociona al veure la seva pàtria, i en la nit del país veu una nova albada. Finalment, la cinquena ens parla d’esperances en el jovent i en els infants que pugen.

‘’La Blanguera’’ té forma de cançó. Té rima consonàntica encadenada i alterna la masculina i la femenina. Té també tres refranys o tornades. Té un esquema de sextina: 8A, 8B, 8A, 8B, 8C, 8C, 8C, 8C / 8D, 8E, 8D, 8E, 8C, 8C, 8C, 8C ...

Es tracta d’un poema amb jo poètic. El punt de vista de l’autor és subjectiu, com és en general tota la seva producció poètica.

Tot el poema és una metàfora, ja que significa una filadora que va filant la nostra vida fins que s’acaba el fil i arriba la mort. També hi han dues comparacions quan diu que la balanguera treballa com una aranya, perquè les aranys fan les teranyines i la balanguera no para de filar, no dxa de fer tela. Tabé diu que treballa com una parca, perquè aqueste controlen el fil de la vida des del neixamentfins la mort, igual qe ella. En els versos dos i cinc i en elvint i el vint-i-un, hi ha una anàfora: ‘’com una.../com una...’’ i ‘’els que.../els que...’’ Hi han alguns hipèrbatons, per exemple en els versos onze i dotze i en el vint-i-sis: ‘’i de la nova primavera’’ i ‘’sap on s’amaga la llavor’’ i ‘’de la pàtria la visió’’. En els versos trenta-set i trenta-vuit hi trobem un paral·lelisme: ‘’de la infantesa i la vellesa’’ ja que es contradiuen. En el vers cinc apareix una personificació perqué dóna qualitats humanes a un fet com la mort: ‘’com una parca bé cavil·la’’ També trobem un dialecte mallorquí: ‘’tix’’, és teixeix.

Trobem un tòpic, ‘’tempus fugit’’ en els versos disset, divuit, dinou i vint.

Hi ha un personatge únic en tot el poema, la balanguera. L’autor ens en fa tractament subjectiuja que dona una visió personal a una dansa i una cançó anomenada ‘’la Blanaguera’’. També li dóna una evocació imaginària ja que no és un personatge real i té molta càrrega simbòlica com a figura de la mort i del pas del temps.

Aquesta composisió aprofita una vella cançó mallorquina per escriure un poema que es convertirà en l’himne de l’Illa de Mallorcal’any 1996, interpretat Maria del Mar Bonet. Fa servir paisatges i vocavulari propis de la seva terra per demostrar la fugacitat de la vida i l’esperança en el futur.

Entradas relacionadas: