Literatura català

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,29 KB

 

 Al poema " La vaca cega" l'autor vol transmetre la bellesa i la natura a través d'un ésser viu, d'un animal, la vaca. Maragall, ens mostra els sentiments, les vivències i les emocions humanes que viu el protagonista del poema, ens mostra un clar exemple de personificació.
Aquest poema consta de Vint-i-tres versos decasíl·labs sense ritme regular d’art major. Figures retoriques Enumeració: a la quarta estrofa,”Ses companyes, pels cingles,per les comes, per silenci dels prats i en la ribera”nombrosos encavalcaments. Personificació: “l’embanyada testa amb una gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines i se’n torna”.

L'estructura del poema es la següent hi han tres tercets i un quartet i per últim una dècima reial. En la primera part apareix la vaca, un animal irracional però amb una semblança sentimental humana. L'autor utilitza paraules curtes per reproduir la imatge de la vaca caminant lentament. En la segona part se'ns presenta la tragèdia, explica com la vaca es queda cega. A la tercera estrofa la tragèdia s'intensifica recordant moments del passat. La quarta part segueix amb la tragèdia. I finalment lltima part, desapareix el yo poètic, i l'autor ens descriu el paisatge i tot el que veu com si fos dins de l'escena.

D’aquest poema de Joan Maragall, podem observar l’ús de la natura pels modernistes com un escenari ple d’adversitats. A més, trobem un ésser que ha estat agredit per l’home de la massa, que un cop més és un individu pervers, frustrat i mediocre.

LO PI DE FORMENTO

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854-Ciutat de Mallorca, 1922).Era de família benestant, de grans propietats rurals, va ser deixeble de Josep Lluís Pons Gallarza. A l’any 1888 s’ordenà sacerdot, però no abandonà la seva creació poètica. L’any 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona i va ser reconegut com a mestre pels intel·lectuals del Principat més significatius de l’època. En la seva poesia modernista, podem diferenciar dos períodes. En el primer conreà una poesia de caire romàntic; l’any 1885 va publicar el recull Poesies.
Aquest llibre conté poemes com L’arpa, la Vall, Miramar, etc. I la poesia de la que tractaré “Lo Pi de Formentor”, publicada a l’any 1875, i considerada una obra mestra de la nostra poesia romàntica.

Miquel Costa i Llobera s’inspirà per escriure aquest poema en les visions feréstegues de pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor (Mallorca), en una extensa propietat familiar. Freqüentà aquells paisatges de molt jove, que li serviren d’inspiració per a bona part de la seva obra.
L’autor, a la primera estrofa, descriu un arbre tot admirant-lo, i es fa una descripció d’aquest, del qual tracta el poema; a la segona, ens diu que l’arbre no pot veure qui està enamorat d’ell, i que Déu l’ha posat en el lloc més alt on té i troba tota l’aigua que necessita.


L’autor, a la primera estrofa, descriu un arbre tot admirant-lo, i es fa una descripció d’aquest, del qual tracta el poema; a la segona, ens diu que l’arbre no pot veure qui està enamorat d’ell, i que Déu l’ha posat en el lloc més alt on té i troba tota l’aigua que necessita. També es fa una descripció, però en aquest cas no del pi, sinó del lloc on es troba situat; a la tercera estrofa ens diu que durant el transcurs del dia passen diferents ocells volant a prop seu, també trobem el sortir del sol, etc. que fa moure les seves fulles situades a les branques. A la quarta ens explica que té molts anys de vida, i per sobreviure només necessita allò que li ofereix la mare naturalesa. En la cinquena i sisena, el poeta dona atributs divins(de perfecció)a l’arbre.
Posa a l’arbre com a ésser dominant del paisatge, on esmenta que les muntanyes on es troba situat, estan plenes d’arbres.
A les dos últimes estrofes, l’autor declara la seva admiració i a la vegada enveja que sent envers l’arbre.
Miquel Costa i Llobera ens expressa la perfecció que té aquest arbre, i que només necessita allò que té, el descriu com un heroi, un vividor que ho observa tot, des dels ocells que passen pel seu voltant, fins a la llum de l’alba.
Està clar que parla d’un pi, de la mateixa inspiració que el poeta agafa per fer d’altres poemes.
El personifica: diu que és lluitador(per viure), lliure, realment bonic…
És un pi que ha viscut tot tipus d’inclemències del temps, i encara així, és tan fort que ho aguanta tot.
Comenta al llarg del poema el gran simbolisme que pren i tot allò que fa.
La simbologia de l’arbre apareix de manera constant i de forma reiterada en la poesia de Miquel Costa i Llobera.L’arbre és un símbol recurrent que adopta valors diferents, on l’autor el personifica i l’elogia.
En conclusió, per escriure el poema s’inspira en els pins dels penya-segats de la península de Formentor. D’alguna manera es demostra que l’autor sent una forta admiració en vers l’arbre, i d’alguna manera li agradaria ser com ell, és a dir, aguantar les tempestes(que d’una manera indirecta serien els problemes de la vida), encara que estiguis a punt de caure d’un precipici(que seria una situació de la qual et costa molt sortir, com una depressió, la tristor, etc), sent una enveja admirable pel pi, voldria ser com ell: fort, resistent, plantar cara als problemes…
Li atribueix trets que podríem trobar en una persona.
És un poema realment bonic, on exalta numeroses qualitats personificades d’aquest pi, i ho fa com si es tractés d’un guerrer. A més, està ple de força i de ímpetu, que fa evident aquest sentiment d’amor i admiració.
Ho fa d’una manera tan sincera, que fins i tot els lectors poden arribar a sentir admiració per aquest pi.

Entradas relacionadas: