Marià Fortuny: La Vicaria (1870) - Anàlisi Completa

La Vicaria de Marià Fortuny: Una Mirada al Realisme

Informació General de l'Obra

La Vicaria és una pintura a l'oli sobre taula realitzada per Marià Fortuny (Reus, 1838 - Roma, 1874) entre 1867 i 1870. Les seves dimensions són 60 x 94 cm. S'emmarca dins l'estil realista i representa una escena costumista. Actualment, es troba al MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya), a Barcelona.

Biografia de Marià Fortuny

Marià Fortuny és considerat el millor pintor espanyol del segle XIX després de Goya. Va néixer a Reus i va treballar amb un orfebre abans d'estudiar Belles Arts a l'Escola de la Llotja de Barcelona. El 1858 es va traslladar a Roma, on va aconseguir un gran èxit. El 1860, va viatjar al Marroc com a pintor de guerra al costat del general Prim, experiència que li va permetre crear grans quadres de temàtica bèl·lica i descobrir els espais oberts i lluminosos dels paisatges nord-africans, que esdevindrien constants en la seva obra. La seva pintura es caracteritza pel dinamisme, l'originalitat i la riquesa de matisos formals i coloristes. Després de casar-se, les seves obres van tenir un gran èxit comercial. Va morir a Roma el 1874.

Context Històric i Artístic

L'obra se situa a l'Espanya de la segona meitat del segle XIX, un període marcat per la destitució d'Isabel II amb la revolució de "La Gloriosa" i l'inici del Sexenni Democràtic. A nivell econòmic i social, Espanya, tot i que endarrerida, experimentava els efectes de la Revolució Industrial. La Vicaria pertany al moviment artístic del Realisme, que suposa un trencament amb la pintura academicista i aposta per una representació objectiva de la realitat.

Anàlisi Formal de l'Obra

L'obra representa l'interior d'una vicaria on un grup nombrós de persones assisteix a la signatura d'un contracte matrimonial. Destaquen els nuvis, acompanyats pels convidats, mentre altres persones esperen el seu torn. Fortuny utilitza la tècnica de l'oli sobre taula, que li permet una gran varietat d'efectes pictòrics i rectificacions. Les formes són clarament dibuixístiques, amb un gran nivell de detall, i la pinzellada és minuciosa, precisa i delicada. La gamma cromàtica és variada, amb predomini de marrons, ocres i daurats, sobre els quals destaquen colors més intensos. La llum és natural, amb un focus principal situat fora de l'obra, a l'esquerra. La composició és asimètrica, tancada i ordenada. Malgrat les reduïdes dimensions del quadre, la manca de la paret esquerra i la reixa del fons creen una sensació d'amplitud. Predominen les línies verticals, però les diagonals tenen una gran importància, ja que deixen un espai buit en primer terme i accentuen la profunditat. Fortuny utilitza la perspectiva lineal i atmosfèrica, amb el punt de fuga situat en els papers que s'estan signant. Els personatges es distribueixen de manera asimètrica: al centre, els nuvis signant; a la dreta, persones esperant, un captaire, un senyor assegut i un grup de "majos" i "majas"; a l'esquerra, una escena secundària amb el vicari i un altre personatge. El moviment ve donat per la gestualitat dels personatges, i el ritme s'aconsegueix mitjançant la captació d'un moment instantani.

Estil i Tema

L'estil de Fortuny es caracteritza per la recerca de l'objectivitat i el rebuig de la fantasia. Pretén fer representacions de la realitat el més exactes possible, sense embellir-les. Els temes són contemporanis i sovint mostren una crítica social. El tema de La Vicaria és una escena habitual de la vida social europea: la signatura que legalitza la unió matrimonial. Per recrear l'espai, Fortuny es va inspirar en el lloc on ell mateix s'havia casat.

Funció, Models i Influències

L'obra té una funció estètica i comercial. Va ser una creació pròpia de l'artista, sense un encàrrec específic. Les influències més destacades en l'obra de Fortuny són Goya, però també El Greco, Velázquez i Ribera. Al seu torn, Fortuny va influir en molts artistes posteriors, coneguts com a "fortunyistes".

Conclusió

L'èxit de La Vicaria es basa en la perfecció tècnica, malgrat les dimensions reduïdes de l'obra, i en la representació d'escenes que agradaven al públic perquè feien referència a un passat proper.