N,bn,bn,

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,43 KB

 

Maragall escriptor modernista. L'any 1890, amb una notable reputació com a poeta i traductor romàntic Alemany Goethe, Joan Maragall entra a la redacció del conservador Diario de Barcelona, on aviat es donarà a conèixer pels seus articles de fons en castellà. En els poemes que el 1895 agrupa en el llibre Poesies, encerta un dels seus temes bàsics, la natura. En aquestes composicions apunta la influència literària del decadentisme. Com a crític literari defensà els nous valors, sense coincidir sempre amb lortodòxia modernista. Malgrat lallunyament del modernisme més eragée i les crítiques que li dedicaren intel·lectuals il·lustres, com Alexandre Cortada, ell és un dels representants més genuïns del moviment modernista. Coincideix amb la defensa dun model dartista considerat com a inconformista social, un rebel, que té un correlat molt evident en lautodefinició del comte Arnau a la primera part del poema, la publicada a Visions i Cants: un individualista egocèntric i amoral. A partir de 1895 es converteix en militant del catalanisme: com a periodista, dóna suport a totes les iniciatives catalanistes, i com a poeta treballa en lelaboració duna mitologia i duna simbologia nacionalistes. En aquest context Maragall sacosta encara més al vitalisme i refusa el decadentisme. Lobra poètica daquest període es concentra al llibre Visions i Cants, el llibre més compromès amb el catalanisme català.  La teoria poètica.La poesia és lart de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través del home, i per bellesa la revelació de lessència per la forma. Forma vol dir lemprenta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. L'estètica espontaneista és lexpressió pura i lliure del poeta. La predilecció de la contemplació del paisatge, imitació de la poesia popular, la mètrica queda en segon pla. Lestètica Maragalliana (estètica neoromàntica) sexposa en els textos més elaborats i coneguts: Lelogi de la paraula (1903) i lelogi de la poesia (1907), apunta en aquest sentit ètic i moralitzador. (textos teòrics de com ha de ser la poesia vitalista). Maragall tendeix a desenvolupar un concepte totalitzador de lArt, de la Bellesa, és a dir, de la poesia. La Bellesa es confon amb la vida (allò que linteressa de lexistència),




és la passió que limpulsa a viure. Daltra banda el seu concepte de la poesia té unes clares connotacions religioses: és el ressò del ritme creador a través de la terra en la paraula humana. Les paraules vives són les que expressen el ritme diví, en les ànimes. I poden organitzar-se en poemes després dun moment especial de contemplació. La poesia ha de tenir uns elements ideals que Maragall detecta en la poesia popular: -lEspontaneïtat -La Puresa -La Sinceritat Estructura de Visions i cants. Les Visions són el passat; els Cants són el present i lesperança de futur, mentre que lIntermezzo fa de còmode trampolí entre els dos temps.- Visions s'inicia en el passat (llegendari, històric) , narrant els mites de diversos personatges històrics, que han estat recollits llegendàriament. La història dels personatges apareix respectant doblement un criteri cronològic: el dels mites i el dels personatges històrics que la llegenda ha creat (li permeten reflexionar sobre leternitat). Té cinc poemes: El mal caçador, Joan Garí i El comte Arnau, tots tres poemes de caràcter llegendari. I d'altra banda L'estimada de Don Jaume i La fi d'en Serrallonga tots dos de caràcter històric.- Intermezzo, s'atura en el present, seguint els mateixos paràmetres del catalanisme que cohesionen el llibre. Té catorze poemes, de diversa temàtica, prenen com a base diversos motius: el paisatge com A la mare de Déu de Montserrat o Després de la tempestat, els records familiars com La cançó de Sant Ramon, En la mort d'un jove o Els reis, les festes religioses com Dimecres de Cendra i Lo Diví en el Dijous Sant o les festes paganes com L'aufàbrega, També te poemes dedicats a la dona com ara La Dona hermosa o L'esposa parla. - Per finalitzar, els Cants fa una prospecció del futur i es plantegen unes propostes d'acció. Aquesta secció acaba amb el recull de vuit poemes que continuen sent presentats respectant l'ordre cronològic alhora que l'exaltació del sentiment patriòtic present a l'inici va convertint-se en una desaprovació que apareix en els poemes. Dins de Cants tindríem aquests vuit poemes: La Sardana, que tot i no ser pròpiament un cant encaixa perfectament en aquesta secció, es un poema que parla de la dansa, o El cant de la senyera dedicat a la bandera, o Cant de maig, cant d'alegria i Cant de novembre dos poemes que parlen de la vida. I Els Adéus, Oda a Espanya i Cant del retorn, que són els tres cants dedicats a la guerra.

Entradas relacionadas: