La naturalesa i els suports del regim franquista

Clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,38 KB

El proces d'Institucionalització

La dictadura franquista es divideix en tres fases:

La fase totalitaria (1939-1959)

Caracteritzada pel retrocés economic, la involució ideologica i la duresa de la repressió. Es distingeixen tres subfases:

La segona Guerra Mundial (1939-1945):

En esclatar la guerra, Espanya es va declarar neutral. Davant dels triomfs alemanys en el '39 i '40, va passar de neutral a no-bel·ligerant, mostrant la seva oberta simpatia per les potencies de l'eix. Va fer trameses de Wolframi a Alemanya, i el regim va enviar la División Azul (1941-1943) a lluitar al front oriental contra l'URSS.

A partir de 1942, quan la guerra va començar a anar malament per les potencies de l'Eix, Espanya va tornar a proclamar-se neutral i lentament va començar contactes amb els paisos aliats.

La dictadura es va dotar de dues noves institucions: Les Corts, que es van reunir per primera vegada al 1943, i el Fuero de los españoles, promulgat el 1945.

Els procuradors de Les Corts eren designats pel Cap de l'Estat, i alguns per jerarquics propers a Franco.

El Fuero de los españoles era un pseudoconstitució. Promulgava un seguit de drets propis de les democracies occidentals, com el de reuníó o el d'expressió, però s'especificava que cap d'aquests drets no es podia aprofitar per atacar la unitat esperitual, nacional i social d'Espanya, es donaven poders al regim per suspendre'ls.

L'aillament internacional (1945-1950)

A la fi de la segona Guerra Mundial, al dictadura franquista va quedar aïllada internacionalment. Les potencies que van guanyar la guerra consideraven a Espanya el ultim reducte europeu del feixisme.

Al 1946, la ONU no va admetre al regim de Franco, i el govern francés va tancar la frontera amb Espanya. Per recomanació de la ONU, els paisos membres van retirar als seus embaixadors d'Espanya.

Per millorar l'imatge del régim es van fer un seguit de modificacions:

  • Ley de sucesión, (1947) Espanya esdevenia un regne pero el cap de l'estat continuava sent Franco a perpetuitat, quedava facultat per designar al seu successor a títol de rei. Creà dues noves institucions: Consell de Regencia (Institució formada per susbstituir a Franco interinament en cas que el general morís sense haver nomenat successor), i Consell del regne (Institució formada que tenia com a funció elegir el successor de Franco i el govern si ell no ho feia en vida).

La Guerra Freda (1950-1959)

La tensió creixent entre els EEUU i la URSS va donar un valor polític important al anticomunisme espanyol, ja que la situació estrategica d'Espanya li donava un alt valor militar. Es produí un canvi d'actitut dels EEUU respecte Espanya. Al 1949 la banca nord-americana va concedir un préstec al govern espanyol. Al 1950, la ONU va anul·lar l'aillament diplomatic del regim espanyol i els EEUU van aprovar la concessió d'un altre préstec a Espanya. El 1953 els EEUU signaren amb Espanya el Pacto de Madrid, es creaven bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d'ajut militar i economic.

El Vatica va signar amb Espanya el concordat.

Al 1955 Espanya era admessa a la ONU.

L'any 1958 es promulga la Ley fundamental de principios del movimiento Nacional.

La fase tecnocratica (1959-1969)

Es va caracteritzar per la inclusió en el govern dels anomenats tecnocrates. Des del punt de vista social s'experimenta una modernització de l'economia.

Aquesta modernització no va anar acompanyada de canvis polítics. Es van fer un seguit de lleis:

  • Ley de prensa (1966), propiciada per Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei permetia la llibertat d'expressió, amb molts controls i molta cautela.
  • Ley de Libertad Religiosa (1967), tolerava el culte privat i públic d'altres religions.
  • La més important es, Ley Organica del Estado (1966), aprovada per majoria en referendum. Era un pseudoconstitució franquista. Es volia assegurar la pervivencia del regim després de la mort del dictador. Es mantenien la forma de l'Estat com a regne i la fidelitat als principis fonamentals del Movimiento. Es separava la funció de cap d'estat de la de president de govern. S'establia l'elecció d'un terç de les Corts mitjançant el sufragi dels caps de família. Aixó estava limitat, no s'hi podien presentar candidats que fossin membres d'associacions polítiques, i no es podien vigilar els escrutinis mitjançant interventors. Tres anys després, Franco va designar a Juan Carlos I com al seu successor (1969).

La fase de descomposició del regim (1969-1975)

Un primer símptoma va ser l'evident deteriorament físic de Franco, que delegava més poder de decisió a Luis Carreró Blanco. Més signes de descomposició van ser el distanciament progressiu de l'església i la capacitat mobilitzadora de l'oposició, es va fer pales amb motius del proces de Burgos contra ETA, al 1970. La crisi de la dictadura es va agreujar a causa de les acciona terroristes d'ETA i del FRAP.

També es produeixen divergencies internes: els immobilistes, partidaris de mantenir els senyals d'identitat establerts en la victoria del 18 de juliol de 1936, i els aperturistes, que estaven a favor d'un desenvolupament polític que portes a una democracia limitada.

Es va fer la Ley General de Educación (1970)

Al fer la Ley Organica del Estado, no es podia mantenir els principis del Movimiento Nacional i alhora obrir el sistema a la participació mitjançants associacions o partits polític i una prensa lliure.

La paralisi política es va agreujar el 20 de Desembre de 1973, amb l'assasinat de Luis Carreró Blanco en un atemptat d'ETA, vigent cap de l'estat.

Els dos darrers anys (1974-1975), el regim va ser dirigit per Carlos Arias Navarro. La seva acció política es caracteritza per la impotencia i l'enduriment de la repressió. És un exemple l'execució de Salvador Puig Antich, al 1974.

El Setembre de 1975 el govern va fer executar 5 sentencies de mort contra ETA i el FRAP. Aixó va provocar una onada de protestes a Europa. El regim va reaccionar com en el temps de l'aïllament amb una manifestació a Madrid, on Franco pronuncia el seu darrer discurs.


Es van constituir moviments de resistencia i d'oposició a la dictadura.

L'oposició durant la fase totalitaria (1939-1959)

Els fronts de lluita van ser tres:

  • El moviment obrer. L'activitat clandestina de petits grups del PCE, del PSOE i de la CNT mai no es va interrompre. Van incrementar la seva pressió al regim durant la fase d'aïllament.
  • El grups monarquics, van practicar una oposició conspirativa. L'any 1943, els tinents generals van adreçar una carta al general Franco en la qual li demanaven la restauració de la monarquia. El comte de Barcelona, Juan de Borbón, va fer públic un manifest en que demanava a Franco que es retires per restaurar la monarquia en la seva persona. La Guerra Freda impedí aquesta sortida, als aliats occidentals no els va interessar de canviar el sistema, i l'oposició clandestina encara era massa feble.
  • Els maquis o guerrilla, es va constituir a partir de dos grups diferents. El primer grup es va formar a partir de nuclis que subsistien escampats per zones de muntanya des del final de la Guerra Civil. El seu objectiu era continuar la guerra esperant el moment oportú que permetés una ofensiva exterior contra la dictadura.

El segon grup el constituïen les unitats que havien lluitat victoriosament contra els alemanys a França, i la seva acció més espectacular va ser l'ocupació de la Val d'Aran. El fracàs de les guerrilles va ser produït per diferents causes:

  • L'aïllament entre els diferents grups de guerrillers
  • La repressió militar i de la Guardia Civil
  • L'escas ressó que van tenir les seves accions els mitjans de comunicació
  • El record de la guerra a la qual la població civil no volia tornar

L'oposició interior va sofrir tres canvis: la renuncia a la practica violenta, la transformació violenta i generacional dels seus membres, i l'impuls de l'actuació opositora a les universitats.

Els enllaços sindicals i els jurats d'empresa van ser els embrions del sindicat CCOO. La vaga de més ressó fou la dels usuaris dels tramvies, a Barcelona, el 1951.

El regim franquista va reaccionar de dues maneres: va endurir la repressió, mitjançant la Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo (1958) i la Ley de Ordén Público (1959), i va acceptar una certa flexibilitat pel que fa a les demandes salarials amb la Ley de Convenios Colectivos (1958).

De la fase tecnocracia a la fi de la dictadura (1959-1975)

L'oposició durant la fase tecnocratica de la dictadura s'obrí el 1962 amb el col·loqui de Munic. La resposta de Franco va ser energica: va fer empresonar o desterrar els participants d'aquella reuníó que no eren a l'exili tan bon punt van tornar a Espanya.

La conspiració monarquica impulsada per persones vinculades a Juan de Borbón i per diversos grups de la democracia cristiana va continuar. El moviment obrer, la seva actuació, amb vagues, reunions i assemblees, manifestacions, etc, va esdevenir molt mes rotunda.

El PCE i el PSOE es van configurar com els partits més importants de la clandestinitat a tot Espanya, excepte Catalunya. Santiago Carrillo liderava el PCE, i Felipe González el PSOE

La Junta Democratica (1974), institució unitaria de l'oposició creada a iniciativa del PCE, i la Plataforma de Convergencia Democratica (1975) instancia similar aglutinada al voltant del PSOE. Sense deixar les mobilitzacions, van esperar la mort del dictador per plantejar les alternatives polítiques de retorn directe a la democracia.

Entradas relacionadas: