Noucentisme

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,71 KB

 

EL NOUCENTISME: És el moviment polític i cultural que entre 1906 (1er Congrés de la Llengua Catalana) i 1923 (Colp d’estat de Primo de Rivera) recull les noves aspiracions de la burgesia catalana. El Noucentisme no és un simple moviment literari, és un moviment ideològic organitzat al voltant d’un poder polític que dona suport a la creació, difusió i normalització lingüística. Es vol allunyar del modernisme, i el paper de les institucions fou fonamental, que va assumir tasques com la creació d’unes infraestructures culturals (biblioteques, empreses editorials…) o la fixació d’una llengua literària (1911 creació de l’IEC, 1913 Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra). ESTETICA DEL NOUCENTISME El noucentisme defensa els valors tradicionals burgesos. L’estètica noucentista manca de naturalitat i espontaneitat, perquè el poeta controla la llengua per alliberar-la de deficiències. La poesia es caracteritza per: - Estètica arbitrària: basada en la voluntat del poeta que defuig de l’espontaneisme i el sentiment. La paraula ha de ser precisa, intel·ligible i clara, i defugir el símbol vague i misteriós. - Estètica de caire clàssic: l’ordre, l’equilibri, el rigor formal, la contenció emotiva són característiques de la tradició grecollatina recuperada pels noucentistes. Poesia civilista: visió idíl·lica del seu temps, del que seria una societat ideal d’acord amb els valors de la burgesia catalana, d’esquena a les tensions polítiques i socials de l’època (vida feliç, personatges sensibles, recreacions de mites clàssics…).

JOSEP CARNER (Barcelona 1884 – Bèlgica 1970) Va col·laborar en publicacions com La Veu de Catalunya, i fou membre de l’IEC, on participà en la redacció de les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra. Acabada la Guerra Civil, s’hagué d’exiliar de per vida. Marxà a Mèxic, on fou professor d’universitat, i poc després es traslladà a Bèlgica, on també fou professor de universitat, i on va viure fins que va morir. La seua obra inclou poesia, prosa, teatre i traducció, però destaca per la poesia. La publicació d’Els fruits saborosos és considerat l’inici del noucentisme. La poesia de Carner és classicista, rebuja el romanticisme, el jo com a centre del poema, l’atzar… Per contra, Carner atorga importància a la mesura i a la forma. La seua poesia es caracteritza per una suau melancolia i una ironia lúcida, però no cruel, i recupera formes com el sonet. Té dues èpoques, la noucentista, iniciada amb la publicació d’Els fruits saborosos, on es publiquen llibres com Auques i ventalls; i l’època de maduresa, on els poemes tenen un to més reflexiu, com a El cor quiet, o Nabí.

GUERAU DE LIOST(1878 – 1933) És el pseudònim de Jaume Bofill i Mates. Va col·laborar en La Veu de Catalunya (diari de la Lliga Regionalista), va ser membre de l’IEC i amic de Josep Carner. En 1908 publica La muntanya d’ametistes, exponent de l’esforç per a crear una nova sensibilitat literària que s’acosta al classicisme; i el primer llibre d’una trilogia inacabada. Les seues Sàtires (1927) descriuen irònicament la societat catalana del moment. La seua poesia vol aconseguir una llengua culta i pura, amb temes com l’amor la natura i l’humor.



MOVIMENTS D’AVANTGUARDA Els moviments d’avantguarda inclouen manifestacions artístiques diferenciades, de vida efímera però intensa. Presenten característiques com el desig de trencar els lligams amb la tradició, l’afany d’experimentació o la difusió immediata més enllà del país d’origen. Apareixen en el període d’entreguerres, quan factors com l’impacte de la 1 Guerra Mundial i la revolució russa proposen models socials i culturals no burgesos. Es diferencien en 2 etapes:

Primera avantguarda: del 1906 al 1924:

Cubisme: rebutja la còpia directa de la realitat i la reelabora a través de la recerca de l’estructura. En literatura, introdueix jocs com el collage o el cal·ligrama, iniciat per Apollinaire, que intenta trencar les barreres que separen les diferents disciplines artístiques.

Futurisme: en contra de la tradició, canta el demà i el progrés industrial com a elements de futur. Reivindica la tecnologia, i sent fascinació pels descobriments tècnics. També exalta la violència, el militarisme, i condena el feminisme. Marinetti és el creador d’aquest moviment que esdevingé l’estètica feixista italina.

Joan Salvat Papasseit (1984 – 1924): autor d’origen obrer, que manifesta els seus ideals revolucionaris en els seus primers escrits en vers, els Poemes en ondes hertzianes, primera escriptura avantguardista en la península (collage, subratllats, versos blancs…), i de contingut social. El Poema de la rosa als llavis (1923) és la seva gran creació, que parla de l’amor sense restriccions. Sols hi ha 2 cal·ligrames en l’obra, els altres poemes tenen formes diverses.

Segona avantguarda: a partir de 1924:

Dadaisme: iniciat a NYC, Tristan Tzara l’introdueix en la literatura. S’enfronta al racionalisme burgés mitjançant la burla i la provocació, i reivindica la llibertad per usar l’atzar, l’absurd i l’humor. Es caracteritza per les ruptures en tots els camps artístics, de manera que es trenquen fronteres entre escultura, pintura, poesia…

Surrealisme: influit pel psicoanàlisi de Freud, incorpora a la literatura l’inconscient, la imaginació, la llibertat, etc. A catalunya destaquen autors com Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch. Lorca i J.V. Foix també participen en el moviment creat per André Breton.

J.V. Foix (1893 – 1987): divulgà el dadaisme i el surrealisme a través d’articles periodístics, escrigué proses en què intentava reproduir la lliure fluidesa dels somnis, i en el Diari 1918 inclou imatges que exploren el món subconscient i irreal. Posteriorment es girà cap a models més clàssics.

Entradas relacionadas: