Obres de teatre més populars i més representades d'Àngel Guimerà

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,51 KB

 

4. Àngel Guimerà
4.1 Aspectes biogràfics
Va néixer a
Santa Cruz de Tenerife, les Canàries, el 1845. La seva mare, per qui ell sempre mostrà un gran afecte, era canària i d'origen humil, i el seu pare era un comerciant català del Vendrell establert a l'illa. Quan tingué vuit anys, la família es va traslladar a Catalunya i fixà la residència a la vila del Vendrell. Si fins llavors s'havia educat en un ambient totalment castellà, ara havia d'aprendre la llengua catalana i adaptar-se a la cultura d'un altre país.
A catorze anys començà a escriure les primeres poesies en castellà. Durant força temps s'enyorà de la seva terra canària i en un dels seus versos es definia com <<oculto en extranjero clima>>. Però, de retorn al Vendrell, prengué molt d'interès per la Renaixença gràcies a un grup d'amics; es féu seguidors dels Jocs Florals i començà a escriure en català. A Barcelona s'incorpora ben aviat als cercles literaris i intel·lectuals, i el 1871 fou un dels fundadors de la revista La Renaixença, que dirigí a partir de 1874. Per aquells anys, va reprendre les relacions amb María Rubíó del Vendrell, però el festeig, llarg i accidentat, es trencà al cap de poc d'haver triomfat com a poeta. Després va restar solter tota la seva vida.

4.2 Poeta i dramaturg
Gràcies a una posició econòmica benestant, Guimerà es pogué dedicar intensament a la creació de la seva obra literària. Primer es donà a conèixer com a poeta, amb l'ambició de triomfar als Jocs Florals; i el 1877 arribà el seu primer gran èxit literari en guanyar alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola del famós certamen, i doncs, fou proclamat mestre en Gai Saber. La poesia de Guimerà s'inscriu dins del corrent ROMàntic i es caracteritza per la gran veritat de temes, gèneres i estils. Així, el lirisme més intimista i gairebé col·loquial apareix en els temes de to més personal, dedicats als records d'infantesa, a l'amor de joventut o a la seva mare; l'estil èpic més grandiós i retòric apareix en els poemes narratius de temes històrics de la cultura europea o del passat català, i la poesia de caràcter popular es manifesta en els temes civils i patriòtics, que són els més coneguts per la gent, com <<Les fulles seques>>, <<la sardana de les monges>> o <<La Santa Espina>>.
La Santa Espina Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana, sota la capa del sol.

4.3 L’activitat catalanista d’Àngel Guimerà.
Àngel Guimerà va prendre part molt activa en la política per defensar la llengua i els drets nacionals de Catalunya, fins a convertir-se en un dels capdavanters del catalanisme militant. El 1895 col·laborà en la redacció del Memorial del Greuges adreçat a Alfons XII . A l’any 1895 va ser elegit president de l’Ateneu de Barcelona on pronuncià el seu discurs inaugural en català i al 1924 va morí a Barcelona.

4.4 Teatre , vida i pensament.
Guimerà presenta temes i personatges recurrents, que sovint s’han relacionat amb tensions personals i amb la seva visió de veure el món, en el qual combat entre el Bé i el Mal i sovint amb finals tràgics i inexorables. El que li va succeir en la infantesa o la joventut, tenen un reflex en els personatges de les seves obres.
És un gran creador de personatges i drames. Té un complex d’il·legitimitat per haver nascut fora del matrimoni. Crea personatges marginals , amb cultures enfrontades , nou vinguts i inadaptats. L’altre tema és l’amor , que el representa molt apassionat , tant com li hagués agradat viure’l a ell però que no va ser possible i per això fa que els personatges el visquin tant apassionadament. També li agrada transformar als personatges marginats , els allibera de la seva condició, a àngel Guimerà el problema van ser les relacions de poder que relacionaven tots els àmbits de les relacions humanes que per ell estaven marcades per l’estigma de l’egoisme i per últim creava ambients del món de la ruralia , indrets idíl·lics i felíços.

4.5 L’obra dramàtica d’Àngel Guimerà.
Guimerà va deixar el conreu de la poesia en segon terme i es convertí en un autèntic professional de l’escena. Va optar per renovar el teatre català, dominat per la figura de Soler. Amb la renovació teatral que llavors s’obria a Europa, Guimerà féu un intent de recuperar, amb el nom de tragèdia, amb una forma de teatre culte que tractés, amb més versemblança, la realitat històrica i que seguís el model dels últims drames de Schiller (per la seva síntesi entre el teatre de Shakespeare i el del classicisme francès del Segle XVII. Guimerà va crear una “tragèdia catalana”. La seva producció dramàtica se divideix en tres parts:

-Primera etapa (1879-1890): La tragèdia ROMàntica. (estrena Gal·la Plàcida)
Guimerà introdueix una sèrie d’innovacions decisives per a la consolidació del teatre català ROMàntic: empra decasíl·lab més sonor que els heptasíl·lab del teatre anterior. Crea personatges i una acció que obeeixen més a la seva imaginació que no pas a la veritat històrica. En aquesta etapa, es va escriure el conjunt de “tragèdies” en la mateixa línia que Gal·la Placídia. Les obres es situen en èpoques passades, però ambientades cada cop més a prop de l’època contemporània. L’Obra més ben construïda i representativa d’aquesta època és Mar i cel. Guimerà un dramaturg de projecció interaccional.

-Segona etapa (1890-1900): El drama ROMàntic de caire realista – Etapa de plenitud literària.
Guimerà incorpora al seu teatre de base ROMàntica tècniques i elements realistes: s’aproxima al llenguatge col·loquial , una estructura més simple i tracta problemes socials del moment. La seva visió del món continua sent ROMàntica, tendeix a idealitzar la realitat. Aconsegueix  un equilibri entre el corrent ROMàntic i el realista. Escriu una trilogia composta per: María Rosa , Terra baixa i La filla del mar.

-Tercera etapa (1900-1924): Nous corrents estètics.
A partir de 1900, Guimerà diversifica la seva producció dramàtica amb la voluntat d’arribar a un públic que comença a considerar-lo del passat. I fa un intent d’adaptar-se als nous gustos i tendències, però ja no obté els grans èxits anteriors.


1. El teatre ROMàntic europeu
Dramaturgs ROMàntics eren contraris a sotmetre's a les rígides normes que imposava el teatre neoclàssic, a la primera meitat del Segle XIX, sorgeix un nou gènere teatral, el drama ROMàntic, que es caracteritza per la llibreta formal i per l'expressió de la nova sensibilitat ROMàntica.
El drama ROMàntic es basa en un joc de contrastos: combina elements tràgics i còmics, el vers i la prosa, el to grandiloqüent i el senzill,els fenòmens sobrenaturals i els fets reals, el sublim i el grotesc. D'altra banda, trenca amb les tres unitats clàssiques: la de temps, la d'espai, però de vegades manté la d'acció. Així doncs, el teatre ROMàntic no respecta la separació dels gèneres ni les regles teatrals que ordenava la perceptiva literària (Conjunt de preceptes i regles necessaris per a la composició literària.) neoclàssica.

Dels aspectes que caracteritzen el drama ROMàntic, podem destacar-ne els següents:
a) Presenta una intriga amorosa complicada i plena d'obstacles extrems (raptes, empresonaments, baralles, duels, morts), que acaben donant a aquest gènere un aire tempestuós i truculent.
b) L'acció és dinàmica i el desenvolupa en espais i ambients misteriosos (convents, castells, cementiris), en els quals els personatges viuen escenes que pretenen commoure vivament l'espectador.
c) La intensitat dels sentiments i les passions dels personatges és potenciada per una escenografia espectacular i per la sorpresa  dels cops d'efecte; tot plegat, amb l'objectiu de crear una atmosfera d'apassionament i misteri, i provocar en l'espectador un fort impacte emocional (terror, pietat, compassió, admiració...).
d) Els protagonistes encarnen l'heroi ROMàntic. Són personatges apassionats, misteriosos i sovint d'origen obscur. La tristesa i la melancolia envaeixen el seu esperit, ja que viuen insatisfets cercant una llibertat i un amor absoluts. És per això que, perseguits per un destí dissortat, des del principi s'encaminen cap a la catàstrofe (desenllaç tràgic).
e) Els temes dominants són l'amor i la llibertat, que es converteixen en uns ideals que no admeten cap limitació ni condició. Per questa raó, els protagonistes no poden sotmetre's a les lleis i les normes morals de la societat i, per tant, es veuen forçats a enfrontar-se al món que els envolta, que acaba per destruir-los, i no troben altra sortida que la mort.

El drama ROMàntic va desenvolupar dos gèneres temàtics:
a) El melodrama persegueix satisfer la sensiblera d'un públic no gaire exigent i provocar la llàgrima fàcil. Els trets més importants d'aquestes obres són la simplificació dels caràcters dels personatges, dividits en bons i dolents, la grandiloqüència declamatòria, els cops d'efecte i la inconsistència d'unes situacions rebuscades, però que presenten un seguit de tòpics, com el fet que el perfil dels protagonistes i els antagonistes amb prou feines varia d'una obra a una altra (l'home enamorat i valent sempre acaba vencent al traïdor i unint-se a la donzella innocent).
b) El drama històric,gènere més emblemàtic del teatre ROMàntic. L'acció se sol situar en el passat, sobretot medieval, del qual fa una recreació nostàlgica. Sovint els personatges i els arguments dramàtics es basen en fets històrics autèntics. En qualsevol cas, els personatges són propis de l'època: guerrers, nobles, trobadors, ermitans, dames, donzelles... I al costat de personatges singulars, sovint apareix la veu i el sentiment del poble, en la figura de pastors, pagesos, pescadors, caçadors..., amb escenes multitudinàries.

2. Els inicis del teatre català contemporani
La tradició teatral en català provinent de l'Edat Moderna es fonamentava en els gèneres populars de caràcter còmic (els entremesos o sainets) i en els gèneres de caràcter religiós (el cicle de Nadal, el de Setmana Santa, els Misteris...).
A mesura que avança el Segle XIX, l'afició d'anar al teatre va en augment, la qual cosa permet la creació de companyes teatrals, tant de professionals com d'aficionats, i l'aparició de dramaturgs dedicats plenament a la creació teatral. Entre 1850 i 1870 es construeixen teatres a totes les ciutats importants.
Tot i que el teatre còmic o burlesc té un paper important en els escenaris del Segle XIX, de mica en  mica s'hi va imposant el drama ROMàntic, primer representat en castellà (a causa de les lleis que imposaven aquesta llengua en els espectacles) i, en la segona meitat del segle, en català. Frederic Soler (amb el pseudònim de Serafí Pitarra) i Àngel Guimerà són els dos grans autors del teatre català del Segle XIX.

3. Frederic Soler (Serafí Pitarra)
En la creació teatral de Frederic Soler (1839 – 1895) podem diferenciar dues etapes: la primera, fins al 1866, consta d'obres de caràcter còmic, bàsicament paròdies dels drames ROMàntics; la segona, a partir del 1866, consta de drames ROMàntics.
Les obres de la primera etapa foren representades per la companyia La Gata, d'aquí que fossin anomenades gatades. Les gatades de Serafí Pitarra són divertides paròdies que ridiculitzen les actituds heroiques i grandiloqüents dels drames ROMàntics, mitjançant la caricatura, la sàtira i la burla. N'és un bon exemple El castell dels tres dragons.
Les obres de la segona etapa foren representades per la companyia Teatre Català,  una companyia creada pel mateix Frederic Soler que, a partir de 1867, es va establir al teatre Romea de Barcelona. En aquesta etapa, Soler va escriure drames històrics medievals, com Batalla de reines (1877), i sobretot drames de tema contemporani, com La dida (1872). En aquestes obres,  adaptà els recursos expressius del melodrama i el costumisme amb l'objectiu d'obtenir el favor del públic.
Frederic Soler consolidà l'escena catalana amb un públic i uns gèneres orientats cap a la concepció més comercial. Àngel Guimerà fou l'autor encarregat de renovar la tradició inaugurada per Frederic Soler.

Entradas relacionadas: