L'Oposició al Franquisme: Etapes i Protagonistes (1939-1975)

L'Oposició al Franquisme: Etapes i Protagonistes (1939-1975)

Durant la dictadura franquista (1939-1975), diverses forces i moviments van articular una oposició persistent, malgrat la repressió. Aquesta resistència va evolucionar al llarg de les dècades, adaptant-se a les circumstàncies polítiques i socials.

L'Oposició Interior al Franquisme (1939-1950s)

En els primers anys del règim, l'oposició interior es va manifestar a través de diferents fronts:

El Moviment Obrer Clandestí

L'activitat clandestina del PCE, del PSOE i de la CNT no es va interrompre, malgrat els empresonaments i les execucions de militants. Les vagues a Catalunya i al País Basc durant els anys 40 van ser significatives, tot i que la seva intensitat va minvar als anys 50.

Els Grups Monàrquics

Basats en la noblesa i l'alta burgesia, aquests grups van conspirar contra Franco. El 1943, diversos tinents generals van lliurar una carta col·lectiva a Franco demanant la restauració de la monarquia. Dos anys més tard, el comte de Barcelona, Joan de Borbó, fill d'Alfons XIII, va fer un manifest on demanava a Franco que es retirés i retornés la monarquia. No obstant això, amb la Guerra Freda, als aliats occidentals no els va interessar un canvi de sistema a Espanya.

Els Maquis o Guerrilla

Aquest moviment estava format per dos grups diferents:

• Un grup format per nuclis escampats per zones de muntanya després de la Guerra Civil, que volien continuar la lluita.
• Un segon grup format per les unitats que havien lluitat contra els alemanys a França, i que intentaven repetir la victòria a Espanya.

Van intervenir en diversos llocs, però destaca l'ocupació de la Val d'Aran. L'aïllament, la repressió militar i l'escàs ressò popular els van portar al fracàs.

Evolució de l'Oposició Interior a la Dècada de 1950

A la dècada de 1950, l'oposició interior va patir tres canvis significatius:

• La renúncia a la pràctica violenta (el 1948, el PCE va renunciar a la lluita armada).
• La transformació social i generacional dels seus membres.
• L'emergència de la força opositora a les universitats i dins dels mateixos sindicats franquistes.

Les vagues van ser les accions d'oposició més freqüents i la de més ressò fou la dels usuaris dels tramvies a Barcelona el 1951.

La Reacció del Règim Franquista a Finals dels 50

El règim franquista va reaccionar de dues maneres a finals dels anys 50:

• Va endurir la repressió amb la Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo i la Ley de Orden Público.
• Va acceptar certes demandes salarials amb la Ley de Convenios Colectivos.

L'Oposició a Catalunya (1939-1959)

A Catalunya, l'oposició al franquisme va tenir característiques pròpies:

L'Exili Català i la Generalitat

A l'exili, els republicans catalans van mantenir la Generalitat de Catalunya com a institució legítima del poble català. Josep Irla va ser el president successor de Lluís Companys. El 1954, en una assemblea a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats catalans van elegir president de la Generalitat a Josep Tarradellas, que es va mantenir en el càrrec fins a la reinstauració de la Generalitat a Catalunya el 1977.

A l'exili es va seguir la normalització cultural i la difusió del fet català internacionalment. Van destacar figures com el Dr. Josep Trueta i Pau Casals.

L'Oposició Clandestina a Catalunya

Dins del país, els nacionalistes, formant el Front Nacional de Catalunya (FNC) i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), van mobilitzar els opositors. Els comunistes del PSUC i els anarquistes van tenir un paper molt important en la lluita clandestina.

A la dècada de 1950, un grup de joves cristians liderats per Jordi Pujol va crear els grups CC (Crist-Catalunya), fent campanyes catalanistes i antifranquistes.

En conjunt, l'oposició va tenir el valor de mantenir viva la resistència contra la dictadura.

De la Fase Tecnocràtica a la Fi de la Dictadura (1959-1975)

L'oposició durant la fase tecnocràtica del franquisme va començar a guanyar força a partir de 1962.

El Col·loqui de Munic i l'Augment de la Crítica

El 1962, el Col·loqui de Munic va reunir dirigents exiliats i personalitats més liberals d'Espanya, que van demanar el retorn de les llibertats a Espanya com a condició per entrar al Mercat Comú. La resposta de Franco va ser enèrgica, empresonant o desterrant els participants quan van tornar a Espanya.

Durant els anys 60 i a mitjans dels 70, l'oposició va augmentar i les crítiques al règim es van generalitzar. Els moviments obrers van organitzar vagues i manifestacions, i a les universitats també es feien protestes.

En aquests moments, van ser freqüents les accions terroristes del FRAP i d'ETA.

El PCE (amb Santiago Carrillo) i el PSOE (amb Felipe González) eren els partits més importants de la clandestinitat a tot Espanya, excepte a Catalunya.

L'Oposició a Catalunya (1959-1975)

A Catalunya, un dels episodis més destacats d'aquesta època va ser:

Els Fets del Palau

L'Orfeó Català va programar per al 19 de maig de 1960, al Palau de la Música Catalana, un concert en record del poeta Joan Maragall. El cant de La Senyera estava prohibit, però part del públic el va cantar. Es van produir detencions i condemnes a presó, entre els quals hi va haver Jordi Pujol, que provenia de moviments catòlics i que no era d'esquerres.