Poema ; 4 estrofes , 4 versos i 4 síl·labes cadascun
Clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 1,99 KB
Joan SALVAT PAPASSEIT: TOT L'ENYOR DE DEMÀ
Mètrica: És totalment irregular, el que domina i el que fa agrupar els versos és el sentit del poema. Per tant, les rimes tampoc seguiran cap esquema. Hi podem trobar alguns versos de 10 i 12 síl·labes ben explícits, però també reunificant-ne alguns dels trencats ens trobarem que són perfectes decasíl·labs i alexandrins.
Estructura: El cos central del poema el constitueix una descripció molt vida de la Barcelona menestral de l’època, pràcticament tota en tercera persona. En la part final, el poema deixa de centrar-se en el món exterior i retorna a la intimitat de l’autor, en primera persona. Les dues últimes estrofes, presidides pel <<si>> condicional, suposen un augment d’intensitat emotiva tan ben preparada com continguda: els dos versos finals, significativament breus, ho diuen tot de la manera més sòbria possible: <<i la Vida/i la Mort>>.
Tema:L’escriu quan comença a tenir la malaltia (aleshores mortal) de la tuberculosis.
És, possiblement, el seu poema més significatiu, en què va desgranant tot de realitats viscudes i sentides, mínimes i insignificants, però plenes de batecs de vida.
És a dir, tot allò que podrà retrobar si aconsegueix llevar-se del llit i llançar-se, de nou, a la vida en plenitud. És clar, que irremeiablement, ell malalt i tots els altres sans, a la curta i a la llarga ens haurem d’enfrontar a la Mort, en majúscula, que és possible gràcies al fet que hi ha Vida, també en majúscula.
Recursos literaris: - Ús reiterat de l’anàfora en l’inici de molts versos amb la conjunció <<i>>.
Mètrica: És totalment irregular, el que domina i el que fa agrupar els versos és el sentit del poema. Per tant, les rimes tampoc seguiran cap esquema. Hi podem trobar alguns versos de 10 i 12 síl·labes ben explícits, però també reunificant-ne alguns dels trencats ens trobarem que són perfectes decasíl·labs i alexandrins.
Estructura: El cos central del poema el constitueix una descripció molt vida de la Barcelona menestral de l’època, pràcticament tota en tercera persona. En la part final, el poema deixa de centrar-se en el món exterior i retorna a la intimitat de l’autor, en primera persona. Les dues últimes estrofes, presidides pel <<si>> condicional, suposen un augment d’intensitat emotiva tan ben preparada com continguda: els dos versos finals, significativament breus, ho diuen tot de la manera més sòbria possible: <<i la Vida/i la Mort>>.
Tema:L’escriu quan comença a tenir la malaltia (aleshores mortal) de la tuberculosis.
És, possiblement, el seu poema més significatiu, en què va desgranant tot de realitats viscudes i sentides, mínimes i insignificants, però plenes de batecs de vida.
És a dir, tot allò que podrà retrobar si aconsegueix llevar-se del llit i llançar-se, de nou, a la vida en plenitud. És clar, que irremeiablement, ell malalt i tots els altres sans, a la curta i a la llarga ens haurem d’enfrontar a la Mort, en majúscula, que és possible gràcies al fet que hi ha Vida, també en majúscula.
Recursos literaris: - Ús reiterat de l’anàfora en l’inici de molts versos amb la conjunció <<i>>.