Poesia popular catalana característiques

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,65 KB

 

literatura popular: normalment anònima, evoluciona mes lenta que la culta, per això és mes difícil de datar. Teatre: en aquests tres segles es va continuar la tradició de l'entremès medieval, amnomenar sainet al Principat. Són peces dramàtiques breus, complements d'una obra més llarga. Poesia: sovint transmesa oralment i cantada, hi havia una gran varietat de gèneres: nadales, corrandes, goigs. La poesia popular manetenia unes certes constants, vers d'art menos, rima assonant, moltes repeticions. Poesia: cal destacar les rondalles i les llegendes, també es fan oralment, caràcter fantàstic. Romanticisme: -rebuig dels cànons clàssics i, per tant, de l'estètica neoclàssica del Segle XVIII, -defensa de la llibertat de l'artista i de l' originalitat de l'obra d'art, -reivindicació de la lletjor, l' horror o el grotesc com a valors estètics, -incorporació de la barreja de gèneres, tons o estils en una mateixa obra, -predomini del sentiment sobre la raó. Alguns dels autors mes importants són Víctor Hugó, Walter Scott, Lord Byron, Mary Shelley. Realisme: va ser un moviment centrat sobretot en la novel·la i que va pretendre reflectir la societat del seu temps, enfront de l'evasió cap al passat que sovint implicava el romanticisme. També cal destacar autors com Stendhal, Charles dickens, lev tolstoi o leopoldo alas clarin. El Realisme va tenir com a conseqüència el Naturalisme, moviment creat per Émile Zola amb dos objectius bàsics: retratar la vida de les classes socials més desfavorides i constituir el reflex literari de les teories deterministes, segons les quals els humans vivim condicionats tant per l' herència biològica com per la influència del medi. Renaixença: és el moviment de recuperació i cultural que, al llarg del Segle XIX, es va proposar, en primer lloc, dignificar la llengua catalana; i reestablir als territoris on aquesta es parlava una literatura nacional. Això implicava la superació dels tres segles anteriors i el retrobament amb la gran literatura de l'Edat Mitjana. El moviment fou impulsat per erudits i historiadors: Antoní Puigblanch, Fèlix Torres Amat, Manuel Milà i Fontanals.


Jacint Verdaguer: sens dubte l'autor més important de la literatura catalana del Segle XIX, perque va ser capaç d'escriure una poesia enormement ambiciosa en un català modern i assequible sense altres precedents que els escriptors medievals. Nascut el 1845 a Folgueroles en el si d'una família pagesa, als Déu anys va ingressar al seminari de Vic i el 1870 fou ordenat sacerdot. Destinat a Vinyoles d'Orís, el 1874 obtingué, víctima d'una anèmia cerebral, una capellania al vaixell Guipúzcoa amb destinació a l'Havana, fins que al 1876, ja refet de la malaltia, s'instal·là al palau del marquès de Comillas. El 1877 guanyà els Jocs Florals amb l'Atlàntida. Obra: Les seves obres mes ambiciosesson dos poemes èpics: L'atlàntida i el canigó, el primer es una epopeia on la descoberta del continent americà es barreja amb elements mitològics; el segon,un dels grans clàssics de la literatura catalana de tots els temps, consisteix en una exaltaciò de tall llegendari i clara influència ROMàntica, dels orígens cristians de Catalunya a l'Edat Mitjana. S'hi barregen alguns personatges històrics amb nombrosos elementsllegendaris i fantàstics. L'atlàntida destaca la precisió del llenguatge geològic, Canigó suposa un cant d'amor a la geografia catalana. Àngel Guimerà: Suposà per al teatre català del Segle XIX el mateix que Verdaguer per a la poesia, és a dir, el fet que el gènere assumís amb ell uns nivells de qualitat que no havia tingut des de l'Edat Mitjana. Va ser un personatge enormement popular i en el fet que, tot i la gran importància de la seva obra, aquesta es va trobar lleugerament desfasada respecte de les tendències dominants a Europa a la mateixa època.

Entradas relacionadas: