Quines són les principals característiques del Modernisme

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,94 KB

EL Modernisme: És un moviment literari i artístic que va sorgir a Catalunya, que s’inicià en els segles XIX i XX. Amb la voluntat de transformar la cultura tradicional catalana en una cultura moderna.Els impulsors volien acostar Catalunya a Europa, consideraven que calia modernitzar tots els aspectes tradicionalistes de la cultura catalana i introduir idees renovadores.Van ser els fills de la burgesia els que van introduir el moviment modernista no volien ser industrials sinó artistes. Són representants Joan Maragall i Santiago Rusiñol. El seu objectiu era intentà inserir l’art a la totalitat de la vida social. S’havien d’integrar idealment en una obra d’art global.Tambées contraposa al Romanticisme, perquè fa un culte al passat històric propi de la cultura i el Modernisme volia fer d ela cultura catalana una cultura moderna. A més a més els Jocs Florals fomentaven una llengua arcaïtzant i en el Modernisme també es volia modernitzar la llengua.3Els dos grans corrents que defineixen la literatura modernista es el simbolisme i el vitalisme.
Joan Margall Bnc 1860.1911 és la figura més representant del meodernisme, teòric del moviment i guia de lòpinió dàmplis sectors socials per la seva actitud cívica. Va traduir autors alemanys vom Novalis, Goethe i sobretot Nietzsche i poetes grecs. Fou divulfador del Modernisme ne la premsa, onm també adoptà una actitud crítica amb la burgesia. Hi trobam la influència de Nietzsche en el seu pensament, una filosofia que exañta la vida, l'energia de l'individu,en contra del determinisme dels postulats científics i del Naturalisme. La seva obra aconseguí renovar i modernitzar la poesia catalana.



Oda nova a Barcelona:Aquest poema és considerat un exponent d’una nova societat en període de construcció. Quan Joan Maragall l’escrivia, es produí l’anomenada Setmana Tràgica, nom amb què es coneixen els esdeveniments ocorreguts a Barcelona i altres localitats catalanes entre el 25 de juliol i el 2 d’Agost de 1909, com a protesta contra la mobilització de reservistes per al seu enviament a Melilla, on el 9 de juliol havia començat la guerra.Maragall, amb Oda nova a Barcelona, trencava amb el ritme pausat i majestuós de la seva poesia per donar pas a un seguit de versos trencats, fent una conclusió al final del poema amb una declaració de barcelonisme.Així doncs, podem considerar La Setmana Tràgica com el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava, i representa el seu retrobament, als anys finals de la seva vida, amb la seva poesia més compromesa.Maragall encetava així una nova etapa, més combativa, on el vitalisme de Nietzsche quedaria enrere i es donaria pas a una reflexió íntima i més serena, fins i tot podríem dir que tràgica, ja que Maragall trobava la seva raó de ser en el descobriment i l’assimilació del dolor i de l’egoisme, en el sentiment de culpabilitat i en la seva expiació, en la solitud, en definitiva.El poema és un diàleg on hi intervé Barcelona, l'esperit català, que vol que tot el territori s'estengui sota els seus braços, des del mar fins a les muntanyes, des del nord fins al sud. Això ho justifica amb la frase "Com més terra i més mar, i més pobles obrio". Al final, l'interlocutor d'aquesta Barcelona li diu que sí, que cal que corri i que ha de ser una altra per ser la que ha de ser.Tot seguit fa una descripció amb molts adjectius d'aquesta Barcelona que busca un canvi.El poema va evolucionant, descrivint l'atractiu que té Barcelona, els seus llocs més interessants, i acaba fent un cant de patriotisme barceloní: "Barcelona! I amb tos pecats, nostra! Nostra! Barcelona nostra! La gran encisera!".El poema vé a dir que Barcelona, tot i els seus defectes, és la nostra Barcelona, la que ens ha tocat viure, gaudir i potser patir; però no deixa de ser la Barcelona nostra, la que s'expandeix des del mar fins a la més alta de les muntanyes, i que ha de seguir expandint-se.Així doncs, aquesta mena de glorificació de Barcelona ens dóna a entendre que l'art per l'art és, per en Joan Maragall, un element clau en la seva obra, qui va voler reflectir durant aquells fets de la Setmana Tràgica "l'estat anímic", entre tràgic i esperançador de Barcelona.

Entradas relacionadas: