Quines són les principals característiques del Modernisme

Oda nova a Barcelona:Aquest poema és considerat un exponent d’una nova societat en període de construcció. Quan Joan Maragall l’escrivia, es produí l’anomenada Setmana Tràgica, nom amb què es coneixen els esdeveniments ocorreguts a Barcelona i altres localitats catalanes entre el 25 de juliol i el 2 d’Agost de 1909, com a protesta contra la mobilització de reservistes per al seu enviament a Melilla, on el 9 de juliol havia començat la guerra.Maragall, amb Oda nova a Barcelona, trencava amb el ritme pausat i majestuós de la seva poesia per donar pas a un seguit de versos trencats, fent una conclusió al final del poema amb una declaració de barcelonisme.Així doncs, podem considerar La Setmana Tràgica com el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava, i representa el seu retrobament, als anys finals de la seva vida, amb la seva poesia més compromesa.Maragall encetava així una nova etapa, més combativa, on el vitalisme de Nietzsche quedaria enrere i es donaria pas a una reflexió íntima i més serena, fins i tot podríem dir que tràgica, ja que Maragall trobava la seva raó de ser en el descobriment i l’assimilació del dolor i de l’egoisme, en el sentiment de culpabilitat i en la seva expiació, en la solitud, en definitiva.El poema és un diàleg on hi intervé Barcelona, l'esperit català, que vol que tot el territori s'estengui sota els seus braços, des del mar fins a les muntanyes, des del nord fins al sud. Això ho justifica amb la frase "Com més terra i més mar, i més pobles obrio". Al final, l'interlocutor d'aquesta Barcelona li diu que sí, que cal que corri i que ha de ser una altra per ser la que ha de ser.Tot seguit fa una descripció amb molts adjectius d'aquesta Barcelona que busca un canvi.El poema va evolucionant, descrivint l'atractiu que té Barcelona, els seus llocs més interessants, i acaba fent un cant de patriotisme barceloní: "Barcelona! I amb tos pecats, nostra! Nostra! Barcelona nostra! La gran encisera!".El poema vé a dir que Barcelona, tot i els seus defectes, és la nostra Barcelona, la que ens ha tocat viure, gaudir i potser patir; però no deixa de ser la Barcelona nostra, la que s'expandeix des del mar fins a la més alta de les muntanyes, i que ha de seguir expandint-se.Així doncs, aquesta mena de glorificació de Barcelona ens dóna a entendre que l'art per l'art és, per en Joan Maragall, un element clau en la seva obra, qui va voler reflectir durant aquells fets de la Setmana Tràgica "l'estat anímic", entre tràgic i esperançador de Barcelona.