Quimet y natalia

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,84 KB

 
Pèrdua i recuperació d’una identitat: La protagonista, una noia càndida, ingènua, al principi, esdevé una dona madura. Natàlia, òrfena de mare, deixa de festejar amb Pere perquè a la festa de Gràcia coneix a un xicot arrauxat i abassegador, en Quimet, amb qui es casarà al cap d’un any i amb qui estableix una relació de submissió que comença amb la pèrdua de la identitat (cap.1). Al principi és una noia bondadosa, amb poca iniciava, patidora, esporuguida davant el món exterior que desconeix, incapaç d’enfrontar-se als desigs i exigències de Quimet. Sofreix el masclisme i les rareses del seu marit, ha de treballar fent feines cosa que provoca la desatenció dels fills, ha de tenir cura del colomar i viu una època històrica agitada (Rep.Gue.Civ). L’opressió més punyent és la invasió del terrat, de les golfes i, a la fi, del pis pels coloms criats d’en Quimet; fins que s’hi rebel·la i inicia el camí vers la maduresa (cap.25) i la recuperació de la identitat. Aquesta revolta interior i soterrada contra el que creu injust ocorre al mateix temps que la revolució de l’inici de la G.C, en la que mor Quimet. Després, mort Quimet i liquidat el colomar, cau en la misèria més absoluta i s’ha de “fer el cor de suro” (cap.32). En la desolació de la postguerra arriba a pensar en la liquidació de tota la família, però l’adroguer de les veces li ofereix una esperança oferint-li treball i, més tard, li dóna la possibilitat de refer la vida casant-se amb ell. L’Antoní li torna el nom de Natàlia(pas endavant vers la recuperació de la identitat (cap.35)). Com el país malalt de postguerra, Natàlia no supera els seus problemes i angoixes ni amb la millora econòmica ni amb el seu estatus social més alt. Viu, convalescent, pràcticament reclosa a la llar (cap.42), on acaben ressorgint els vells fantasmes. Surt de casa per assolir la tranquil·litat i va construint un món personal mitificat (records del passat (cap. 43) barreja la realitat i el somni embellit). Natàlia culmina el camí cap a la felicitat amb el viatge catàrtic nocturn inicial travessant el carrer impossible, ganivet en mà, mirant amb els ulls i am l’ànima i caminant per la seva vida vella cap a l’antiga casa i fins la plaça del Diamant(forma d’embut). Allí mata el passat i, amb un gran crit, expulsa tota l’angoixa acumulada de la seva joventut (cap.44): s’ha desprès de una de les seves vides entreteixides i, a la fi, troba la vida de debò.) Dos símbols més importants: els coloms i l’embut. Els coloms i l’embut entren plegats (cap.12) en iniciar-se l’època dels problemes greus i concorren plegats en el moment de l’alliberament a la Pl. Del Diamant en què el colom es reposa sobre l’espatlla de Mateu i l’embut engolidor són expulsats pel crit alliberador i són liquidats pel ganivet. Els coloms actuen com un leitmotiv. La seva evolució i els seus canvis són un desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista, mentre que la resta de personatges importants s’hi relacionen d’una forma o altra. Aquests ocells, causants de feines i neguits, imposen la seva voluntat arrauxada sobre d’ella i són el símbol de la seva vida amb llur criador, Quimet. Van foragitant la protagonista dels seus somnis: la golfa del terrat (cap.13), la galeria, les estances, l’habitació petita (cap.21). Són un reflex de la supeditació de Colometa (Natàlia) als capricis del seu marit. Mort Quimet i superat el mal tràngol de la misèria que els fa fregar el suïcidi col·lectiu, la senyora Natàlia, esposa d’Antoní, reelabora tot l’afer dels coloms que sofreix un procés d’embelliment i de magnificació onírica i acaba sent explicat idealitzat a les dines que freqüentén el parc (cap.43):la senyora del coloms, diuen. L’embut, cònic, ample per dalt i estret pel broc, simbolitza la vida com un camí cada vegada més estret i angoixant (cap.19) i haurà d’acabar fent-se de suro i cor de neu “per passar un pont tan alt i tan estret i tan llarg” (cap.33).

Entradas relacionadas: