Quins son els receptors que detecten substancies químiques

Clasificado en Biología

Escrito el en catalán con un tamaño de 17,78 KB

 

3. Funcions de relació
1. La interacció dels organismes amb el medi
La funció de relació permet als éssers vius rebre informació (estímul) del medi. A partir
daquesta informació, lorganisme elabora la resposta més adequada per sobreviure en
aquesta situació i lexecuta.
Els òrgans que tenen els éssers vius per produir una resposta sanomenen efectors.
Com responen els éssers vius a un estímul?
Els éssers vius capten els estímuls i elaboren una resposta. El comportament és la seqüència
daccions, provocada per un estímul, que origina una resposta concreta.
Hi ha dos tipus de resposta davant dun estímul:
· El moviment. És la resposta més freqüent en els animals. Tot i així, les plantes també poden
respondre davant dun estímul amb moviments.
· La producció de substàncies. La suor, la saliva o les llàgrimes són exemples de
secrecions i els òrgans que les fabriquen, les glàndules, també són òrgans efectors. Les
plantes també són capaces de secretar substàncies, com és el cas de les resines que
alliberen els pins per cicatritzar una ferida.
2. La funció de relació en les plantes
Els principals estímuls que perceben les plantes són: la intensitat de la llum, la presència
daigua, la força de gravetat i el contacte.
Les respostes a aquests estímuls poden ser tropismes o nàsties.
· Els tropismes són canvis en la direcció de creixement de la planta.
Segons el sentit del creixement es divideixen en:
- Tropismes positius. La planta creix cap a lestímul.
- Tropismes negatius. La planta creix allunyant-se de lestímul.
Segons el tipus destímul que els provoca, els tropismes es classifiquen en:
- Fototropisme. Lestímul que el provoca és la llum. Les tiges i les fulles tenen fototropisme
positiu; en canvi, les arrels tenen fototropisme negatiu.
- Geotropisme. Lestímul que el provoca és la gravetat. Les arrels tenen geotropisme
positiu; en canvi, les tiges tenen fototropisme negatiu.
- Higrotropisme. Lestímul que el provoca és la humitat. Les arrels tenen higrotropisme
positiu.
- Haptotropisme. Lestímul que el provoca és el contacte.
· Les nàsties són petits moviments duna part de la planta. Quan cessa lestímul que ha
provocat el moviment, la planta torna a la posició inicial o recupera la forma.
Segons el tipus destímul que les genera, les més habituals són:
- Fotonàstia. Lestímul que el provoca és la llum.
- Haptonàstia. Lestímul que el provoca és el contacte.
3. Detecció destímuls en els animals
Les estructures especialitzades a detectar estímuls sanomenen receptors. Els receptors
destímuls externs sacostumen a agrupar en òrgans especials anomenats òrgans del sentits.
Altres vegades, però, es troben dispersos per tot el cos.
Els receptors es classifiquen dacord amb el tipus destímul a què són sensibles:
Els receptors destímuls químics
Els receptors químics són sensibles a les substàncies químiques i poden actuar de diverses
maneres:
· Per contacte. Quan la substància química es troba directament en contacte amb els
receptors de lestímul. És el cas del sentit del gust.
· A distància. Quan la substància química es transportada pel vent o per laigua fins als
receptors. És el cas del sentit de lolfacte.
Els receptors destímuls lluminosos
Els receptors lluminosos sanomenen fotoreceptors, ja que són sensibles a la llum. És el cas
del sentit de la vista.
Els receptors destímuls tèrmics
Els receptors tèrmics detecten les variacions de temperatura en el medi i acostumen a estar
repartits per tot el cos.
Els receptors destímuls mecànics
Els receptors mecànics són sensibles:
· Al tacte i a la pressió. És el cas del sentit del tacte, els receptors del qual estan distribuïts per
la superfície del cos de molts animals.
· A les vibracions transmeses per laire o per laigua, com en els cas del sentit de loïda dels
vertebrats, que detecta ones sonores, o la línia lateral dels peixos que detecta petites
vibracions i corrents daigua poc intensos.
4. La comunicació entre els receptors i els efectors
La comunicació entre els receptors i els efectors es du a terme mitjançant el sistema nerviós i
el sistema hormonal.
El sistema nerviós
El sistema nerviós interpreta els estímuls i ordena la manera com cal respondre-hi. Està
constituït per:
· Els centres nerviosos. Són els òrgans que reben els missatges dels diferents receptors i
elaboren les respostes que envien als efectors.
· Els nervis. Són cordons llargs que comuniquen els centres nerviosos amb els diferents
òrgans. Els nervis poden ser sensitius (porten els missatges des dels receptors fins als
centres nerviosos) i motrius (porten els missatges des dels centres nerviosos fins als òrgans
efectors: els músculs i les glàndules).
El sistema hormonal
El sistema hormonal. Regula i controla lactivitat interna de lorganisme mitjançant unes
substàncies químiques anomenades hormones. El sistema circulatori sencarrega de
transportar les hormones fins als òrgans que elaboren la resposta.

4. La reproducció
1. La reproducció asexual
La reproducció asexual es caracteritza pel fet que hi intervé un sol progenitor i els individus
fills són idèntics al progenitor.
La reproducció asexual en els organismes unicel·lulars
Els organismes unicel·lulars tenen tres tipus principals de reproducció:
· Bipartició. El nucli cel·lular es divideix en dos i, a continuació, el citoplasma es parteix per la
meitat. Soriginen dues cèl·lules filles de la mateixa mida.
· Gemmació. Un dels nuclis fills es desplaça fins a la vora de la membrana i se separa de la
resta de la cèl·lula en forma de gemma més petita. La gemma creix i origina un nou individu.
· Esporulació. El nucli cel·lular es divideix moltes vegades i forma espores. Quan la
membrana de la cèl·lula progenitora es trenca, salliberen les espores. Cada espora origina
un nou individu.
La reproducció sexual en els animals
Hi ha dues formes de reproducció asexual:
· Escissió. Lanimal es divideix en dos o més fragments pluricel·lulars, cadascun dels quals
genera un individu complet.
· Gemmació. La multiplicació dun petit grup de cèl·lules de la superfície del cos genera una
protuberància o gemma pluricel·lular que es desprèn i origina un nou individu.
La reproducció asexual de les plantes i els fongs
La reproducció asexual és més freqüent en plantes que en animals. Pot ser de dos tipus:
· Reproducció vegetativa. És pròpia de les plantes amb llavors. Una planta genera un brot
que creix i es converteix en una planta filla. La part que genera el brot pot ser:
- Un tubercle o tija subterrània carregada de substàncies de reserva.
- Un bulb o tija curta, generalment subterrani, proveït de fulles carregades de substàncies de
reserva.
- Un estoló o tija ajaguda que creix horitzontalment damunt del sòl.
· Reproducció per espores. És pròpia de les molses, les falgueres, les algues i els fongs. En
linterior duns òrgans anomenats esporangis es formen unes cèl·lules reproductores, les
espores. Aquestes senvolten duna coberta dura i resistent i es desprenen de la mare.
Laigua o el vent se les emporta, i quan cauen sobre un substrat adequat germinen i cada
una origina un nou individu.
2. La reproducció sexual dels animals
La reproducció sexual es caracteritza pel fet que:
· Hi intervenen dos individus progenitors, un mascle i una femella, que produeixen unes
cèl·lules especials anomenades cèl·lules sexuals o gàmetes:
- Els gàmetes masculins o espermatozoides, que es produeixen als testicles dels mascles.
- Els gàmetes femenins o òvuls, que es produeixen als ovaris de les femelles.
· Els individus fills es formen a resultes de la uníó duna cèl·lula sexual femenina amb una
cèl·lula sexual masculina.
· Els individus fills conserven les característiques bàsiques dels progenitors, però no són
idèntics a cap dells.
La uníó de les cèl·lules sexuals o fecundació
Hi ha dos tipus de fecundació:
· La fecundació externa, que es duu a terme fora del cos dels progenitors. És pròpia dels
animals aquàtics.
· La fecundació interna, que té lloc dins del cos de la femella. És pròpia dels animals
terrestres. Labsència daigua en el medi terrestre fa inviable la supervivència dels gàmetes
fora dels cossos.
Quan un òvul i un espermatozoide es troben, suneixen, fusionen els seus nuclis i es
converteixen en una sola cèl·lula que rep el nom de zigot. El zigot es divideix successivament
fins a convertir-se e un embrió pluricel·lular, que es desenvoluparà i originarà un nou individu.
El desenvolupament de lembrió
Segons el lloc on es desenvolupa lembrió, els animals es classifiquen en:
· Ovípars. Lembrió es desenvolupa a linterior dun ou fora del cos de la mare. Són ovípars la
majoria dinvertebrats, molts peixos, els amfibis, els rèptils i els ocells.
· Vivípars. Lembrió es desenvolupa a linterior del cos de la mare. Només són vivípars els
mamífers.
· Ovovivípars. Lembrió es desenvolupa a linterior dun ou dins del cos de la mare. Són
ovovivípars alguns vertebrats i invertebrats, com lescurçó i lescorpí.
El desenvolupament de la cria
El desenvolupament de la cria pot ser:
· Directe. Quan neixen, les cries tenen un aspecte molt semblant al dels adults. El
desenvolupament es completa, bàsicament, amb un augment de la mida i amb la maduració
de laparell reproductor. Tenen desenvolupament directe els rèptils, els ocells i els mamífers.
· Indirecte. Les cries són tan diferents dels individus adults que reben el nom de larves. Per
completar el desenvolupament experimenten una sèrie de canvis profunds anomenats
metamorfosi.
En el cas dels insectes, la metamorfosi pot ser de dos tipus:
- Metamorfosi senzilla. Les larves per créixer només experimenten una sèrie de mudes de
pell. És el cas de molts invertebrats, els peixos i els amfibis.
- Metamorfosi complexa. La larva, a més de mudes, experimenta una darrera
transformació, molt radical, després de passar un període de temps immòbil tancada en un
embolcall o capoll. És típica dalguns insectes, com els escarabats, les mosques i les
papallones.
3. La reproducció sexual de les plantes amb llavors
En les plantes amb llavors, els gàmetes es formen a les flors.
· Els gàmetes masculins es troben dins dels grans de pol·len que es formen a les anteres
dels estams. Cada gra de pol·len conté dos gàmetes.
· Els gàmetes femenins i altres cèl·lules es troben en els òvuls que es formen a lovari.
La pol·linització
La pol·linització és el transport dels grans de pol·len madurs des de lantera duna flor fins al
pistil duna altra flor o, menys freqüentment, de la mateixa flor. La pol·linització pot ser:
· Anemòfila. Quan el pol·len es transportat pel vent. Tenen pol·linització anemòfila les plantes
amb flors poc vistoses, com el blat, lavellaner, el roure i el pi.
·Entomòfila. És la pol·linització dels insectes que transporten el pol·len adherit al cos. Tenen
pol·linització entomòfila les plantes de flors vistoses i oloroses, com la margarida, lametller, el
roser i la ginesta.
La fecundació, la formació de la llavor i del fruit
Quan un gra de pol·len va a parar sobre el pistil duna flor de la mateixa espècie, es
desenvolupa un tub pol·línic llarg i prim que arriba a lovari. Els dos gàmetes masculins baixen
pel tub pol·línic, troben els gàmetes femenins i es produeix una doble fecundació:
· Un dels gàmetes masculins i el gàmeta femení es fusionen i formen la cèl·lula ou, que
donarà lloc a lembrió de la llavor. La llavor és lestructura resultant del desenvolupament de
lòvul després de la fecundació.
· Laltre gàmeta masculí es fusiona amb el nucli de les altres cèl·lules que hi ha a lòvul i formen
lalbumen, una reserva nutritiva.
Després de la fecundació, el pistil sengruixeix i es transforma en el fruit que allotja i protegeix
la llavor a dins seu.
La germinació de la llavor
Quan les llavors cauen sobre un sòl amb unes condicions ambientals dhumitat i temperatura
adequades, germinen: es nodreixen de lalbumen i lembrió del seu interior comença a créixer
fins que es converteixen en una petita planta amb fulles verdes capaç de fer la fotosíntesi i
alimentar-se pel seu compte.
4. El significat de la reproducció
La reproducció és una funció indispensable perquè les espècies no desapareguin i la vida
continuï.
Les dues modalitats de reproducció tenen avantatges i inconvenients:
· Reproducció asexual. En un ambient estable, la probabilitat que tots els individus
sobrevisquin és molt alta, i la perpetuació de lespècie està assegurada. Es tracta dun
procés senzill que es pot dur a terme amb rapidesa i gairebé sempre amb èxit. Si les
condicions ambientals varien, però, cap individu no shi podrà adaptar i lespècie sextingirà.
· Reproducció sexual. Els individus fills barregen a latzar caràcters dels dos progenitors, de
manera que no nhi ha mai dos didèntics. Això fa que no tots estiguin igualment ben adaptats
a les condicions del medi, i possiblement alguns no aconsegueixin sobreviure.
Tanmateix, aquesta diversitat de la descendència és un avantatge en ambients canviants:
augmenta la probabilitat que, en variar les condicions del medi, almenys alguns individus
puguin sobreviure i perpetuar lespècie. Les espècies amb poca diversitat tendeixen a
desaparèixer.
El valor afegit de la reproducció
Els éssers vius aprofiten els mecanismes reproductors per a altres coses:
· Colonitzar nous territoris. Els organismes que viuen fixos, com les plantes, els fongs i
alguns invertebrats se serveixen dels mecanismes reproductors per dispersar els individus
fills.
· Sobreviure en condicions ambientals desfavorables. Les espores i els zigots dalguns
éssers vius són capaços de sobreviure durant un quant temps en estat latent, és a dir, sense
realitzar cap activitat, quan les condicions ambientals es tornen desfavorables. Quan les
condicions ambientals milloren, reprenen el seu desenvolupament i generen organismes
adults.


Entradas relacionadas: