Regnes critians
Clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 16,06 KB
ELS REGNES CRISTIANS
FORMACIÓ I LOCALITZACIÓ DELS PRIMERS NUCLIS CRISTIANS
El domini musulmà sobre la península no va ser total. Al nord els galaics, els àsturs, els càntabres i els vascons, protegits per la Serralada Cantàbrica i escassament vinculats al regne visigòtic, varen mantenir la independència davant Al·Andalus.
Paral·lelament a la consolidació del regne d’Astúries a la zona nord-occidental de la Península Ibèrica, als Pirineus hi varen sorgir uns altres nuclis cristians independents: Navarra, Aragó i els comtats catalans. Tots aquests nuclis es varen crear gràcies a la intervenció de l’exèrcit franc.
El Regne d’Astúries
Entre aquests pobles que vivien a la zona muntanyosa de la Serralada Cantàbrica s’hi varen refugiar uns quants nobles visigots que havien fugit després de la batalla de Guadalete, i un d’aquests, Pelagi, cap al 722, obtengué una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga. Aquest fet ha estat considerat tradicionalment com el començament de l’anomenada Reconquesta, es a dir, la conquesta que els regnes cristians feren de les terres que havien ocupat els musulmans.
Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II ( segles VIII-IX), varen crear al voltant d’Oviedo un regne que va manifestar la independència cap a l’emirat negant-se a pagar tribut a Còrdova. Aquest regne es va expandir cap a l’oest i va arribar a dominar una part de Galícia.
1. Primer en proclamar-se Rei d’Asturies.
2. Es converteix en monarquia hereditària.
3. Rei de Lleó a partir de 924.
El Regne de Lleó
A la segona meitat del segle IX els reis d’Astúries, i en particular Alfons III (fill d’Ordoño I i nét de Ramir I), varen saber aprofitar la feblesa dels emirs cordovesos per ocupar els territoris fins al riu Duero, una zona abandonada per les guarnicions militars. Amb aquesta ocupació el regne asturià havia incrementat les possessions i un bon nombre de pagesos es varen establir en aquestes terres, que havien restat despoblades durant molts anys. Per controlar més bé els territoris ocupats i protegir el pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i va prendre el nom de Regne de Lleó. Durant el segle X, amb el califat, Al·Andalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars encapçalades per Almansor que varen saquejar i destruir moltes ciutats lleoneses. Llavors l’expansió lleonesa es va veure frenada i els seus reis varen haver d’esforçar-se a defensar el regne.
Alfons III va dividir el territori entre els seus tres fills: García I, Lleó, Ordoño II, Galícia i Fruela II, Astúries. Els succeiran els fills d’Ordoño Alfons IV i Ramiro II, aquest darrer molt important per derrotar a Abd-al-Rahman III a la batalla de Simancas.El Regne de CastellaA l’origen el territori de Castella era frontera oriental del regne de Lleó, escassament poblat i una zona molt exposada als atacs cordovesos. Per tal de protegir-se, els habitants varen crear una línia defensiva de castells davant els exèrcits àrabs i per això aquesta regió va començar a ser designada amb el nom de Castella.
Al segle X Castella va passar a ser governada per comtes que depenien del rei de Lleó. Un d’aquests comtes, Ferran González, va aconseguir refermar la seva independència del regne lleonés. Urraca, la seva filla i Ordoño III, fill de Ramiro II es varen casar i tenir descendència, però es succeiran una sèrie de guerres civils que acabaran amb la proclamació com a rei de Bermudo II (fill de Ramiro II ) al qual succeirà el seu fill Alfons V. Uns anys més tard Castella va quedar incorporada a Navarra, però el testament del rei Sanç III de Navarra va dividir el regne entre els seus fills (1035), i un d’aquests, Ferran I, es va autoproclamar rei de Castella.
La Marca Hispànica
Al segle VIII Carlemany, rei dels francs, va fer diverses expedicions en territori hispànic contra els musulmans d’Al·Andalus. Malgrat que el monarca va aconseguir tenir el control de ciutats importants, com Pamplona, Jaca, Girona i Barcelona, va fracassar en l’intent d’arribar fins a l’Ebre i dominar Saragossa, Osca i Tortosa. Aleshores va decidir protegir la frontera sud del seu regne davant els musulmans. Per dur-ho a terme, els francs varen constituir una franja protectora fortament fortificada al llarg dels Pirineus. Aquesta franja va ser anomenada Marca Hispànica, i la varen dividir en comtats governats per comtes que depenien del rei franc.
Després de la mort de Carlemany, els comtes que governaven els territoris de la Marca Hispànica varen tendir a fer hereditari el càrrec i es varen anar desvinculant del regne franc.Els Comtats Catalans
Amb la progressiva fi de la dominació musulmana al segle IX els comtats s'anaren desvinculant gradualment de la tutel·la franca i esdevingueren sobirans però el domini dels reis francs sobre una part del que és avui el territori català va ser més durador que el que varen exercir sobre Navarra i Aragó. Al segle IX el comtat català més extens era el de Barcelona i, a la fi del segle IX, el comte Guifré el Pelós, qui, com a sobirà de cinc dels més grans comtats, ( Besalú, Cerdanya, Pallars, Urgell, Rosselló i Empúries) reestructura el territori i el fa créixer amb la repoblació de terres. Aprofitant la crisi de la monarquia carolíngia a partir de Guifré els comtes deixen de ser nomenats pel rei franc i es passa a un règim successori. El comte de Barcelona Borrell II va fer un pas definitiu per aconseguir la independència del seu comtat al negar-se a renovar el jurament de fidelitat al rei franc i va convertir els seus territoris en hereditaris (957).
Amb una societat de caire eminentment feudal s'inicià una important expansió territorial, que començà, en el trànsit dels segles XI al XII en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità. Fruit d'aquesta expansió fou la incorporació de la dita Catalunya Nova al sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l'Ebreque fou conquerida i repoblada en el segle XII
La unió matrimonial del comte Ramon Berenguer IV del casal de Barcelona amb Peronella filla del rei d'Aragó el 1137 possibilità la formació de la Corona d'Aragó i la continuació de l'expansió feudal que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou conquerida el 1148 i Lleida el 1149
L’EXPANSIÓ CRISTIANA DEL SEGLE XIII I L’EXEMPLE DE MALLORCA
EXPANSIÓ TERRITORIAL DELS SEGLES XI I XIIDesprés d’ocupar la vall del Duero, l’altra gran expansió dels regnes cristians va ser la conquesta de la vall del Tajo, que va dur a terme el regne castellanolleonés, i l’expansió de catalanoaragonesos fins a l’Ebre.
Quan l’any 1031, el califat de Còrdova es va descompondre en taifes, va desaparèixer la inferioritat militar dels regnes cristians davant l’Estat musulmà. Llavors els regnes cristians peninsular varen començar, al llarg del segle XI, una forta pressió militar sobre les taifes. Per aturar els atacs, els musulmans es comprometeren a lliurar als regnes cristians les pàries, una quantitat d’or i d’objectes preciosos cada any, amb les quals volien comprar la pau. Amb aquests tributs els regnes cristians varen reforçar el seu poder militar: varen edificar castells, varen augmentar el seu exèrcit i en varen millorar l’armament.
La conquesta de la vall del Tajo
Ferran I (1037-1065), primer rei de Castella, va unir el regne de Lleó a la seva corona i va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero fins a Àvila. Va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. D’aquesta manera Castella-Lleó es va convertir en un Estat fort i va passar a dominar l’ofensiva contra Al·Andalus. El seu fill Alfons VI va continuar l’expansió i va ocupar Toledo (1085). Això va permetre dur la frontera del regne castellanolleonés més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.
La conquesta de la vall de l’Ebre
El rei d’Aragó Alfons I el Bataller (1104-1134) també va donar un bon impuls a l’ocupació de nous territoris. Durant el seu regnat va conquerir totes les poblacions importants del regne musulmà de Saragossa, incloent-hi la capital. Més endavant Alfons II va acabar l’ocupació d’Aragó amb la conquesta de Casp i la fundació de Terol.
Per la seva banda el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va completar la formació del territori català amb la conquesta de Tortosa i Lleida.
CONSOLIDACIÓ DELS REGNES HISPÀNICS
A l’Edat Mitjana els monarques es creien elegits per Déu per governar els regnes d’acord amb els designis divins. El regne era considerat un patrimoni del rei, que podia dividir o unir territoris segons els seus interessos. D’aquesta manera era freqüent que un rei dividís el regne entre els hereus, o que, com a conseqüència d’un matrimoni, s’unissin Estats. Aquest fenomen, comú arreu d’Europa, es va produir reiteradament a la Península Ibèrica, sobretot fins al segle XIV.
La Corona de Castella
Ferran I, fill de Sanç III de Navarra i primer rei de Castella, va unir el seu regne al de Lleó (1038) i així va aconseguir la unificació de tots dos regnes.
Al final del segle XI l’Estat més extens de la Península era el regne de Castella i Lleó. Però aquest regne es va unir i es va dividir unes quants vegades al llarg del segle XII per motius hereditaris o matrimonials.
La reunificació definitiva es va fer l’any 1230, en què el rei Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el regne de Lleó del seu pare. Amb la unió d’aquests dos regnes es va crear la Corona de Castella.
El regne de Portugal
Portugal va formar part del regne de Castella i Lleó fins al començament del segle XII, en què va passar a ser un comtat, per hrència, tot i que era dependent d’aquest regne. La independència de Portugal es va produir l’any1128, en què el comte Alfons Enríquez se’n va proclamar rei. Així el nou regne va quedar desvinculat del de Lleó i va continuar l’avenç territorial cap al sud de manera independent.
El regne de Pamplona
Durant el segle XI el regne de Pamplona va estar governat pels descendents de Sanç III el Gran, però el 1076 aquest regne es va unir amb el d’Aragó.
L’any 1134, a la mort del rei Alfons I d’Aragó, que va dur a terme una expansió territorial important, els navarresos es varen separar d’Aragó i organitzacren el regne de Pamplona com a Estat independent. Després de la separació les fronteres de Pamplona varen quedar fixades i el regne es va quedar sense possibilitat d’expandir-se perquè no tenia frontera amb el territoris musulmans, encerclat entre els regnes de Castella i Aragó.
A la segona meitat del segle XII el rei Sanç IV el Savi va canviar el nom de regne de Pamplona pel regne de Navarra, procedent de la paraula navarri, que significa camperols o pagesos.
La formació de la Corona d’Aragó
L’any 1137 les noces entre Peronella, filla del rei aragonés, i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va consumar la unió d’aquests dos territoris. El seu fill Alfons II d’Aragó, va ser el primer rei de la Corona d’Aragó, el nou Estat creat de la unió del regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, que era el més extens i influent dels comtats catalansEl Regne de Pamplona
Al començament del segle IX un comte de Pamplona, Ènnec I, va aconseguir expulsar del territori els governadors francs i independitzar-se’n. Els caps d’aquest petit Estat es varen intitular reis i varen constituir, cap a l’any 830, el regne de Pamplona, nucli originari del que més endavant es va convertir en el regne de Navarra.
A partir del segle X el rei Sanç Garcés I, juntament amb uns altres prínceps cristians, va aconseguir victòries molt importants contra els musulmans i va estendre el seu regne pels territoris actuals d’Àlava i de la Rioja. El regne de Navarra va dur a terme l’expansió territorial més gran del segle XI, durant el regnat de Sanç III el Gran, que va aconseguir aplegar sota la seva corona els territoris de Castella, Navarra i Aragó. Quan es va morir va dividir el regne entre els seus fills. A Sanç Garcés III li va deixar Pamplona, a Ferran I el comtat de Castella i a Gonçal, el Sobrarb i Ribagorça.El Regne d’AragóAl segle IX el comtats aragonesos de la Marca Hispànica (Aragó, Sobrarb i Ribagorça) també aconseguiren independitzar-se dels reis francs. Al segle X el comtat d’Aragó es va unir temporalment al regne de Navarra (Sanç Garcés III). Però amb la divisió del regne de Navarra després de la mort de Sanç el Gran, un dels seus fills il·legítims, Ramir I, va unir els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça i es va convertir en el primer rei d’Aragó.Els seus successors, Sanç Ramírez, Pere I i Alfons I el Bataller varen avançar molt en la conquesta de territoris. A Alfons I el va succeir el seu germà Ramir II el Monje que va pactar el matrimoni entre Peronella d’Aragó (filla) i Ramón Berenguer IV de Barcelona, el seu fill, Alfons II va ser el primer rei d’Aragó i comte de Barcelona.
.
FORMACIÓ I LOCALITZACIÓ DELS PRIMERS NUCLIS CRISTIANS
El domini musulmà sobre la península no va ser total. Al nord els galaics, els àsturs, els càntabres i els vascons, protegits per la Serralada Cantàbrica i escassament vinculats al regne visigòtic, varen mantenir la independència davant Al·Andalus.
Paral·lelament a la consolidació del regne d’Astúries a la zona nord-occidental de la Península Ibèrica, als Pirineus hi varen sorgir uns altres nuclis cristians independents: Navarra, Aragó i els comtats catalans. Tots aquests nuclis es varen crear gràcies a la intervenció de l’exèrcit franc.
El Regne d’Astúries
Entre aquests pobles que vivien a la zona muntanyosa de la Serralada Cantàbrica s’hi varen refugiar uns quants nobles visigots que havien fugit després de la batalla de Guadalete, i un d’aquests, Pelagi, cap al 722, obtengué una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga. Aquest fet ha estat considerat tradicionalment com el començament de l’anomenada Reconquesta, es a dir, la conquesta que els regnes cristians feren de les terres que havien ocupat els musulmans.
Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II ( segles VIII-IX), varen crear al voltant d’Oviedo un regne que va manifestar la independència cap a l’emirat negant-se a pagar tribut a Còrdova. Aquest regne es va expandir cap a l’oest i va arribar a dominar una part de Galícia.
1. Primer en proclamar-se Rei d’Asturies.
2. Es converteix en monarquia hereditària.
3. Rei de Lleó a partir de 924.
El Regne de Lleó
A la segona meitat del segle IX els reis d’Astúries, i en particular Alfons III (fill d’Ordoño I i nét de Ramir I), varen saber aprofitar la feblesa dels emirs cordovesos per ocupar els territoris fins al riu Duero, una zona abandonada per les guarnicions militars. Amb aquesta ocupació el regne asturià havia incrementat les possessions i un bon nombre de pagesos es varen establir en aquestes terres, que havien restat despoblades durant molts anys. Per controlar més bé els territoris ocupats i protegir el pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i va prendre el nom de Regne de Lleó. Durant el segle X, amb el califat, Al·Andalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars encapçalades per Almansor que varen saquejar i destruir moltes ciutats lleoneses. Llavors l’expansió lleonesa es va veure frenada i els seus reis varen haver d’esforçar-se a defensar el regne.
Alfons III va dividir el territori entre els seus tres fills: García I, Lleó, Ordoño II, Galícia i Fruela II, Astúries. Els succeiran els fills d’Ordoño Alfons IV i Ramiro II, aquest darrer molt important per derrotar a Abd-al-Rahman III a la batalla de Simancas.El Regne de CastellaA l’origen el territori de Castella era frontera oriental del regne de Lleó, escassament poblat i una zona molt exposada als atacs cordovesos. Per tal de protegir-se, els habitants varen crear una línia defensiva de castells davant els exèrcits àrabs i per això aquesta regió va començar a ser designada amb el nom de Castella.
Al segle X Castella va passar a ser governada per comtes que depenien del rei de Lleó. Un d’aquests comtes, Ferran González, va aconseguir refermar la seva independència del regne lleonés. Urraca, la seva filla i Ordoño III, fill de Ramiro II es varen casar i tenir descendència, però es succeiran una sèrie de guerres civils que acabaran amb la proclamació com a rei de Bermudo II (fill de Ramiro II ) al qual succeirà el seu fill Alfons V. Uns anys més tard Castella va quedar incorporada a Navarra, però el testament del rei Sanç III de Navarra va dividir el regne entre els seus fills (1035), i un d’aquests, Ferran I, es va autoproclamar rei de Castella.
La Marca Hispànica
Al segle VIII Carlemany, rei dels francs, va fer diverses expedicions en territori hispànic contra els musulmans d’Al·Andalus. Malgrat que el monarca va aconseguir tenir el control de ciutats importants, com Pamplona, Jaca, Girona i Barcelona, va fracassar en l’intent d’arribar fins a l’Ebre i dominar Saragossa, Osca i Tortosa. Aleshores va decidir protegir la frontera sud del seu regne davant els musulmans. Per dur-ho a terme, els francs varen constituir una franja protectora fortament fortificada al llarg dels Pirineus. Aquesta franja va ser anomenada Marca Hispànica, i la varen dividir en comtats governats per comtes que depenien del rei franc.
Després de la mort de Carlemany, els comtes que governaven els territoris de la Marca Hispànica varen tendir a fer hereditari el càrrec i es varen anar desvinculant del regne franc.Els Comtats Catalans
Amb la progressiva fi de la dominació musulmana al segle IX els comtats s'anaren desvinculant gradualment de la tutel·la franca i esdevingueren sobirans però el domini dels reis francs sobre una part del que és avui el territori català va ser més durador que el que varen exercir sobre Navarra i Aragó. Al segle IX el comtat català més extens era el de Barcelona i, a la fi del segle IX, el comte Guifré el Pelós, qui, com a sobirà de cinc dels més grans comtats, ( Besalú, Cerdanya, Pallars, Urgell, Rosselló i Empúries) reestructura el territori i el fa créixer amb la repoblació de terres. Aprofitant la crisi de la monarquia carolíngia a partir de Guifré els comtes deixen de ser nomenats pel rei franc i es passa a un règim successori. El comte de Barcelona Borrell II va fer un pas definitiu per aconseguir la independència del seu comtat al negar-se a renovar el jurament de fidelitat al rei franc i va convertir els seus territoris en hereditaris (957).
Amb una societat de caire eminentment feudal s'inicià una important expansió territorial, que començà, en el trànsit dels segles XI al XII en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterrànies i el nord occità. Fruit d'aquesta expansió fou la incorporació de la dita Catalunya Nova al sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l'Ebreque fou conquerida i repoblada en el segle XII
La unió matrimonial del comte Ramon Berenguer IV del casal de Barcelona amb Peronella filla del rei d'Aragó el 1137 possibilità la formació de la Corona d'Aragó i la continuació de l'expansió feudal que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou conquerida el 1148 i Lleida el 1149
L’EXPANSIÓ CRISTIANA DEL SEGLE XIII I L’EXEMPLE DE MALLORCA
EXPANSIÓ TERRITORIAL DELS SEGLES XI I XIIDesprés d’ocupar la vall del Duero, l’altra gran expansió dels regnes cristians va ser la conquesta de la vall del Tajo, que va dur a terme el regne castellanolleonés, i l’expansió de catalanoaragonesos fins a l’Ebre.
Quan l’any 1031, el califat de Còrdova es va descompondre en taifes, va desaparèixer la inferioritat militar dels regnes cristians davant l’Estat musulmà. Llavors els regnes cristians peninsular varen començar, al llarg del segle XI, una forta pressió militar sobre les taifes. Per aturar els atacs, els musulmans es comprometeren a lliurar als regnes cristians les pàries, una quantitat d’or i d’objectes preciosos cada any, amb les quals volien comprar la pau. Amb aquests tributs els regnes cristians varen reforçar el seu poder militar: varen edificar castells, varen augmentar el seu exèrcit i en varen millorar l’armament.
La conquesta de la vall del Tajo
Ferran I (1037-1065), primer rei de Castella, va unir el regne de Lleó a la seva corona i va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero fins a Àvila. Va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs. D’aquesta manera Castella-Lleó es va convertir en un Estat fort i va passar a dominar l’ofensiva contra Al·Andalus. El seu fill Alfons VI va continuar l’expansió i va ocupar Toledo (1085). Això va permetre dur la frontera del regne castellanolleonés més enllà del Tajo i repoblar les terres situades al nord d’aquest riu.
La conquesta de la vall de l’Ebre
El rei d’Aragó Alfons I el Bataller (1104-1134) també va donar un bon impuls a l’ocupació de nous territoris. Durant el seu regnat va conquerir totes les poblacions importants del regne musulmà de Saragossa, incloent-hi la capital. Més endavant Alfons II va acabar l’ocupació d’Aragó amb la conquesta de Casp i la fundació de Terol.
Per la seva banda el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va completar la formació del territori català amb la conquesta de Tortosa i Lleida.
CONSOLIDACIÓ DELS REGNES HISPÀNICS
A l’Edat Mitjana els monarques es creien elegits per Déu per governar els regnes d’acord amb els designis divins. El regne era considerat un patrimoni del rei, que podia dividir o unir territoris segons els seus interessos. D’aquesta manera era freqüent que un rei dividís el regne entre els hereus, o que, com a conseqüència d’un matrimoni, s’unissin Estats. Aquest fenomen, comú arreu d’Europa, es va produir reiteradament a la Península Ibèrica, sobretot fins al segle XIV.
La Corona de Castella
Ferran I, fill de Sanç III de Navarra i primer rei de Castella, va unir el seu regne al de Lleó (1038) i així va aconseguir la unificació de tots dos regnes.
Al final del segle XI l’Estat més extens de la Península era el regne de Castella i Lleó. Però aquest regne es va unir i es va dividir unes quants vegades al llarg del segle XII per motius hereditaris o matrimonials.
La reunificació definitiva es va fer l’any 1230, en què el rei Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el regne de Lleó del seu pare. Amb la unió d’aquests dos regnes es va crear la Corona de Castella.
El regne de Portugal
Portugal va formar part del regne de Castella i Lleó fins al començament del segle XII, en què va passar a ser un comtat, per hrència, tot i que era dependent d’aquest regne. La independència de Portugal es va produir l’any1128, en què el comte Alfons Enríquez se’n va proclamar rei. Així el nou regne va quedar desvinculat del de Lleó i va continuar l’avenç territorial cap al sud de manera independent.
El regne de Pamplona
Durant el segle XI el regne de Pamplona va estar governat pels descendents de Sanç III el Gran, però el 1076 aquest regne es va unir amb el d’Aragó.
L’any 1134, a la mort del rei Alfons I d’Aragó, que va dur a terme una expansió territorial important, els navarresos es varen separar d’Aragó i organitzacren el regne de Pamplona com a Estat independent. Després de la separació les fronteres de Pamplona varen quedar fixades i el regne es va quedar sense possibilitat d’expandir-se perquè no tenia frontera amb el territoris musulmans, encerclat entre els regnes de Castella i Aragó.
A la segona meitat del segle XII el rei Sanç IV el Savi va canviar el nom de regne de Pamplona pel regne de Navarra, procedent de la paraula navarri, que significa camperols o pagesos.
La formació de la Corona d’Aragó
L’any 1137 les noces entre Peronella, filla del rei aragonés, i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va consumar la unió d’aquests dos territoris. El seu fill Alfons II d’Aragó, va ser el primer rei de la Corona d’Aragó, el nou Estat creat de la unió del regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, que era el més extens i influent dels comtats catalansEl Regne de Pamplona
Al començament del segle IX un comte de Pamplona, Ènnec I, va aconseguir expulsar del territori els governadors francs i independitzar-se’n. Els caps d’aquest petit Estat es varen intitular reis i varen constituir, cap a l’any 830, el regne de Pamplona, nucli originari del que més endavant es va convertir en el regne de Navarra.
A partir del segle X el rei Sanç Garcés I, juntament amb uns altres prínceps cristians, va aconseguir victòries molt importants contra els musulmans i va estendre el seu regne pels territoris actuals d’Àlava i de la Rioja. El regne de Navarra va dur a terme l’expansió territorial més gran del segle XI, durant el regnat de Sanç III el Gran, que va aconseguir aplegar sota la seva corona els territoris de Castella, Navarra i Aragó. Quan es va morir va dividir el regne entre els seus fills. A Sanç Garcés III li va deixar Pamplona, a Ferran I el comtat de Castella i a Gonçal, el Sobrarb i Ribagorça.El Regne d’AragóAl segle IX el comtats aragonesos de la Marca Hispànica (Aragó, Sobrarb i Ribagorça) també aconseguiren independitzar-se dels reis francs. Al segle X el comtat d’Aragó es va unir temporalment al regne de Navarra (Sanç Garcés III). Però amb la divisió del regne de Navarra després de la mort de Sanç el Gran, un dels seus fills il·legítims, Ramir I, va unir els comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça i es va convertir en el primer rei d’Aragó.Els seus successors, Sanç Ramírez, Pere I i Alfons I el Bataller varen avançar molt en la conquesta de territoris. A Alfons I el va succeir el seu germà Ramir II el Monje que va pactar el matrimoni entre Peronella d’Aragó (filla) i Ramón Berenguer IV de Barcelona, el seu fill, Alfons II va ser el primer rei d’Aragó i comte de Barcelona.
.