Renaixença valenciana

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,9 KB

 
Són molts els anys (per no dir dècades) que els valencians patim un atac brutal i injustificat, un intent d'annexió cultural, de suplantació lingüística, de tergiversació i de manipulació de la història del nostre gloriós poble, l'antic i hispànic regne de València.
Tot açò, a fi d'una suposada immersió «pseudocientífica» que pretén unir el que mai ha estat unit i, sobretot, a catalanitzar el que mai va ser ni ha sigut català.
Anys portem bregant molts valencians (uns de naixement i altres per veïnat) en una lluita que ben mirat és surrealista i sense sentit, perquè les evidències són tan grans a favor de l'autenticitat i independència de la llengua valenciana respecte del català, que pareix absurd seguir com seguim en molts àmbits de la societat, tant valenciana, com espanyola; inclús comunitària i estrangera.
Per què, si tenim un Estatut d'Autonomia, on es reconeix l'existència de la llengua valenciana, les institucions de l'Estat, editorials, Administracions, partits polítics i la resta d'entitats, tant públiques com privades, sistemàticament conculquen la llei, i no reconeixen la llengua, la quinta (èuscar, espanyol, català, gallec i valencíà) segons la Constitució i els corresponents Estatuts d'Autonomia? Gràcies a Déu, el nostre sistema jurídic actual, reconeix i empara a la llengua valenciana. L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, en el seu sèptim article, punt un diu textualment: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencíà i el castellà».
I en el punt dos del mateix article, remarca: «la generalitat Valenciana garantirà l'ús normal d'ambdós llengües, i...» En general, tot l'article sèptim reconeix la legitimitat de la llengua valenciana, perquè si té set punts, en els set reconeix la denominació de llengua valenciana.
Per tot açò, i des d'esta tribuna pública de LA RAÓ he volgut fer partícip a moltes altres persones que (fora de l'àmbit social valencíà) desconeixen la ridícula situació en què viu la societat valenciana, i que per extensió també afecta i patixen els espanyols.
És per açò, que, ni històrica, ni cultural, ni social, ni política, ni lingüística, ni econòmica, ni jurídica, ni sentimentalment... Ni en cap altre orde possible que puga donar-se, el valencíà derive o provinga exclusivament de Catalunya.
Ja que com bé ho va definir l'il·lustre professor i catedràtic de la Universitat de València, Julián Sant Valero Aparisi, degà de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), «la valencianitat és el resultat de la combinació del romanisme, islamisme i neocristianisme».
I açò qualsevol persona pot corroborar-ho documentalment en els milers i milers de documents i textos existents que ho evidencien. Sempre que (també és veritat) estos textos no hagen passat per la piconadora normalitzadora de l'aparell «pancatalanista» que fa i desfà, tergiversa i censura al seu capritx.
És fals perquè, el pretendre que, València (l'actual Comunitat Valenciana) és catalana perquè «parla», (ja que la mútua intel·ligibilitat, per si sola, igual que el paregut de les seues estructures no justifica la unitat de les llengües, ja que ambdós provenen del llatí) «pensa», i manté certes «similituds» i «afinitats» amb el català. Que per un altre costat «podrien» ser lògiques, si pensem que vam pertànyer a la mateixa Corona d'Aragó, que mantenim una proximitat geogràfica evident, i que la nostra evolució paral·lela, ha fet del català i del valencíà, dos branques diferents però clarament conformes.
Però si és la personalitat valenciana la que patix les pitjors envestides, és la llengua valenciana, on l'atac és total. Si no, consulte el seu diccionari enciclopèdic i intente buscar la denominació de llengua o cultura valenciana, busque algun autor clàssic valencíà (Ausias March, Joanot Martorell, etcètera). Tot apareix davall l'epígraf de «català».
Exceptuant, com sempre, algun honrós cas, que com se sol dir confirma la regla.
Però no volguera, en el breu espai que ens permet este article, indicar només, algunes de les línies generals de les tesis lingüístiques valencianistes, mal crides secessionistes (les que pretenen «secesionar» el valencíà del català, quan és públic i notori que no han estat mai units) sense donar peu al lector, la possibilitat de comprovar l'existència secular de la llengua valenciana, diferenciada clarament i meridianament de la seua llengua germana, la catalana.
Per a açò, només bastaria que es passara una temporada en terres valencianes per a veure i comprovar el lèxic emprat, els girs, modismes i les expressions, així com la seua fonètica, la qual ha d'estudiar-se per a aplicar al seu torn una correcta ortografia i gramàtica. La seua flexió verbal, etcètera.
En este sentit, Salvador de Madariaga, en el seu llibre «Espanya» (p. 186), escriu: «València no vol ser una altra cosa que València. La seua llengua diferix el prou per a poder permetre's gramàtica i vocabularis propis, si els seus literats volgueren construir-se'ls».
És molt important, en este sentit, recordar que la llengua valenciana (llengua ROMànica) va ser la primera llengua hispànica a tindre un Segle d'Or en la seua literatura, esplendor literària contemporània de l'italià, però molt anterior que el castellà, el portugués, l'anglés i el francés, i no així el català, que mai ha tingut tan alt privilegi.
Així, cal destacar també (com a important document) que el primer llibre literari imprés en tota «Espanya» va ser escrit en la seua gran majoria en llengua valenciana i titulat «Trobes en lahors de la Verjurada María», de l'any 1474, en la impremta valenciana de Lambert Palmart.
La voluntat idiomàtica del poble valencíà també és decisòria, perquè sempre ha tingut convicció de parlar i tindre com a mitjà d'expressió una llengua, i açò ha sigut des de ben antic, com podem comprovar en esta brevíssima llista (la relació completa de noms seria inacabable) de personalitats, intel·lectuals i escriptors clàssics valencians, aragonesos i catalans dels segles XIV, XV i XVI que sempre van expressar explícitament el fet d'escriure en llengua valenciana i usar-la en les seues obres.
Valencians: Sant Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer, Fra Antoní Canals, Sor Isabel de Villena, Joan Esteve, Joanot Martorell, Joan Roig de Corella, Lluïs de Fenollet, Miquel Pérez, Bernardi Vallmanya, Fra Preses de Vesach, Pere Antoní Beuter, Rafael Martí De Viciana, Gaspar Escolano, Pere Jacint Morlà, Pere Esteve, etcètera.
Catalans: Onofre Pou, Joan Lorenc Palmireno, Joan Bonlabi, Fra Francesc Eximenes, Jeroni Amiguet i Fra Josef de Jesús, este últim Aragónés.
Crec, perquè, en este breu espai, haver demostrat que sí que hi ha argumentacions més que suficients per a plantejar-se almenys dubtes més que raonables sobre el plantejament «pancatalanista», no?

Entradas relacionadas: