Solucions del bilingüisme social

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,26 KB

 

5- Monolingüisme,bilingüisme,plurilingüismeLes comunitats lingüístiques viuen en contacte directe. El coneixement d’altres llengües possibilita la intercomunicació dels pobles.El monolingüisme estatal és una situació rara.S’explica q a Europa només Islàndia, Albània o Portugal disposen d’una sola comunitat lingüística. A Espanya, el 40% d població viu en comunitat autònoma amb dues llengües oficials.El concepte d monolingüisme militant q empra algun sociolingüista es refereix al fet q alguns parlants es neguen a aprendre segona llengua perq consideren q amb la seua no només en tenen prou, sinó q se’ls ha d garantir el dret a tenir-ne prou.Bilingüisme concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés d substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe..Segons el nombre d llengües q domini. Diferents tipus d biling:A- Biling individual persona parla dues N’hi ha d dif tipus:

1-Biling passiu i biling actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu)2-Biling simètric i asimètric:simètric si el parlant domina per igual 2llengües en tots àmbits d’ús.Sinó asimètric.3-Biling instrumental: individu aprèn una llengua per raons laborals o eco.B- Biling social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Els defensors del bilingüisme s’anomenen bilingüistes, i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir conflicte lingüístic.C- Biling territ: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia.

6- diglòssia lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària". Aquesta definició només afecta l’ús d’una única llengua i les seves variants. En aquest cas parlaríem de diglòssia interna.Anys més tard, Joshua Fishman l’aplica al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa). En aquest cas parlem de diglòssia externa, per diferenciar-la de la interna.

Entradas relacionadas: