Teatre i narrativa 2

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 17,75 KB

 

4.6 La importància del teatre de Guimerà.
Guimerà pren una gran rellevància en la història de la literatura catalana per diversos motius: A)Recuperació definitiva del teatre català, on Verdaguer intervé en la poesia i Oller en la novel·la.  B)Projecció internacional del teatre català, obres com “Mar i cel” i “Terra baixa”  C) Representa la millor tradició teatral catalana amb gran èxit de públic.

5.La narrativa:de la novel·la històrica al realisme
La recuperació de la llengua catalana en narrativa va ser lenta i especialment dificultosa en el cas de la novel·la. Les causes d’aquest retard, cal destacar la manca d’una tradició pròxima, ja que la producció narrativa medieval de les grans novel·les, com curial e Güelfa o Tirant lo Blanch, s’havia estroncat durant l’Edat Moderna.

5.1 Els inicis de la novel·la catalana contemporània
A principis del segle XIX ,gràcies al procés d’alfabetització de noves capes socials, ja existia un públic lector de novel·les i una indústria editorial, composta per editors, impressors i llibreters, sobretot a les ciutats de València i Barcelona. Els lectors havien de recórrer a les novel·les romàntiques estrangeres, traduïdes al castellà.
El gènere narratiu que predominava a Europa era la novel·la històrica, com a conseqüència de la visió romàntica que idealitza els personatges i els fets històrics del passat, i potencia l’emoció i l’espectacularitat de les trames argumentals en perjudici de la versemblança.
A partir de 1830, aparegueren els primers escriptors catalans que produïen novel·les pròpies, però escrites en castellà. Novel·les històriques que tracten de temes de la història general espanyola i que adapten els models dels grans autors estrangers del gènere, com l’escocès Walter Scott( Invanhoe), la novel·la es publicava per capítols.
Aquesta modalitat potencia els elements dramàtics i sentimentals i imprimeix una finalitat moralitzant a la història. La literatura catalana incorporà les tendències de fulletó d’autors francesos, com Eugène Sue (els misteris de París) o Alexandre Dumas (Els tres mosqueters)
L’ús de la llengua catalana en la novel·la  no es produí fins passats trenta anys. El 1862 Antoni de Bofarull publicà la primera novel·la  contemporània en llengua catalana: L’orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant, una novel·la històrica situada a principi del segle XV que tracta la crisi dinàstica de la corona catalanoaragonesa arran de la mort, sense descendència, de Martí I l’Humà, últim rei de nissaga catalana.
El novel·lista romàntic més important és Martí Genís i Aguilar que, amb l’obra Julita (1874), introduí una nova proposta de novel·la sentimental i idealista que no tingué continuïtat.

5.2 Precedents de la narrativa realista
La prosa costumista, obre una nova via amb relació a la novel·la romàntica, ja que pren la realitat immediata com a matèria literària. I valors com la imaginació, l’emotivitat i el dramatisme són substituïts per la capacitat d’observació, la descripció i l’humor. Aquest corrent narratiu va preparar el camí de la novel·la realista posterior.
Els escriptors costumistes eren conscients que vivien en una època en què les formes de vida tradicionals estaven a punt de desaparèixer a causa dels canvis socials provocats per la industrialització, i es van proposar reflectir-les en les seves obres amb un sentiment acusat de nostàlgia. El gènere més representatiu d’aquesta modalitat narrativa és l’article(diaris) o el quadre de costums(pel que té d’escena teatral). Es tracta d’una peça breu, de to humorístic o festiu, que descriu escenes de la vida quotidiana (celebracions, festes populars o familiars, converses de carrer, oficis artesans...) i personatges típics (el botiguer, el vidu, el barber, el pubill...), preferentment dels barris menestrals o del món rural. I es caracteritza per l’intent de reproduir la vivesa i la gràcia de la llengua col·loquial del poble (el català que ara es parla), pel predomini de la descripció sobre la trama argumental (redueix les composicions a petites anècdotes) i per l’abundància de diàlegs espontanis.
L’obra d’Emili Vilanova (1840-1905) és considerada com el millor exemple de la narrativa costumista. Consta d’una quantitat considerable de quadres de costums d’una gran riquesa documental, en els quals l’autor, barrejant el bon humor, la nostàlgia i la tendresa, fa una elegia del món popular i menestral de la Barcelona del vuit-cents.

5.3 Del Realisme al Naturalisme:
El Realisme,corrent artístic de mitjans del segle XIX caracteritzat per la representació del la realitat immediata a partir d’una descripció objectiva.
Els aspectes que més van influir en el seu naixement: la fe en el progrés, el positivisme, els descobriments de les ciències naturals, la fotografia i la difusió de noves ideologies socials.
En el camp de la literatura s’impulsa la novel·la realista, que es considera la més apta per reproduir el món real i exterior de l’escriptor. S’abandonen els temes fantàstics, llegendaris i meravellosos amb l’objectiu d’acostar-se a la realitat immediata (la vida diària de l’època). També mostra un gran interès per tots els aspectes de la societat, fins i tot els desagradables, i els recull i analitza en tota la seva amplitud.
La trama argumental intenta reproduir tant els ambients familiars i socials on es mouen els personatges, com els seus conflictes anímics procurant fer una descripció objectiva i detallada..
El novel·lista opta pel narrador omniscient per tal de mantenir un to neutre i objectiu
Durant l’últim terç del segle XIX els escriptors naturalistes intentaven demostrar que els seus personatges estaven sotmesos al determinisme universal: el seu caràcter i conducta estan subjectes a unes lleis semblant als fenòmens físics o naturals
L’escriptor naturalista Émile Zola pretenia convertir la novel·la en un estudi científic amb una finalitat reformadora com ell li atribuïa.
Foren els crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà qui impulsaren la novel·la catalana al Realisme i Naturalisme i els que van influir sobre Narcís Oller.

6. Narcís Oller, narrador  vocacional
Oller va néixer el 1846. Orfe de pare a l’edat de set anys, va ser educat sota la tutela d’un oncle advocat en un ambient benestant, culte i liberal. Després de cursar la carrera de dret a Barcelona, es dedicà a la seva activitat professional(procurador de tribunals), que compaginà amb la seva vocació literària al llarg de la seva vida.
Políticament es va descantar pel catalanisme de caire conservador, que representava la burgesia, la classe social que descrigué detalladament a les seves novel·les. Va morir a Barcelona el 1930.

Etapa de recerca de noves fórmules narratives
La publicació de Pilar Prim (1905) significa el final de la trajectòria novel·lística d’Oller i l’últim intent d’adaptar-se a les noves fórmules narratives que , a través del modernisme , s’imposaven en la literatura catalana.



6.1. La trajectòria literària de Narcís Oller
Narcís es  va iniciar en la literatura, escrivint narracions de caràcter romàntic i costumista en castellà, diversos factors el van fer decidir de canviar de llengua, com les relacions que mantingué amb els escriptors de la revista La Renaixença i la vivíssima impressió que li causaran els jocs florals de 1877 .
Però, a més de les raons sentimentals o polítiques, n’hi havia altres d’ estrictament literàries: molt influït per la lectura d’autora francesos coetanis, especialment de Zola, i un cop convençut pels crítics Josep Yxart i Joan Sardà de les possibilitats de la narrativa europea realista i naturalista, no va veure altre manera de reflectir fidelment la realitat que usar la llengua pròpia del món que descrivia: << Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copio costums i paisatges catalans i catalans són el tipus que retrato, en català els sento cada dia>>.
La seva producció novel·lística és escassa: sis novel·les, també publicà un gran nombre de contes i unes Memòries literàries, que ens ajuden a l’hora d’estudiar les seves novel·les.
Oller amb contacte de novel·listes importants de dintre i fora de l’àmbit hispànic li donaren una fama insòlita en la literatura catalana d’aleshores.  Émile Zola escriví el pròleg a l’edició francesa de La papallona, en què la qualificava com <<un estudi de personatges lleugerament idealitzats i a través d’un medi ambient molt exacte>>. La inclinació idealista i moralista d’arrel romàntica que mostra Oller és una constant en la seva obra, cosa que contrasta amb el Realisme naturalista que intentava seguir.

Etapa de transició: entre el Romanticisme i el Realisme
El 1882 publicà la seva primera novel·la, La papallona, amb la qual obtingué fama internacional en ser traduïda a diversos idiomes. Obra considerada de transició, conté diversos aspectes romàntics, com la trama argumental, més pròpia de les novel·les de fulletó (Toneta, una noia òrfena, pobra, ingènua i analfabeta és seduïda per Lluís, <<un papallona>>, de classe social alta, que la deixa embarassada), i la presència d’elements truculents, de la casualitat i d’un final moralista (Toneta, apunt de morir, aconsegueix unir-se en matrimoni amb el seductor). No obstant això, també hi apareixen aspectes realistes i fins i tot naturalistes, com les descripcions minucioses de l’ambient (la Barcelona menestral en procés de canvi cap a la industrialització) i l’explicació dels antecedents biològics i psicològics de la protagonista.

Etapa de consolidació: entre el Realisme i el Naturalisme
a)L’Escanyapobres(1884) considerada una de les millors obres de Oller. A partir de la recreació de tema de l’avar, la novel·la s’insereix de ple en el Realisme pel marc històric en què s’ambienta: la descripció de la societat rural en vies d’industrialització. Però, tal com assenyala el subtítol( <<estudi d’una passió>>) s’acosta al Naturalisme, ja que estudia el procés de l’avarícia, personificada en l’Oleguer, <<L’Escanyapobres>>, i la seva dona. La passió pels diners, descrita en termes eròtics, és portada fins a les últimes conseqüències: l’aïllament progressiu, la por obsessiva i, finalment, el desequilibri mental.
La naturalesa d’aquesta passió no tan sols és vista com una tara mental, sinó també com un comportament immoral( la mort tràgica de l’Oleguer cal interpretar-la com un <<càstig>>) que impedeix la regeneració de la societat. Liquidar una conducta tan regressiva representa el triomf de la nova mentalitat de la societat en vies de progrés , que a la novel·la se simbolitzava amb l’arribada del ferrocarril a la societat rural.
b) La febre d’or( 1890-1892) obra més ambiciosa i més realista d’Oller, ja que la seva tècnica es fonamenta en l’observació. Crea uns personatges molt versemblants i retrata fidelment el pas d’una ciutat menestral a una societat burgesa i industrial, en un marc històric molt concret: el període de febre borsària que va viure Barcelona entre 1880 i 1882, cosa que converteix la novel·la en un ric document històric i social, sobretot de l’alta burgesia barcelonina.
La novel·la està dividida en dues parts: La pujada, que narra la ràpida ascensió econòmica i social de Gil Foix des de menestralia fins a l’alta burgesia gràcies a les seves hàbils especulacions a la Borsa, i L’estimbada, en què el crac borsari arruïna el protagonista i el torna als seus orígens socials i a l’ofici de fuster.
c) La bogeria (1899) és l’obra més naturalista d’Oller, on els principis teòrics de Zola són el tema central de discussió entre tres personatges de la novel·la, un dels quals, el narrador, posa en qüestió que el procés d’alienació mental del protagonista, Daniel Serrallonga, sigui degut als seus antecedents genètics(lleis de l’herència) i que sigui agreujat per les condicions socials i familiars que l’envolten( determinisme ambiental).
La seva resi és que l’ànima humana no pot ser explicada exclusivament per lleis deterministes ni estudiava amb tanta precisió com ho pot ser la realitat física.
Tècnicament, és l’obra més innovadora i moderna del novel·lista: per un costat, trenca amb el procediment del narrador en tercera persona, extern a la història i amb una visió omniscient, i en el seu lloc apareix un narrador en primera persona, intern(participava activament en l’acció) i limitat ( juga un paper secundari: és un dels testimonis dels fets).
Per un altre costat, al descripció per relleu en favor de la narració i el diàleg; i l’objectivitat exigida per Realisme s’aconsegueix amb la combinació de tres perspectives narratives: la del metge Giberga, que dóna la versió científica i naturalista del cas; la de l’Armengol, que representa l’actitud irresponsable de la societat envers els malalts mentals i la del narrador, que es decanta per un punt de vista més sentimental, espiritualista o idealista.

L’autor deixa enrere la preceptiva naturalista i elabora una novel·la psicològica de caire realista però amb noves tècniques, com l’ús de símbols i descripcions vagues, la creació d’estat d’ànim, la correlació entre les descripcions del paisatge i els estats d’ànim dels personatges, la revelació de la seva intimitat, la potenciació dels seus punts de vista per mitjà del monòleg interior i l’estil indirecte lliure o el desenllaç obert de la novel·la.
Pilar Prim tracta la història d’una dona que lluita contra un ambient hostil que li impedeix estimar segons les seves inclinacions i el seu íntim sentit moral. Pilar Prim, vídua de mitjana edat que s’enamora apassionadament d’un jove advocat, però troba molts entrebancs per realitzar el seu amor: la família(la seva filla s’hi oposa), el prejudicis morals, les convencions socials(és mal vist el casament d’una vídua amb fills) i la injustícia legal(el testament del seu marit disposa que perd l’usdefruit dels seus béns si ella es torna a casa).
Amb aquesta novel·la Narcís Oller reprèn un tema molt freqüent en la literatura europea del segle XIX: el de la dona insatisfeta i oprimida en una societat patriarcal i agressivament moralista.
L’obra de Narcís Oller, seguint el model de Balzac té la pretensió de ser una summa novel·lística del lloc i de l’època en què va viure l’autor, concretament de la societat catalana de la Restauració. Per tal de donar unitat al corpus novel·lístic .Oller fa aparèixer uns mateixos personatges en novel·les diferents; limita totes les obres en un marc urbà(la ciutat de Barcelona) i un marc rural( dos pobles arquetípics inventats per l’autor: Pratbell i Vilaniu), i repeteix temes secundaris, com el del ferrocarril, la borsa o el caciquisme.

Entradas relacionadas: