Terminología

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 38,53 KB

 
Acord: conjunt de dues o més notes que sonen juntes. Acord invertit: redistribució de les notes d’un acord compost per terceres, de manera que la nota inferior deixa de ser la fonamental de l’acord. Si , una vegada feta la inversió, la nota inferior és la tercera de la triada de partida, és tracta d’una primera inversió, i si és la quinta, de una segona inversió. En el cas d’acords amb sèptima, què són quatriades, es pot parlar d’una tercera inversió si la nota inferior és la sèptima de la quatriada. Acord de sèptima de dominant: acord de dominant principal o de dominant secundària en el qual, a més de la triada major, s’inclou una nota a una distància de sèptima menor ascendent des de la fonamental. És un acord amb xifrat exclusiu. Arpegi: desplegament successiu de les notes d’un acord. Agògica : Aspectes relacionats amb el tempo i les seves modificacions a petita escala, com el rubato o els canvis de velocitat.

Baix Alberti : en la música per a teclat, figura d’acompanyament per a la mà esquerra consistent en triades dissoltes, generalment succeint-se en aquest ordre: greu, aguda, mitja i aguda. Rep el seu nom de Domenico Alberti ( 1710-1740), primer compositor què el va emprar regularment.
Baix obstinat : melodia que normalment sona en el baix repetint-se moltes vegades amb variació continua de en les seves parts superiors.
Baix xifrat: Mètode de indicar una part acompanyada, subministrant únicament les notes baixes, conjuntament amb xifres per a designar els principals intervals i els acords que hauran de tocar-se damunt d’aquesta part.
Trommelbaass : terme alemany que designava una part baixa consistent en una repetició de notes (usualment corxeres), molt emprada a mitjans del segle XVIII per a donar animació a la música.

Melodia : sèrie de notes musicals ordenades successivament i amb un patró rítmic particular,per a formar una unitat recognoscible.

Frase: idea musical amb sentit complert, que habitualment està integrada dins d’una secció més amplia d’una obra.

Motiu : idea musical breu, molt característica i amb valor temàtic, que pot ser emprada com un dels elements constructius d’una obra. En general els motius són melòdic - rítmics, però també poden ser tan sols intervàlics o rítmics.

Àmbit melòdic : és la gamma de sons emprats en la construcció d’una melodia. Es deu mesurar la distància entre el so més greu i el més agut.

Perfil melòdic: contorn melòdic que obtenim si representem gràficament amb una línia els ascens i descens més rellevants de la melodia.

Textura musical: La textura la definim com la forma en què les diferents línies melòdiques es barregen o combinen entre sí.

Analitzar la textura és observar el “teixit musical”.Igual que amb un teixit, podem trobar diferents maneres de entreteixir els fils de la música, donant lloc a diferents teixits.

Text. Monòdica: aquella textura que empra una sola línia melòdica com és el cas del cant gregorià. És la més simple de totes i consisteix en la presentació d’una melodia única, desproveïda d’acompanyament harmònic.
Text. Polifònica: En ella diferents línies melòdiques amb similar importància es produeixen simultàniament, entreteixint-se entre sí. En la textura polifònica predomina el sentit horitzontal de la música sota el vertical. És una música composada horitzontalment, però que al ser observada verticalment presenta diferents harmonies resultants. No apareixen masses acordals pròpiament dites.
També existeix textura contrapuntística o polifònica quan existeix una sola melodia amb entrades successives en les diferents veus realitzant imitacions. La música que caracteritza al període renaixentista així com gran part de la música que es va escriure en el període barroc presenten aquest tipus de textura, però no de forma exclusiva, ja que també es troba en èpoques posteriors.

Text. Homofònica: textura musical en la qual les melodies que intervenen segueixen una rítmica igual o molt semblant de forma simultània, de manera què el resultat final sonor és bàsicament una successió d’acords.
Melodia acompanyada: tipus de textura resultant de superposar una línia que s’escolta en primer pla i un material secundari, l’acompanyament, que pot ser tan sols un fons harmònic subordinat a la melodia, o estar plantejat amb major complexitat.

Cadència : fragment amb el que conclou una frase, una secció o l’obra sencera. Terme sinònim de repòs. En les cadències és característic el moviment melòdic, els enllaços harmònics i la rítmica es plantegin d’acord amb la funció conclusiva del passatge. Equivalent a la punctuació del llenguatge escrit.

Modulació: procés mitjançant el qual es produeix un canvi de tonalitat, que es confirma poc després.

Harmonia: terme que engloba els aspectes relacionats amb la simultaneïtat de sons i es refereix en particular als acord i la seva organització en el temps.

Melisma: grup de cinc o sis o més notes cantades amb la mateixa síl•laba, sobretot al cant litúrgic gregorià. Característics dels graduals, tractes, responsoris i al•leluies en el repertori gregorià.

Notes estranyes : notes que no pertanyen a l’acord definit per la sonoritat de l’harmonia. Poden ser de diferents tipus com les notes de pas, les brodadures, les notes escapades, apoiatures i retards.

Nota de pas: so alien a l’acord situat habitualment en part o fracció dèbil del compàs, que uneix per moviment conjunt dues notes reals. Pot donar-se el cas de que es produeixin varies notes de pas seguides.

Brodadura: és una nota estranya que es produeix en fracció dèbil, és una nota d’aproximació, que va d’una nota de l’acord a la mateixa nota de l’acord per grau conjunt.

Retard: nota estranya situada en temps o fracció forta del compàs que ve preparada des de l’acord anterior i resol en fracció o part dèbil a través d’un moviment de segona.

Pedal: nota mantinguda- habitualment al baix, però també en posició superior i rarament intermèdia- sobre la qual es presenten harmonies diverses, amb freqüència dissonants respecte a la nota pedal. Les més comuns són les inferiors de tònica o de dominant, que mantenen aquesta funció durant tota la seva duració, independentment dels acord que es superposin.

Apoggiatura: nota estranya a l’harmonia, situada en fracció forta, normalment un grau per damunt ( amb menys freqüència per davall) de la nota principal. Sol crear dissonància en l’harmonia que es resol un grau per damunt o per davall de la nota principal en el temps dèbil que segueix a aquesta.

Anticipació: nota estranya a l’harmonia, situada en part dèbil del compàs que es repeteix en el següent acord com a nota real. La anticipació és directa si la nota repetida es produeix en la mateixa veu.

Escapada: notes estranyes a l’harmonia( o notes d’adorn) que es produeixen en part o fracció dèbil però procedeixen o resolen a una distància major de segona.

Final masculí: final d’un motiu que coincideix amb l’ictus fort del compàs.

Final femení: final d’un motiu que acaba després de l’ictus fort del compàs.

Anacrúsic : començament abans del ictus fort.

Acefàlic: motiu que comença després de l’ictus fort i abans de la primera meitat del compàs.

Tètic: el començament d’un motiu coincideix amb l’ictus fort del compàs.

Forma musical: s’anomena forma a l’estructura, l’esquema o el principi organizatiu de la música. Es relaciona amb la disposició dels elements d’una composició musical que fan que aquesta sigui coherent pel que l’escolta.

Forma binària: estructura musical que consisteix en dues parts complementaries, normalment repetides cadascuna , és freqüent en els moviments de dansa i altres peces del Barroc. En la forma més desenvolupada, la primera secció conclou amb una tonalitat propera ( dominant o relatiu major), i la segona en tònica.
Més tard es va seguir emprant especialment per a composar variacions.

Forma ternària: forma musical tripartida. ABA. El retorn de A pot estar modificat per ornamentació o desenvolupat(ABA’). Són exemples el aria da capo i el minuet i trio. També es poden trobar als moviments lents de moltes sonates clàssiques, simfonies i concerts i en peces per a piano del segle XIX, com lieder de Mendelsshon, i valses i nocturns de Chopin.

Tema amb variacions: forma en la qual un tema es presentat successives vegades elaborat o alterat de diferents maneres. Als segles XVIII i XIX el tema es solia fixar al començament, per això el nom.

Rondó: forma musical en la qual es repeteix la secció primera o principal, entre altres seccions alternants(episodis), i al finalitzar la composició.
Amb frequencia, el rondó classic (ABAC....A) va funcionar com a moviment dins d’una composició major, en particular al final d’una sonata, serenata o concert.
Una innovació dins el Classicisme va ser la sonata-rondó, amb una recapitualció en la tònica del primer episodi, i la sustitució del episodi contrastant central (C) per un desenvolupament de material anterior.
Forma sonata: La forma sonata o allegro sonata és probablement una de les formes més emprades en la música clàssica i romàntica, i el principi estructural més important des del període clàssic fins al segle XX, segons el qual el material exposat inicialment en una tonalitat complementaria ha de re exposar-se en la tonalitat fonamental.
La forma sonata s’aplica a un sol moviment què és amb freqüència part d’una obra dividida en varis moviments, com una sonata, una simfonia, o un quartet de corda. Moviments independents com l’obertura o el poema simfònic poden també adoptar la forma sonata.
La seva estructura es pot considerar una expansió de la forma binaria de les danses del Barroc, a més de altres gèneres com l’ària i el concerto.
La forma bàsica consta de tres partes, amb una estructura tonal bipartita:
a. Exposició
b. Desenvolupament
c. Reexposició
Clúster :”raïm”, grup de notes adjacents que sonen simultàniament. Els instruments de teclat permeten una fàcil execució de “clusters”.

Coda: “cola”, part final d’una peça o melodia, o part afegida a una forma establerta.

Leitmotiv: “motiu conductor”. Tema o idea musical clarament definida, representant a una persona, objecte, idea, etc. que torna en la seva forma original o alterada en els moments apropiats en una obra dramàtica, sobretot en l’òpera. Molt emprat per Wagner.

Ritme: agrupació de sons musicals per mitjà de la durada i l’accent.

Notes a contratemps: notes que sonen en part dèbil, i que va precedides d’un silenci.

Sincopa: figures que tenen la primera meitat en una part o fracció més dèbil que la segona.

Hemiòlia : en la primitiva teoria musical, la hemiòlia és la proporció 3:2. En el modern sistema mètric significa l’articulació de dos compassos d’unitat rítmica ternària com si fossin tres binaris. Apareix amb freqüència en danses del Barroc, com la courante i la sarabanda; també al vals vienès.

Isorítmia: es dona quan una o més veus empren un simple motiu rítmic. Al Renaixement va emprar-se per a donar coherència a les composicions.

Homorítmia: es dona quan el ritme és idèntic o molt semblant.

Polirítmia: combinació de diferents accentuacions rítmiques .

Tempo:”temps “ d’una composició musical, la seva velocitat d’execució. L’ús de les indicacions de tempo començà a finals del Barroc a través de paraules italianes tals com allegro, andante, adagio,etc.

Dinàmica :signes que regulen les variacions de intensitat del so.

Tessitura:terme emprat per a descriure el registre concret d’una part vocal ( o instrumental) que s’empra de manera constant en contraposició al registre total. Així una part de tenor pot tenir una tessitura aguda o greu.

Missa: forma més antiga de la música sagrada, amb orígens en la Alta Edat Mitjana. Forma musical composta de diferents parts segons sigui del Propi( text variable) o de l’Ordinari( text fixo).
Ordinarium: Cants de la missa i del ofici que tenen textos què són cada dia els mateixos en els serveis de l’església occidental, a diferència d’aquells a on els textos varien ( cants del propi). Els cants de l’Ordinari són els què pertanyen a les pregaries: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei.

Propium: Cants de la missa i del ofici què tenen textos que varien d’un dia a un altre. Són els cants del Introit, el gradual, el Al•leluia, el Tracto, l’Ofertori i la comunió.
Cançó trobadoresca: Composició poètica lírica amb una estructuració estròfica. La melodia es pot estructurar en una melodia continua ( Oda continua), o en una melodia que repeteix algun dels seus membres. Textura monòdica en llengua vernacle. Música culta a l’Edat mitjana.
Cantiga: cançó monofònica medieval galaic- portuguesa del segle XIII. Cantigues de Martin Codax i Cantigues de Santa Maria. Les de Santa Maria solen tractar temes de la Verge Maria, i tenen molt sovint forma virelai.

Forma BAR: forma AAB, la mateixa frase melòdica A es repeteix durant les dues primeres unitats del text de la estrofa (anomenada Stollen); i després un material melòdic nou anomenat Abgesang més llarg.
Aquest esquema va ser tanmateix la base de la cançó provençal, i al igual que la cançó, la forma Bar a vegades repeteix tota la frase del Stollen o part de la mateixa al final del Abgesang.
Organum: la més antiga música polifònica que s’ha conservat, del segle IX al segle XIII. Els exemples més importants són els composats per Leonin i Perotin. Aquestes peces consisteixen en una part de la litúrgia anomenada tenor i una o més parts contrapuntistiques ( duplum, triplum, quadruplum) (+organum primitiu)

Discant: estil de composició polifònica medieval basada en un cant pla tenor i caracteritzada pel moviment contrari entre les veus i el intercanvi de consonàncies, observant sempre les regles dels intervals consonants ( octava, quinta i quarta). Les veus es mouen amb un ritme similar, seguint els modes ritmics.

Organum florit: forma polifònica en la qual la part superior té moltes notes enfront a una sola en la part més baixa . La melodia original del cant pla en la veu inferior es prolonga de manera que la veu superior solística canti frases de longitud variada enfrontada a la primera. (Nota contra melisma).

Es conserven exemples manuscrits al monestir de Santiago de Compostela i a l’abadia de Sant Martial de Limoges. També es denomina organum de San Martial. Des de 1100 aprox.

Així augmentà l’extensió de les peces, i li va llevar a la veu inferior el caràcter original de melodia definida, i es va convertir , pel seu efecte en una sèrie de notes aïllades, com “bordons”, amb elaboracions melòdiques per damunt.
La veu inferior va rebre el nom de “tenor”, del llatí “ tenere” ( tener) perquè sostenia a la melodia principal. Aquesta paraula es va emprar per anomenar la part inferior d’una composició polifònica fins a finals del segle XV.

Cànon: procediment d’escriptura que es caracteritza per la persecució en dues o varies veus que van entrant una darrera l’altre, d’una mateixa frase melòdica. Es tracta per tant d’una imitació contrapuntística.

Motet (Ars Antiqua): el motet medieval sorgeix al començament del segle XIII, per l’adició d’un text complert a les parts superiors d’una clàusula de discant. Degut a la adició de mots ( paraules en francès) a la part superior de li va anomenar motetus. En general composició coral sense acompanyament amb base en un text sacre.
Formes fixes franceses Ars Nova: Ballade, Virolais, Rondeaux: formes de la poesia i de la música francesa del segle XIV i XV.
- Ballade: el seu origen és una cançó per a dansa. El poema generalment té tres estrofes, amb metro , esquema rítmic i tornada idèntics. La música de cada estrofa és AAB ( secció A= versos a i b; secció B= versos restants)
Forma de l’estrofa: ababbcC, ó ababccdD ( les majúscules corresponen a la tornada)
- Virolai: forma important de poesia i música medievals franceses consistent en un refrany o tornada ( R) què generalment alterna amb tres estrofes ( E). Les estrofes comencen amb dos versicles que rimen i terminen amb un versicle paral•lel a la tornada. L’estructura musical correspon exactament a la del poema i els dos versicles paral•lels es canten amb la mateixa música, i el versicle final es canta amb la música de la tornada.
Lletra: ab ccab ab Música: AbbaA

- Rondeaux: forma important de poesia i música medieval franceses. Consisteix en una alternança de seccions AB. Derivada de formes trobadoresques. En la seva forma més senzilla, del segle XIII, consisteix en 8 versos curts, el 1º idèntic al 4 i al 7, i el 2º idèntic al 8. Els versos 1 i 2 formen una tornada que es repeteix en part en mig i es completa al final. La música es composa per a la tornada únicament ( vers 1-a, vers2-b) i es repeteix d’acord amb l’esquema AbaAabAB ( les lletres majúscules indiquen la tornada) . Es a dir ABAAABAB. Tenen continguts musicals refinats.


Motet renaixentista: a partir del segle XV, les dues característiques del motet medieval ( la politextual i un tenor de cantus firmus) s’abandonen en favor de la composició lliure amb el mateix text en totes les parts, i major nombre de veus.

Coral protestant: cant protestant de l’església luterana.

Anthem: ( anti-himne) El anthem anglès és una forma vocal religiosa, específicament anglesa, que correspon al motet llatí i a la cantata alemanya. El text és una traducció o una paràfrasis de la Bíblia anglesa, i es canta als serveis de les esglésies protestants. Sol estar acompanyat per orgue o orquestra, o ser cantat sense acompanyament.

Les seves proporcions són variables, i la seva forma no ha tingut mai una estructura fixa i s’anà transformant amb el pas dels anys, com el motet.

Chanson francesa: composició lírica en francès, polifònica de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement.
Homòfones amb la melodia principal en la veu superior, però amb qualque passatge imitatiu.
Cançons lleugeres, ràpides, marcadament rítmiques a quatre veus, sil•làbiques amb moltes notes repetides, predominantment en metre binari amb passatges en metre ternari.

Madrigal: El madrigal és el gènere més exitòs i exportat del Renaixement italià. És polifònic i exclusivament vocal ( de tres a sis veus).
És una obra continua, no divisible en seccions i que no sol repetir el material exposat.
La seva popularitat es basa en el madrigalisme o pictoricisme, consistent en pintar amb música les paraules rellevants del text: “riure”, passatge de notes ràpides que imiten riallades ; “ sospir” la nota cau a un to inferior; “defalliment o mort” la nota cau un semitò; “ volar” escala ascendent....
Per a complir amb la seva finalitat expressiva abusa del cromatisme i de la dissonància.

Frottola: Cançó estròfica italiana, sil•làbicament musicalitzada a quatre veus, amb esquemes rítmics marcats, ritmes clars i senzills allunyats del complicat contrapunt franco- flamenc.
Les harmonies són diatòniques senzilles amb un estil definidament homofònic amb la melodia en la veu superior. La seva textura anticipa llunyanament la melodia acompanyada del barroc sense deixar el context polifònic renaixentista.

Villancico: Origen etimològic de villano, no té la connotació de Nadal actual.
Els villancicos són estructures poètiques menors, de contingut alegre i senzilla composició, en la qual s’alternen una tornada amb estrofes de diferent forma, ritme i mesura. En els orígens l’estrofa tenia dues parts: la primera anomenada mudanza i la segona vuelta.
Normalment amb estructura AbbaAbba La melodia principal en la veu superior, i acompanyada de dos o tres instruments.
Els villancicos varen ser recopilats en cançoners.
El principal poeta i compositor va ser Juan del Enzina ( 1469-1529)

Ensalada: Obres a quatre o cinc veus per a entreteniment dels cortesans en les festes de palau. Combinen amb freqüència diferents llengües i línies argumentals, i emprem moltes onomatopeies.
Tiento: va tenir el seu origen en la música de vihuela com a estudi lliure en estil tècnic per al instrument. Es va emprar posteriorment per a música d’orgue a on es converteix en estudi de contrapunt imitatiu. Terme emprat en Espanya als segles XVI i XVII per a designar als equivalents del ricercare.
Diferencia: terme del segle XVI, aplicable a una variació.

Suite: conjunt ordenat de peces instrumentals per a ser interpretades d’una vegada. A partir del període barroc és un gènere instrumental consistent en varis moviments en la mateixa tonalitat, alguns dels quals o tots estan basats en les formes i estils de la música de dansa.
Concerto grosso: la classe més important de concert barroc, caracteritzat per l’ús d’un petit grup de instruments solistes, anomenats concertino, contra tota l’orquestra, anomenada Grosso, tutti o ripieno.
El Concertino pot tenir el seu propi continu la qual cosa reforça la seva independència del conjunt. Constitueix una petita orquestra dintre de l'orquestra.
Es distingeixen dos orígens: el Concerto da chiesa ( ràpid-lent-ràpid) i el Concerto da camera que se estructura en una suite de danses de nombre variable.

Concerto solista: forma musical que presenta el contrast entre un únic solista i l’orquestra. La seva Forma típica en tres moviments Allegro-Adagio-Allegro es deu a Torelli. Vivaldi li afegirà excepcionalment una introducció lenta.

Sonata da camera: música de cordes per a ser interpretada en els recintes ( cambres) aristocràtiques. Vinculada a la dansa i als pars variats, amb l’alternança ràpid- ent. Les danses estan escrites en la mateixa tonalitat el que fa que coincideixin amb la suite.

Sonata da chiesa: música de cordes per a ser interpretada en l’església. La seva estructura ve fixada en quatre seccions ( lenta- ràpida -lenta- ràpida), que poden arribar a ser cinc i amb moviments extrems convertits en fugues sobre un o més temes, i continu a càrrec de l’orgue. Les seccions , reduïdes en nombre respecte a la canzona però ampliades en durada, fan que es pugui parlar de moviments.

Fuga: composició o tècnica de composició en la qual un tema ( o temes) es ampliat i desenvolupat principalment emprant contrapunt imitatiu. Poden aparèixer diferents seccions, però només amb l’exposició és suficient. El tema principal o subjecte en tònica, entra seguidament com a Resposta en dominant o subdominant. El procés es repeteix en diferents octaves fins a què totes les veus han entrat.

Òpera: L'òpera és un gènere de teatre musical que desenvolupa una acció dramàtica cantada, amb acompanyament instrumental. Incorpora escenografia, vestuari i decorat i pot incloure danses.

Recitatiu: Estil vocal basat en “el recitar cantant”. Es tracta d’un tipus d’escriptura vocal amb entonació, normalment per a una sola veu, que segueix els ritmes naturals i l’accentuació de la parla.

Ària da capo: forma predominant d’ ària al segle XVIII. A una primera part dividida en dos seccions (A), s’oposa una part central (B), a la que segueix la reaparició de A. Aquesta reexposició que arrodoneix la forma no està escrita, ve reclamada per la indicació da capo. A l’estil de l’època, el cantant adornava amb improvisacions aquesta reexposició.
Obertura: composició instrumental que serveix de introducció a una òpera, oratori o altre obra semblant.
Cantata: forma vocal composta, important al període Barroc, que consisteix generalment en varis moviments, com Àries, recitatius, duets i cors, amb base en un text continu, líric o dramàtic, no concebut per a ser representat.

Oratori: Oratori gènere religiós no litúrgic en el qual es dramatitza un tema bíblic. Aquest esta dividit en Àries, recitatius, ariosos i cors amb la figura d'un narrador o testo. Manca d'escenografia el que li diferencia particularment de l'òpera.

Passió: Una passió en música és una composició vocal que utilitza com a text el fragment de l'Evangeli (en concret d'un dels quatre evangelis) que narra la passió i mort de Jesucrist. Les Passions s'acostumen a denominar en funció de quin dels quatre evangelis es pren com a base per al text. Així, es pot tractar d'un Passió segons Sant Joan, Passió segons Sant Mateu, etc.

Estil concertat: El concepte de “Contrast Barroc” es defineix en l’estil de Concerto o Concertant (concertare = contraposar masses instrumentals) .
La música disposa de contrastos de: fort contra suau; timbre contra timbre; solo contra tutti; agut contra greu; secció ràpida contra secció lenta; línea ràpida contra línea lenta.
El primer experiment concertant es trobava al Policoralisme de San Marcos i els seus efectes espacials estereofònics. El representant d’aquesta escola de transició G. Gabrieli.

Sonata: peça musical, gairebé invariablement instrumental i generalment composta de varis moviments, per a solista o petit conjunt instrumental.

Forma sonata: forma del primer moviment d’una sonata o simfonia. Forma tripartita en tres seccions: exposició, desenvolupament i reexposició. A l’exposició es presenten els temes o grups de temes A en tònica i el tema B o grup temàtic B en dominant normalment. A la reexposició, el tema B es presenta en tònica.
Simfonia: composició extensa per a orquestra simfònica, en forma de sonata. Al igual que altres manifestacions de la sonata, apareix en la segona meitat del segle XVIII .
Concert: terme aplicat a partir del segle XVIII i en general a tota obra en la qual un instrument solo ( o un grup orquestral) contrasta amb un conjunt orquestral.
Tema amb variacions: forma musical que resulta de la aplicació continua de tècniques de variació, de sort que a un tema musical segueixen varies reexposicions modificades, cadascuna de les quals es anomenada variació.

Òpera bufa: òpera amb un tema lleuger o sentimental i desenllaç feliç, en la qual figuren alguns elements còmics.

Òpera seria: òpera italiana del segle XVIII, amb base en un argument “seriós” i dividida en tres actes, a diferencia de l’òpera buffa que tenia dos actes.
Petites formes pianístiques: formes musicals del Romanticisme per a piano, balada ( caràcter líric i melancòlic), impromptus ( curta i de caràcter improvisatori), elegia, intermezzo, nocturn ( caràcter intimista i sentimental), rapsòdia, preludi, mazurca i polonesa ( dansa d’origen polaco, ritme majestuós i guerrer).Es caracteritzen per se molt lliures. Solen tenir forma ABA, AB, ABC, i AA.

Simfonia romàntica: simfonies del XIX, major longitud i complexitat, inclusió d’elements programàtics o inclusió de solistes vocals i cors.

Poema simfònic: música orquestral dels segles XIX i XX en la qual un poema o programa es emprat com a base narrativa o il•lustrativa. Pot adoptar qualsevol forma o no tenir-ne cap. El poema simfònic pertany a la música programàtica.

Música programàtica: música inspirada en un programa, per exemple una idea no musical, generalment indicada en el títol i a vegades descrita en notes explicatives, o en un pròleg.

Lied: “Cançó” generalment a una veu acompanyada pel piano, i que empra com a centre un poema curt. Pertany a la tradició de la cançó alemanya.

Opereta: al segle XVII, òpera breu. Als segles XIX i XX, peça teatral lleugera i sentimental, en estil senzill i popular, amb diàleg parlat, música i ball.

Sarsuela: és la classe més important d’òpera espanyola, que es distingeix de l’ordinària perquè la música es barreja amb diàleg, com en l’òpera còmica. Els seus temes no es limiten a la comèdia. El seu nom procedeix del Palau de la Sarsuela ( residència real campestre, prop de Madrid), a on havia representacions festives anomenades Festes de Sarsuela.

Atonalitat: literalment absència de tonalitat. El terme s’aplica amb major freqüència a la música del segle XX, en la qual els tons no es manegen amb els principis determinats de centres tonals, consonància i dissonància, harmonia i contrapunt, que van consolidar-se en diverses formes en la música occidental des de finals del segle XVII fins a tot el XIX i part del XX.

Serielisme: música en la qual l’organització del to, en especial, però també d’altres paràmetres, tals com la durada, el timbre, el registre i la dinàmica, es basen en determinat ordre o series de les dotze classes de tonalitat ( o, en el cas d’altres paràmetres, en series de durades, etc...)

Dodecafonisme: quan el serialisme s’aplica a la tonalitat, la tècnica i la música es descriuen comd e dotze tons o dodecafònica.

Politonalitat: ús simultani de dues o més tonalitats diferents, en diverses parts de l’estructura musical.

Música aleatòria: música d’atzar en la qual el compositor introdueix elements fortuïts o impredictibles amb respecte a la composició o a l’execució de la mateixa. Adquireix importància la improvisació a partir de les seqüències no estructurades.

Música electroacústica
: música composada per sons pregravats o sintetitzats. Té el seu origen en la fusió de dues tendències de la música tecnològica de tradició clàssica en els anys 50: la música electrònica ( amb sons generats electrònicament) i la música concreta ( generada a partir de la manipulació de sons gravats en una cinta magnètica).
Gospel: música espiritual o evangèlica, és la música religiosa que va sorgir de les esglésies afroamericanes en el segle XVIII i que es va popularitzar durant la dècada de 1930. A diferencia dels himnes cristians, és de caràcter lleuger en quan t a la música. LA paraula original és GodSpell, «Dios anuncia».

Blues: amb major freqüència forma musical basada en una progressió harmònica repetida, que consisteix en dotze compassos de 4/4, progressió en la qual els compassos 1-4 estàn en la tònica, els compassos 5-8 en la subdominant, els compassos 9-10 en la dominant i els compassos 11-12 en la tònica. Els seus orígens són vocals entre els negres americans , aprox al 1900, però els blues poden ser vocals o estrictament instrumentals.

Ragtime: El terme ragtime es va originar probablement entre els negres, segurament a l’època en què els esclaus negres fusionaren les harmonies europees amb els ritmes africans. És basa en l’efecte produït pel contrast d’una línia melòdica sincopada amb una de baix de ritme simple.
Es tracta d’un estil popular escrit, en la qual cosa es sembla a la música clàssica, a diferencia del jazz què és improvisat, per tant no és correcte considerar-lo com una forma antiga del jazz.

Piano-stride: estil de solo de jazz per a piano que va triomfar després de 1910 en Harlem, Nova York. En gran mesura deriva del ragtime adaptant dissenys a la mà esquerra per a confirmar el stride bass ( repartir l’harmonia entre el baix i acords en la mà esquerra per a fer aocompanyaments amb el piano). L’estil generalment emprat en temps ràpids, empra tota l’extensió del piano i diversos recursos pianistics. La mà esquerra toca una sola nota en el baix, amb una octava, sèptima i desena en les pulsacions 1 i 3, i un acord en les pulsacions 2 i 4.
Riff: : ( ostinat curt i melòdic, normalment de quatre compassos de durada) frase musical que es repeteix varies vegades, molt sovint executada per la secció d’acompanyament. Es per tant una frase musical reconeixible i que es repeteix al llarg de la peça, diferenciant-se del “solo”, que és a on l’artista explota les seves habilitats, i què no es repeteix al llarg de la cançó. El equivalent al riff dins de la música clàssica seria el ostinat.
Aquest terme sorgeix en el argot musical nord-americà dels anys 20, i es emprat principalment per músics de rock, jazz i derivats. Molts de músics de rock empren la paraula com a sinònim de “idea musical”. La etimologia no està clara, i alguns indiquen què es tracta d’una abreviació per a “rithmic figure”( figura rítmica) o “refrain”( tornada)

Bebop: estil de jazz desenvolupat en Nova York en els primers anys 40. Va suposar un considerable augment de la complexitat dels estils anteriors, produint una textura rítmica més diversificada i un vocabulari harmònic enriquit a més de afavorir la improvisació de melodies ràpides plagades de frases asimètriques i diferents patrons d’accentuació.

Dixieland: estil de jazz que sorgeix a Nova Orleans pel 1910. Agafa elements del blues i del ragtime especialment els ritmes molt sincopats i el metre binari, en el qual s’accentuen la primera i al tercera de les quatre cadències. Aquesta música la toca característicament un conjunt ( banda de dixieland) de trompeta o corneta, clarinet, trombó de vares, piano o baix, contrabaix o tuba i tambor.

Jam session: terme de músics de jazz, aplicat a improvisació de grup. En una sessió “jam” els músics trien una tonada coneguda, o una progressió d’acords e improvisen a partir d’aquesta, tant en conjunt com individualment.

Big band: ampli grup de músics de jazz que toquen conjuntament, que pot ser traduïda com orquestra de jazz. Apareixen a finals de la dècada de 1920, i tenen molt d’èxit entre 1935 i 1950.

Entradas relacionadas: