Valencià, trobadors i joglar tant com linguistica

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 37,74 KB

 

Un conjunt de textos escrits que comparteixen una època, una temàtica o una tendència estètica: la literatura medieval la fiteratura amorosa la literatura romàntica.

La bibliografia existent sobre un tema concret: la literatura sobre el descens de la natalitat

De manera absoluta, com a sinònim de fenomen literari en general, el conjunt de produccions que formen la història de la literatura.

Amb un sentit pejoratiu, com a sinònim d'engany, de falsedat o d'informació supèrflua no faces tanta literatura.

Cada vegada més, però, va imposant-se entre els teòrics la idea que, per a començar, la literatura és un acte comunicatiu, bé que amb unes característiques específiques que podem establir a partir del conegut esquema de la comunicació. En especial, caldrà tenir en compte les particularitats que presenten els elements que hi inten/enen i les funcions lingüístiques associades

Per entendre «què és literatura» és obvi que també ens hem De fer la pregunta «què no és literatura». Per a respondre aquesta segona ja han aparegut diversos termes que ho intenten aclarir. En destacarem dos:

Paraliteratura és el conjunt de textos amb intenció estètica escrits al marge dels canons o normes. És a dir, literatura de consum o de masses, llibres per entretenir, com ara la novel-la rosa o els relats d'aventures ambientats a l'oest americà, etc. Tot i que paradoxalment se'n venen a centenars de milers.

Per a intentar delimitar els àmbits de la literatura i de la paraliteratura, sovint s'utilitza el terme frontera literària. A efectes teòrics ha ďexistir un llindar que permeta distingir el que és literatura del que no ho és.

L’autor és un emissor especialment qualificat i no habitual. Quasi sempre allunyat en temps i espai del lecton

També el receptor -lector o oient- és peculiar ja qu en principi, no llig o escolta per una necessitat pràctica sinó buscant plaen

Aquest receptor no pot interpel-lar directament l'emisso ja que no comparteixen espai i temps, nomes coincidexen sobre el suport físic del text.

El missatge artístic és un llenguatge literal, creat per a ser reproduitisempre idèntic a si mateix. Cada element és signi ficatiu. És habitual comparar el text literari a un tapís: si en descosiu els fils, que ocorre amb el contingut de la figura?

El codi està estructurat en funció d'una norma 0 repertori de convencions que els lectors han de conéixer per a una òptima interpretació, Una part important ďaquesta norma és la que afecta l'aspecte físic del missatge, la seua espacialitat.

De fet llengua i literatura tenen una forta relació. Si la llengua és l'expressió màxima d'una cultura i, en la major part dels casos, n'és l'indicador principal, la literatura és, justament, l'expressió més sofisticada d'una llengua i, per tant, l'expressió més genuïna d'una cultura.

Segons lantropòleg Marvin Harris la cultura és el conjunt aprés de tradicions i estils de vida socialment adquirits dels membres d'una societat incloent-hi els seus modes pautats i repetitius de pensan sentir i actuar. I la literatura codifica i transmet les caracteristiques peculiars de cada cultura.

Tenim tres elements que defineixen el procediment per a elaborar un comentari textual:

En primer lloc el procediment, és a dir, els passos que s'han de seguir per a fer un comentari.

En segon lloc l'aparat conceptual, és a diiç els instruments que serveixen per a identificar aspectes del text.

Finalment, un comentari és un discurs sobre un altre discurs, en paraules de Roland Barthes. Cal, doncs, elaborar un producte discursiu que expose el resultat de la lectura i, a més, l'opinió que es re sobre el text i el que tracta.

Models de comentari, n'hi ha molts, però et proposem el que emana de la lingüistica textual i es basa en la relació entre el significant, el significat i el referent del món extern a l'obra literaria.

El model que se segueix, bàsicament, es el del comentari comunicatiu, és a dir, el que parteix de l'estruCtura tripartida adequació, coherència i cohesió. No obstant això, s'amplia per a atendre qüestions especifiques de l'expressió literària, sempre sense oblidar la connexió entre tots els nivells d signes lingüístics:

Significant Coherència Semàntica

Significat Cohesió Sintaxi

Referent Adequació Pragmàtica

El comentari de textos en batxillerat serveix, entre altres coses, pera:

Trobar molts dels mecanismes discursius que incorpora una producció lingüistica per a dur a terme la seua funció comu nicativa en condicions òptimes. Això permet situar-la en la història literaria i lingüística.

Reconèixer els elements lingüístics oracionals i les vicissi tuds gramaticals més importants de qualsevol objecte discur siu tenint en compte les especificitats literàries. Saber trobar que vol dir un text qualsevol, en general, ¡també entre linies. Això és, quina és la visió del món que emana del text, explicar els trets que presenta un discurs determinat i, especialment, els de caire ideològic.

Poder demostrar la nostra capacitat de reflexió crítica, mitjançant l'explicació de l'activitat ideològica que subjau en el text i com a resultat de laplicació de la pròpia enciclopèdia cultural.

Al llarg de les pàgines que segueixen es donen alguns re- cursos per a l'anàIisi textual. Es tracta de tenir a l'abast un aparat conceptual per a aproximar-se a qualsevol text, a qualsevol discurs que tinguem al davant.

Cada anàlisi textual té una funció determinada: descobrir la data del text, comentar-ne els aspectes literaris, fer una inter- pretació psicològica dels aspectes significatius del discurs.. . Cal que tingues en compte que hauràs de tenir una col-laboració lectora activa amb el text per a dotar-lo de significació. La nostra anàlisi pretén que comprengues millor cada text que lliges, que en sàpies descobrir alguns dels mecanismes lingüístics, quina és l'autèntica intenció de l'autor, amb quins altres textos es relaciona. En definitiva, que entengues els discursos que ens envolten i els mecanismes lingüistics que s'utilitzen per a narrar, per a convencer... La major part del que llegim ha estat molt meditat i respon a uns objectius molt concrets. Després, podràs aplicar aquests mecanismes a les teues produccions i aixó et farà un usuari privilegiat de les llengües que coneixes o que aniràs coneixent.

Com ja has llegit, el concepte de literatura es en certa manera relatiu. Sense tenir ara en compte el judici individual, al llarg dels segles i en les diverses cultures l'art de la paraula s'ha materialitzat en textos ben diferents. A continuació tens unes mostres dels que són els textos més antics conservats en català. No es van escriure amb intenció literària, però totes les històries de la literatura comencen amb fragments com aquests a causa del seu valor documental.

Després d'un segle i mig de manifestacions més o menys tímides, el segle xııı significa la consolidació del catala en textos en prosa de tota mena (literaris, historiografics, legals, homiletics), això si, molt lluny encara ďarribar a substituir el llatí. Però no ocorre el mateix en el camp de la poesia. Encara que hi ha indicis que demostren l'existència ďalgun tipus de literatura popular en vers des de mitjan segle xiı, la major part de l'obra poètica produïda entre els segles xı i xiıi és escrita en una varietat artística de la llengua occitana coneguda com a provençal i constitueix el corpus de la literatura trobadoresca.

Es considera la poesia trobadoresca, escrita en occità, com el principi de la lírica moderna: escrita en romanc, és laica, cortesana i sotmesa a una tècnica formal. De diferents extraccions socials, els trobadors vivien en l'ambient de les corts feudals del sud de Franca, de la Corona dlAragó i fins al nord de l'actual ltàlia gràcies al mecenatge dels senyors. A les corts trobaven el seu públic i, encara que componien per escrit i musicaven els seus versos, la interpretació era sempre oral i corria a carrec dels joglars. Aquella varietat artística de l'occità va ser la llengua poètica de moda durant dos segles i va influir profundament en la literatura galaicoportuguesa, en la italiana i els nostres poetes fins al segle xv.

Les vides o razós són breus narracions de la vida dels tro- badors que, al final del segle xıri, els compiladors van afegir al conjunt de les poesies. Solen partir d'una anècdota conegu- da, fictícia o extreta directament dels versos, i basteixen una historia que funciona com a introducció o marc de la lectura dels poemes. Les vides, com a relats, arriben a actuar com a prototipus de novel-la. Un dels casos més coneguts és eí de la vida de Guillem de Cabestany, trobador rossellonés que va participar en la batalla de Las Navas de Tolosa (l2i2). No hi ha cap indici que el relat tinga fonament en un fet real, però l'anècdota va ser tan popular que la recolliren posteriorment els narradors italians de les primeres novel-les breus i també Giovanni Boccaccio en el Decameró.

El tema i la convenció més influent en tot el conjunt de la litera- tura trobadoresca és el de les relacions amoroses, especialment el conegut amb el nom ďamor cortés 0 fina amor

Aquest amor apassionat que, des d'un punt de vista actual, fa transgredir les normes socials de lepoca, és exposat amb un codi estètic que expressa els matisos d'una relació amorosa en- tre el trobador (hom) i la dama (mídons), que solia ser casada, a la qual ret vassallatge i sen/eix cegament. La presència del ma- rit (gilós) i dels acusadors (lausongiers) planteja una amenaça per als amants i crea situacions de tensió. Els poemes trobado- rescos il-lustren aquestes relacions tan codificades.

La lírica trobadoresca planteja un gran rigor en les formes metriques i compositives_ Aquesta riquesa tècnica va fer que aparegueren diversos estils: Trobar ric. Es fonamenta en el domini formal i l'originalitat de les imatges. Trobar clus. Basat en la riquesa i la profunditat dels conceptes. Sol presentar una problemàtica moral molt acusada i usa figures conceptuals com l'al-legoria.~Trobar lleu. De tema lleuger, directe i emotiu, imita les formes populars i busca un públic ampli.

Els gèneres estaven codificats segons la temàtica, el to i la mètrica. Entre els més rellevants cal esmentar:~ La cançó, gènere propi de lexpressió amorosa trobadores- ca en què el poeta lloa i idealitza la dama segons la casuística de l'amor corres. El sinıentés, poesia moralitzadora, ďatac personal o de propaganda ideològica. El plany, composició destinada a lloar un gran personatge mort. La pastorel-la, diàleg entre una camperola i un noble. Lalba, que canta el desvetlament dels amants que s'han de separar despres d'haver passat la nit junts. Altres gèneres són: el debat poètic, la dansa, la balada...

Potser el més polèmic i bel-licós de tots els nobles que també foren trobadors va ser Guillem de Berguedà (1138-1192). Enemistat amb Alfons l per haver assassinat a traïcióel privat del rei Ramon Folch de Cardona, va ser tan apassionat en |'exercici de les lletres com en el de les armes i, com comprovaràs, no era menys perillosa la seua espasa que els seus sin/entesos. Aquest el va escriure contra el seu veí i enemic Ponç de Mataplana.

Durant el segles xxii i xıiı tenim una espècie de bilingüisme literari: occità per a la lírica i català per a la prosa. De fet, la influència de la llengua dels trobadors en la nostra poesia arribara fins als grans poetes valencians del segle xv.

De la vintena de trobadors que no tenien per llengua materna l'occità, destaquem Guillem de Berguedà, autor de nombrosos sirventesos; Ramon Vidal de Besalú, trobador i joglar autor d'obres de to molt divers: poesies líriques i narracions llargues en vers, i del tractat en prosa Les rozós de trobar; i Cerverí de Girona, nascut a Cervera (Lleida). Cerverí va viure l'última època del món trobadoresc, però la seua obra és tan variada i original que la seua influencia és clara en la Commeďq de Dant Alighieri i, per descomptat, en el nostre Ausias March.

També hi hagué casos de trobadores, trobairitz, que hui susciten interés per la seua visió tan particular de l'amor Cortés. La més coneguda és la comtessa occitana Beatriu de Dia, autora de versos tan explícits com aquests:

La nostra història literària comença amb la flgura de Ramon Llull, amb els únics precedents destacats del Llibre dels feits i de la Crònica de Desclot. Llull fa un salt qualitatiu, ja que genera una llengua tan moderna que es converteix en una de les més evolucionadesdel seu temps. La fa apta per a qualsevol temàtica, inclosos els àmbits formals, restringits al llatí en aquell moment: l'academic, el religiós o el filosòfic.

Figura paradigmàtica de l'època, ell sol reuneix tots els debats del seu temps i presenta una versió confessional i ordenada dels sabers medievals que, segons ell, havien de bastar per a aconseguir la conversió dels infidels.  Hi conflueixen la cultura cortesa ďinfluència trobadoresca i el coneixement de la tradició doctrinal cristiana, l'interés per la nova espiritualitat dels ordes mendicants i la familiaritat amb les altres religions contemporànies: la jueva i la musulmana.

Per a conéixer-ne la vida, disposem de la lfida coetània, un text dictat per ell mateix cap al 131 1 _ Va nàixer a Mallorca l'any 1232, tres anys després que Jaume I conquerira l'illa, i fou educat en la cort com a patge reial. Fou senescal de la cort, va casar-se amb Blanca Picany i van tenir dos fills. Durant aquest temps es dedicà a la literatura cortesana i és mentre practica aquesta activitat que va sentir la necessitat de reorientar la seua vida. Quan tenia 30 anys, mentre intentava acabar un poema cortés, se li aparegué cinc vegades la figura de Jesús crucificat. Ho va interpretar com una crida sobrenatural i va decidir abandonar la vida civil per a consagrar-se a Déu.

Seguint l'exemple de sant Francesc, va vendre les possessi- ons i va encetar una etapa deformació que duraria nou anys. Llull s'imposa com a objectiu vital treballar per la conversió dels infidels al cristianisme i, en funcio ďaquest propòsit, estudia tot allò que pot ser-li ďutilitat. En primer lloc, llatí i àrab amb una decidida finalitat instrumental, i també els textos sagrats de les tres religions del llibre (la Bíblia, llAlcorà i el Tal- mud). I en segon lloc, els autors i els exegetes més influents ďuna i altra tradició cultural: obres de lògica i de teologia, de medicina, de retòrica, autors cristians, sobretot sant Agustí i sant Bonaventura, i clàssics com Plató i Aristòtil.

Va bandejar les tècniques de predicació coetanies, basades en arguments ďautoritat, i es decidí pels arguments lògics o, dit a la manera lul-liana, les causes necessaries. Escrites en llatí i traduïdes posteriorment per ell mateix a l'àrab i al català, les obres principals d'aquella etapa, la Lògica dA/- gatzell i el Llibre de contemplació, tracten d'establir un pont entre la lògica i la moral.

Durant una etapa contemplativa al puig de Randa (Mallorca), va concebre, per inspiració divina segons les seues paraules, la forma i manera de fer el Llibre contra els errors dels infidels. Obra fonamental i origen del mètode que desenvoluparà i divulgarà en moltes altres, l'anomenà Art abreujada ďatrobar veritat o Art major. Algunes de les seues obres més conegudes i influents naixen al seu redós: el Llibre del gentil i dels tres savis, obra central de l'apologetica lul-liana, i el Llibre de l'orde de cavalleria, manual molt difós a Franca i Anglaterra, on fou el primer llibre estampat amb impremta.

El 1276 va aconseguir el suport del rei i del Papa per a fundar a Miramar una escola on els frares missioners pogueren estudiar l'àrab per a convertir els musulmans al cristianisme. Les canviants circumstàncies polítiques del regne de Mallorca fan que el beat s'instal»le a prop de Jaume ll a Montpeller, on escriu, cap a l'any 1283, el Blanquerna, obra narrativa de ficció en que el protagonista passa per tots els estadis de la vida civil i religiosa per reformar-los.

Va difondre el seu Art a París, Roma i Sicília i, temptat per la idea de la croada, va passar des de Gènova a l'Àfrica per tal de posar a prova el seu mètode en la predicació i el debat. Va ser a Tunis on, segons tots els indicis, va morir martiritzat vora el 1315 o 1316.

Filosfi: Art abretdada ďatrobar veritat (1 271 ); Llibre del gentil e dels tres saws (1 276); Ars generalis ultima (1305-1307); Rethorica nova (1301). En una construcció lògica, contínuament adaptada, Llull intenta reduir els coneixements humans a uns pocs principis i expressar totes les relacions possibles entre les idees per mitjà de combinacions figuratives.

Teolog/apologet: Llibre dels articles de la fe (1296); Llibre de consolació ďerrnità (1313); Disputatio clerici et Raymundi phantastici (131 1). Comentari a textos canònics de l'Església i exposició dels propis projectes en el camp de l'espiritualitat.

Cientifi: Tractat dastronomia (1297 1299); Liber de geometria nova (1297-1299); Arbre de Ciència (1295). Jerar- quitzacio de totes les branques del saber humà amb la figura al-legòrica dels arbres.

Misti/de comparació: Llibre de contemplació en Déu (1265-1274); Llibre dbració (1299). Tenen l'objectiu de purificar l'amor amb l'exercici de l'intel~lecte.

Pedagògi: Llibre de l'Orde de Cavalleria (1275-1276); Llibre dfvast e Aloma e de Blanquerna son fill (1283) ; Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289), aquesta novel-la inclou el Llibre de les bèsties; Doctrina pueril (1278). Difusió del seu programa de reforma de la cristiandat en forma de tractats 0 de relats ficticis (roman).

Prosa poetica: Llibre d’amic e Amat (1276-1278); Arbre de filosofia d'amor (1297-1299). En el sistema lul-lià les metàfores de l'amor cortés són símbols de contemplació.

Obres rimades: Desconhort (1295) ; Cant de Ramon (1300); Lo concili (131 1). Adaptació de gèneres i versos trobadorescos però amb experiències biogràfiques i sentiments originals i sincers.

L’objectiu de Llull, la «primera intenció» és divulgar el cristia-

nisme i convertir els infldels. Una vegada trobat l'instrument

per a resoldre tots els problemes de la teoria del coneixe-

ment, el seu Art el filòsof necessita perfeccionar el llenguat-

ge amb que vehicular el seu missatge.

Llull fa la primera reflexió moderna sobre la comunicacio mi-

rant de racionalitzar les seues circumstàncies i els elements

que la fan possible. La seua teoria retòrica (Rethoríco nova,

1301) s'orienta a la persuasió, al servei de la qual posa totes

les tècniques del llenguatge apologetic del moment (prover-

bis, exemples o semblances, al-legoria), de la norma poèti-

ca dels trobadors (metafores, topics), de la filosofia (lògica)

i d'autors àrabs (metàfores morals, apòlegs). A mes, formula

una estètica pròpia basada en el resultat de superposar al

lèxic la jerarquia de valors de tots els éssers, una estètica del

significat d'arrel platònica i propera a la interpretació simbòli-

ca que el franciscanisme feia de l'univers.

Ramon Llull dirigeix la seua obra als clergues lletrats, als mu-

sulmans i també al poble, per això, escriu tant en llatí com en

àrab o en catala. El seu treball ďadaptació de la sintaxi llatina

i ďincorporació de termes al romanç significa una obra de

modernització incomparable. Llull va topar amb el problema

a què s'enfronten totes les ciencies, amb l'agreujant que la

seua llengua no havia tingut mai conreu en aquest ambit.

Llavors recorre al llatí i, de vegades, a l'àrab a la recerca de

solucions i n'empra paraules amb procediments ďadaptació

i de creació lèxica. Moltes de les seues propostes han passat

hui dia a la llengua comuna com a cultismes (rncorruptíb/e,

unge/¡cat tristıt¡a); unes altres, però, s'han quedat pel camí

(hominificar, magníficatiu, magniflcativitat).

Toti la transcendència de la figura per a la llengua i l'enorme

quantitat d'obres que va escriure, la repercussió de l'autor en

la literatura immediatament posterior es escassa. Cal tenir en

compte que va escriure les dues primeres novel-les europe-

es de tema no historic ni llegendari i que és l'autor medieval

de qui més manuscrits es consenıen, però només el iïrant

/0 Blanc es fa ressó de la petja literària lul-liana.

Ara bé, són altres aspectes els que desperten més interés.

D'una banda, el pietisme i l'espiritualitat ďinspiració francis-

cana van trobar seguidors en cercles lul-lians de Valencia,

Barcelona, Mallorca i Alcalá de Henares. Del primer va eixir el

1521, la primera edició impresa del Blanquerna. D'altra ban-

da, la tendència renaixentista a unificartotes les disciplines en

una ciència general va veure en l'Art de Llull un primer intent

ďaconseguir-ho. Descartes i Leibniz van tenir ben present el

sistema lul-lia en les seues propostes metodològiques i els es-

tudiosos alemanys del beat promouen l'edició d'obres seues

a Magúncia durant el segle xviiı.

Pel que fa al seu temps, Llull aconsegueix reconeixements

del franciscans, que l'autoritzen a ensenyar als convents

ďltàlia; de Jaume ll dlAragó, amb la llicència per a predicar

en totes les mesquites i sinagogues del regne i, en la seua

última estada a París, entre els anys 1309 i 1311, del can-

celler, mestres i batxillers de la universitat. Ara bé, el 1376 la

Inquisició remarca una llista de cent errors lul-lians que ani-

rien contra la doctrina de l'Esglesia i prohibeix alguns llibres

seus. La prohibició i la condemna eclesiàstica consegüent

van durar fins a la butla papal del 1416 que absolia el nostre

autor Així i tot, en el nostre àmbit, les idees del beat van ser

vistes com a sospitoses durant tot el segle xv.

El coneixement que hom té de la diversitat de llengües al

món és incomplet i, per tant, és impossible ďestablir el nom-

bre exacte de llengües que hi ha actualment. Es considera

que la quantitat oscil-la entre 4.000 i 6.000, segons els cri-

'tens que s'hi apliquen, però el ben cert és que l'inventari

complet resultarà impossible, atés que es calcula que cada

setmana en desapareixen dues. A aquest ritme d'ací a uns

quants anys només quedaran les llengües que actualment

tenen un nombre important de parlants.

D'aquest conjunt de llengües, només quinze tenen més de

cinquanta milions ďusuaris, les quals, d'altra banda, corn

prenen més de la meitat de la població mundial. Al voltant

de 1.500 llengües corresponen a pobles americans i potser

aquesta quantitat siga superada per les llengües dels grups

indígenes de Papua Nova Guinea, Australia, Tasmània i els ar-

xipèlags del Pacífic, De llengües africanes, n'hi ha més de mil;

i, dins el mosaic lingüístic d'Àsia, hi destaquen una quinzena

ďidiomes, cadascun dels quals ultrapassa els 30 milions de

parlants.

La situació lingüística ďEuropa és semblant a la de la resta

del món. Les fronteres polítiques actuals no representen les

comunitats lingüístiques i amaguen, en molts casos, l'autèntica

realitat plurilingüe del oontinent. Dins del conjunt europeu po-

dem trobar uns pocs estats amb una homogeneltat completa

(Portugal, Albània i lslàndia), mentre que la resta són altament

multilingües, com ara Rússia, França o la mateixa Espanya.

Les llengües es poden classificar amb criteris tipològics o ge-

nètics. La classificació tipològica analitza la similitud estruc-

tural entre idiomes diversosı en les llengües analítiques

les paraules manquen de flexió (xines); en les aglutinants

les expressions es formen per seqüències de sufixos (turc);

i les llengües flexives poden declinar i conjugar, entre altres

elements, els noms i els verbs (llatí o català). Aquests grans ti-

pus, a més, es poden combinar amb possibilitats molt diferents

i donar idiomes on predomina una possibilitat o una altra.

El criteri genetic estudia les llengües emparentades a

partir d'un avantpassat comú, ja que es disposa de do-

cumentació escrita -el llati en relació amb les llengües romà-

niques-, o perquè es poden fer reconstruccions mitjancant

hipòtesis d'un primer llenguatge -l'indoeuropeu pel que fa a

les romàniques, germaniques i eslaves.

Seguint la classificació genètica, les llengües que tenen un

avantpassat comú formen una família lingüística. La nos-

tra llengua pertany a la familia de les llengües romàniques

o neollatines, és a dir, les que deriven del llatí vulgar; que

era la llengua parlada a l'lmperi roma en làmbit populan fa-

miliari col-loquial, diferent de l'anomenat llatí clàssic o literari.

Les terres on l'lmperi roma va dur el llatí reben el nom de-

Romània.

El llatí, la llengua del poble romà procedent de lindoeuropeu,

fou el principal factor de cohesió de l'lmperi. La imposició

de la llengua llatina s'efectua al llarg d'un procés cronològic:

al principi, aquesta llengua institucional va conviure amb la

propia de cada zona dominada pels romans; en un segon

període, el llatí vulgar fou la llengua que parlà la població.

La corrupció de les institucions que controlaven el poder, la

invasió de l'|mperi per part dels pobles bàrbars i altres factors

van provocan al final del segle v, Vensorrament de l'lmperi

romà d'Occident (476 dC) i la fragmentació consegüent dels

territoris que l'integraven. Els diferents parlars vulgars del llatí

van evolucionar diversament segons la intensitat dels factors

següents:

El grau ďintensitat de la romanització. El cas extrem a la

península Ibèrica seria el del País Basc, no romanitzat, que

manté viva una llengua preromànica.

L’acció del substrat lingüístic constituït per les llengües

parlades en. cada lloc abans de l'arribada del llatí. En el cas

de la nostra llengua, el substrat més actiu es el format per

liberobasc i el cèltic indoeuropeu.

~ La influència del superstrat, format per les llengües que

més tardanament s'imposaren als parlars romànics més 0

menys evolucionats i en el nostre cas representat pel germà-

nic dels visigots i l'àrab.

Les aportacions lingüístiques de l'adstrat, o conjunt de

llengües ve`ı`nes amb què una llengua entra en contacte. En

el cas del català, parlem de l'occita, el francés, el castellà i

l'aragones.

Les tendències evolutives espontànies que naixen de les

particularitats lingüístiques de cada zona.

La procedència dialectal dels colonitzadors, atés que |'ori-

gen geogràfic i l'extracció social dels pobladors llatins deter-

mina una varietat o una altra ďaquesta llengua.

Els parlars preromànics (segles v-viu) son l'antecedent im-

mediat de les llengües que parlem hui dia. Les diferències

de tractament evolutiu, resultat dels factors abans esmen-

tats, són la base de la classificació de les llengües romàni-

ques actuals. Així, segons el tractament de les formes del

plural, d'alguns trets accentuals i dels fonemes consonàn-

tics oclusius, classifiquem les llengües romàniques en dos

grups: occidental i oriental.

Romània occidental Romània oriental

- bloc gal·loromànic - bloc italoromànic

- francés - italià

- occità

- retoromànic o romanx - bloc balcanoromànic

- català (?) - romanes

- dàlmata

~ sard

- bloc iberoromànic

- castella

- galaicoportugués

  • catala (?)

Dins de la Romània occidental es poden establir dos sub-

grups lingüístics: el gal-loromànic (francés, occità, català) i

l'iberoromànic (castellà, portugués). lladscripció del català

a un daquests subgrups ha anat acompanyada de polèmica.

Cal reconéixer que una gran part del nostre lèxic guarda una

gran relació amb les llengües del grup gal-loromànic, toti que

hi ha altres elements que ens poden relacionar lingüística-

ment amb les llengües que es parlen a la península lberica.

És per això que s'ha preferit parlar de llengua pont entre els

dos subgrups.

en gran, molt bé: a lo grande

a la babalà: a lo loco

a la llunyania: a lo lejos

a la millor, potser: a lo mejor

abans d'això: antes de lo cual

això de banda: por lo demás

almenys, si més no: por lo menos

d'allò més bo: de lo mejor

de manera que, per tant: por lo que

el bo i millor: de lo bueno lo mejor

generalment: por lo general

gens ni mica: lo más mıhimo

la quantitat més gran: lo máximo

la qual cosa, cosa que: lo cual

la resta: la demás

pel que es veu: por lo visto

pel que fa: en lo referente

per tant, doncs: por lo tanto

si no, altrament: de lo contrario

si no, sense això: sin lo cual

té igual, tant se val: da lo mismo

tenir raó: estar en lo cierto

tots els possibles: todo lo posible

ves per on: lo que son las cosas

Entradas relacionadas: