Valenciano 11-12

Clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,3 KB

 

PEDROLO: Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, a pesar que, própiament, només té una etapa central intensa i sólida, que situem a la segona meitat de la década deis anys 50. En aquest període Manuel de Pedrolo pianteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentais de l’existéncia humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds. Així, s’interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l’afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendéncia (Els hereus de la cadira, 1954).

Fis personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l’espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits deis quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre’ls i acostumar-&hi a causa de la por que desperta en elis l’espai exterior. Escénicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofóbiques, en qué els personatges es troben sotmesos a accions rutináries i inútils: Cruma (1950), Peli vella alfons del pow (1957), La nostra mort de cada dia (1958), Homes i No (1959), Técnica de cambra (1964), Situació bis (1965), etc.

Preocupat per la condició de la persona humana en un sentit transcendent, peró compromés amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temática existencial i se serveix de les formes de l’absurd.

El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col•lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjá d’uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar-lo sense que aixó signifique que no tenen interés pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sois tenen un record imprecís del passat, que els confon.



RENOVACIÓ TEATRAL DE POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70 Amb la implantació del régim franquista es va prohibir el teatre en valenciá o catalá que, en conseqüéncia, es va desconnectar deis corrents innovadors del teatre europeu i nord-americá fins a uns quants anys més tard, després de la Segona Guerra Mundial. Fins a 1946 la censura no autoritzá representacions que no foren en castellá, tant a Valéncia com a Barcelona, i les traduccions d’obres estrangeres també estaven prohibides.

A Valéncia, el públic demanava obres d’evasió i es programaven obres cómiques que responien al model del sainet, com la revista musical La cotorra del mercat i El tio Estraperlo. El mateix 1946, autors com Faust Hernández Casajuana i Rafael Martí Orberá proposaren en la premsa que l’escena valenciana s’obrira a nous plantejaments escénics i que tocara arguments moderns, inspirats en els conflictes reals de la societat, en consonáncia amb els problemes del públic.

A Catalunya, el 1955 es fundá l’Agrupació Dramática de Barcelona, companyia de teatre que aconseguí dur endavant una programació i uns métodes de trebail rigorosos. Programaren clássics (Shakespeare i Txékhov), editaren traduccions (Ionesco, Greene o Brecht) i posaren en escena obres d’autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pecirolo. El 1960 es fundá l’Escola d’Art Dramátic Adriá Gual, oberta als nous corrents teatrals, que fou decisiva en la creació del teatre independent de la década següent.

Joan Oliver (que com a poeta firmá amb el pseudónim Pere Quart) va escriure comédies en qué criticava mordaçment la burgesia. Joan Brossa fou el millor representant del teatre d’avantguarda, partidari de les formes surrealistes. Féu un treball important en el camp de la investigació teatral, barrej ant diferents técniques. Escrigué una obra dramática abundant (poesia escénica), basada aspectes de la vida quotidiana. Manuel de Pedrolo es centrá en el tema de la llibertat, amb coincidéncies amb l’anomenat teatre de l’absurd de Beckett o Ionesco.

En l’ámbit valenciá, la renovació es degué al fet que diversos activistes teatrals (Josep Alarte Querol, Rafael Llorenç Romaní, Tomás Abad, Eduardo Lloret, Josep Maria Morera) trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l’escena valenciana (Ateneu Mercantil de Valéncia, Secció de Teatre de Lo Rat Penat, Aula Ausiás March de la Universitat). En aquells ambients aparegué una nova generació de dramaturgs, més ben formats culturalment, entre els quals cal destacar Martí Domínguez i Barberá (Les Malaenes, 1947 i ¿No n’eren deu?, 1960), Francesc de P. Burguera (Tornar a voler, 1952 i L’home de l’aigua, 1959), Rafael Villar (Vençutper la ironia, 1951, estrenada el 1959) i Joan Alfons Gil Albors (Barracó 62, 1963).

Entradas relacionadas: