Valenciano primer

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,77 KB

 

ESTRUCTURA TEXTUAL: Lestructura textual interna estableix les parts del text dacord amb la funció que cada part realitza en el significat conjunt del text. És la manera dordenar o presentar el contingut perquè responga a la intenció de lautor i per tal que resulte entenedor. Lestructura interna pot respondre a un esquema prefixat, com ara les parts dun text narratiu: presentació, nus i desenllaç; dels textos argumentatius: introducció o plantejament, argumentació i conclusió; dels expositius: introducció o plantejament, exposició i conclusió. A lhora de realitzar aquest apartat del comentari, sha devitar repetir el resum del text. En primer lloc, shi ha de detallar labast ¯amb el número de les línies¯ de cada fase, en segon lloc shi ha dexplicar el contingut de cada apartat però sense repetir ni les idees ni el resum. En la fase de desenvolupament dels textos argumentatius o explicatius shan dexplicar els tipus darguments i en la conclusió no oblidarem dexplicar, com sol ser habituals, si finalitza amb una frase o expressió de transcendència per al text. AMBIT D'US: Quan parlem dàmbits d'ús ens referim als diferents contextos comunicatius en què apareix un discurs. Aquests poden presentar diverses classificacions segons el grau de formalitat, el seu caràcter públic o privat... És a dir, podem trobar-nos amb tants àmbits d'ús com contextos siguem capaços de caracteritzar.Fonamentalment, podem distingir-ne: Àmbit periodístic, propi dels mitjans de comunicació. També s'hi inclouen els discursos publicitaris. Àmbit acadèmic, propi de les institucions educatives i de la investigació. També s'hi inclouen els textos científics. Àmbit literari, propi dels discursos en què predomina la funció estètica. Àmbit administratiu, propi de les institucions públiques i de les seues relacions amb els ciutadans. Considerem que s'hi inclouen els textos jurídics. Àmbit col·loquial, propi de les relacions interpersonals entre amics, companys, familiars... VARIACIÒ LINGÜISTICA:una variable lingüística és tota unitat lingüística que pot manifestar-se en dues o més formes o variants.  una variant és cadascuna de les formes en què pot manifestar-se una variable, en funció de les variables lingüístiques, socials, etc. Aquestes variants lingüístiques poden entendre's generalment com a diverses maneres (lingüísticament equivalents, però socialment diferenciades) de dir o fer la mateixa cosa, i les trobem a tots els nivells d'anàlisi lingüística (fònic, morfosintaxi, lèxic, textual, etc.).una varietat lingüística -que no ha dutilitzar-se com a sinònim de variant- es caracteritza per un conjunt de variants que presenten una distribució social similar. Si noi, al·lot i xiquet eren variants d'una sola variable lexicosemàntica, cada una d'aquestes variants forma part d'una varietat geolingüística diferent (els respectius dialectes geogràfics). La variació diacrònica afecta la història de la llengua, açò és, l'evolució de les unitats lingüístiques al llarg del temps i són objecte destudi de la història de la llengua. En aquest apartat, en el comentari, situarem cronològicament la varietat de llengua utilitzada, si es tracta duna llengua actual, del s. XV o del s. XIX. Per això, datarem la varietat utilitzada mitjançant exemples concretes del text que ens permeten aquesta afirmació. Per altra banda, també la varietat diacrònica utilitzada ens pot aportar informació sobre la generació de lautor. La variació diatòpica (geogràfica) explica els canvis que es produeixen en la llengua tot depenent de lorigen geogràfic dels parlants. Aquesta variació ha estat molt estudiada per la dialectologia i s'han establert, per a la nostra llengua, classificacions de les diferents varietats (dialectes, subdialectes i parlars). En el comentari, després dhaver expressat el codi o la llengua en què està escrit el text, ara concretarem el dialecte geogràfic de procedència de lautor: en primer lloc si procedeix del català oriental o occidental, i a continuació el seu subdialecte o parlar, i ho justificarem amb els exemples del text necessaris. La variació diastràtica defineix les varietats de la llengua en funció dels diferents estrats o grups socioculturals dels parlants. Aquest tipus de variació és matèria de la dialectologia social o de la sociolingüística i se centra en el comportament lingüístic dels diversos grups i classes, tot intentant caracteritzar els seus usos com a varietats que es poden denominar dialectes socials o sociolectes. La variació diafàsica ve determinada per la funció dels discurs en cada tipus de context o situació d'ús. Aquest és un camp intensament treballat, els darrers anys, per la pragmàtica i lingüística textual, i comporta l'anàlisi dels diversos fenòmens de la interacció comunicativa. MODALITZACIÒ: El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. Lamodalit zació és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al dediscurs s ubjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté. Marques de modalització: 1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa. 2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé. 3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil,arxisabut.4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar,criticar, etc.-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor-Adjectius valoratius:magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!... 6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples:vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos. 7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster). 8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu.Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues nosé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.

Entradas relacionadas: