Modernisme
Clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,75 KB
1. LA NARRATIVA MOERNISTA
Joan Maragall havia denunciat el 1901 la situació diglòssica de la poesia sobre la narrativa en el modernisme i els perills que aquest desequilibri comportava. Hi havia Dificultats en l’edició i comercialització de novel·les en català, problemes d’ordre estètic. La crisis del positivisme i de la novel·la realista natural va desprestigiar tot el gènere de la novel·lística, especialment de la novel·la denúncia-veritat.
La solució de la crisi decantà la narrativa modernista cap a la tradició decadentista i simbolista francesa, i va fer ressaltar un element que el naturalisme havia deixat de banda: l’emotivitat. L’artista havia de cercar l’essència de l’emoció dins el procés creatiu i assolir amb intensitat la vida interior que s’amagava darrere les aparences. Novel·la simbòlica.
Les novel·les mes representatives reproduïren la realitat social a través de la concepció simbolista de l’acte creatiu, i d’una ideologia de contingut vitalista: l’obra d’art era el resultat del xoc entre la subjectivitat de l’artista i el mon exterior. El tema principal, la lluita entre el jo i la natura, l’ésser humà i el món.
Cal analitzar el marc geogràfici l’escenari social de les novel·les modernistas.
Ramon Caselles i Josep Pous i Pagès, i els drames de Victor Català.
2. VÍCTOR CATALÀ
Caterina Albert, naix a l’Escala el 1869-1966.
No es casa mai, i des del 1904 va viure entre l’Escala i Barcelona. Tingué influència en les generacions de narradors i narradores posteriors.
La seva millor literatura es dels primers anys de la seva producció.
Producció literària
Víctor Català, escriptora de formació autodidàctica. Els estudiosos de la literatura l’adscriuen al naturalisme i al modernisme de la primera època, als autors de la narrativa rural, com Ramon Casellas, Joaquim Ruyra. La major part de la seva producció és una mostra de les característiques essencials de la narrativa modernista:
· Visió caòtica i incognoscible del mon.
· Narrativa decadentista: relació de l’individu amb el mon que l’envolta pot resoldre’s amb harmonia si l’ésser humà aconsegueix confondre’s amb la natura totalitzadora.
Narrativa ruralista: lluita ferotge a ultrança en la qual la persona intenta defensar la seva individualitat davant les forces destructores.
· L’artista pretén ordenar natura sotmetent-la a la superioritat de l’esperit i l’art.
· L’individu superior s’oposa a la multitud en actitud de reafirmació personal i de revolta.
· Temes escandalosos per ferir la sensibilitat burgesa i la moral conservadora.
La narrativa de Victor Català es pot classificar en Quatre etapes:
1-Reculls de narracions titulats Drames rurals(1902), Ombriívoles (1904), Caires vius (1907), i sobretot, la seva gran obra Soliud (1905).
2-Un film (3.000 metres) i un recull de contes.
3-Narracions Marines (1928) i Contrallums (1930)
4-Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951).
També poesia i teatre -la seva gran passió-, no destacà en cap d’aquests dos géneres.
Solitud
- Gestió i edición.
Solitud va ser per encàrrec el 1902 a la revista Joventut. Es publicaven setmanalment alguns capítols. No va començar a publicar-se fins al maig de 1904. L’origen es troba en un conte ja existent o esbossat.
La novel·la es va acabar de publicar l’abril de 1905 en forma de fullet setmanal.
- Tema.
Conflicte interior i el dolor d’una sola, que lluita contra un entorn social i físic opressiu amb l’objectiu de superar la insatisfacció de la seva vida i assolir la pròpia realització personal a través de la recerca de l’amor i la llibertat. El preu que ha de pagar per la seva realització personal, es la marginació i la solitud.
La historia de solitud és la de l’ésser humà, situat entre el be i el mal, entre la puresa i la santedat, les baixes passions i el diable. La muntanya simbolitza els elements externs i interns, determinats en el destí tràgic de la protagonista, per la qual cosa la novel·la descriu un escenari de proporcions místiques i sobrenaturals.
3. TEATRE MODERNISTA
El teatre va aparèixer tard respecte a les altres manifestacions. Exemple representatiu va ser Santiago Rusiñol. Els modernistas tenien una gran atracció pel teatre, i l’entenien com la manifestació més lliure i anticonvencional de l’art total.
Significà una plataforma d’expressió i difusió de les idees per als més joves, modestes i marginals dels intel·lectuals modernistes.
A finals del segle XIX, el teatre canvià el patró del teatre romànic i semirealista de la Renaixença pels nous models que venien del Nord d’Europa. La producción teatral, es va dividir en dues grans tendències:· Drama d’arrel naturalista · Teatre simbolista.
Els autors també s’incorporaven als dos grups:· Naturalistes regeneracionistes· Decadentistes-simbolistes
Modernisme: moviment fugaç, i començava a ser acceptat per la burgesia. Els autors no van saber adaptar-se al nou corrent i deixaren d’escriure per l’escena. 1913, el teatre modernista cau en una situació decadent, i s’estrenaren poques obres.
Teatre Naturalista-Regeneracionista.
El teatre regeneracionista es va proposar denunciar les injustícies socials i desvetllar la consciència moral i política dels ciutadans. Primer autor estranger Ibsen, que comenta la seva producció amb obres de caire naturalista, però la darrera etapa de la seva obra tingué un caràcter simbolista. Ibsen tenia el propòsit d’enaltir la més radical autonomia moral de l’individu com a única manera de regeneració de la societat.
Tema: l’individu marginat i portador de la veritat alliberadora enfrontat a la societat ignorant i alienada.
Teatre Simbolista.
L’altre vessant teatre modernista és l’aposta estètica dels partidaris de l’art per l’art, és a dir, el teatre simbolista. Apel·les Mestres, primer representant d’aquest tipus de teatre i l’introductor dels models francesos i, sobretot, anglesos.
Una de les figures més rellevants de l’escena modernista va ser:
Adrià Gual, artista polifacètic dedicat a la pintura, el figurinisme i l’escenografia, a més de l’escriptura. Tasca teatral es la pedagogia, a més de representar la seves obres, intentà donar estabilitat a la formació d’actors i actrius, i a tots els oficis necessaris per al nou teatre que volien assolir. Alterna, com Santiago Rusiñol, el drama naturalista d’ambició regeneracionista i un teatre molt més elitista i simbolista.
Santiago Rusiñol
L’aportació de Santiago Rusiñol a l’escena modernista és subsidiària de la seva tasca de dinamitzador cultural, pintor i, fins i tot, novel·lista.
L’auca del senyor Esteve (1917), reelaboració de la novel·la del mateix títol del 1907.
Les primeres obres defensen una societat que ha de mantenir-se al marge dels afers materials i, en conseqüència, de les reivindicacions socials, i ha de viure abocada a la bellesa, ja que és l’única manera digna de ser al món. Aquesta prèdica esteticista en què els artistes són minoria d’elegits capaços de guiar la massa social no fa sinó reproduir l’enfrontament típicament modernista entre l’artista i la societat.
Joan Maragall havia denunciat el 1901 la situació diglòssica de la poesia sobre la narrativa en el modernisme i els perills que aquest desequilibri comportava. Hi havia Dificultats en l’edició i comercialització de novel·les en català, problemes d’ordre estètic. La crisis del positivisme i de la novel·la realista natural va desprestigiar tot el gènere de la novel·lística, especialment de la novel·la denúncia-veritat.
La solució de la crisi decantà la narrativa modernista cap a la tradició decadentista i simbolista francesa, i va fer ressaltar un element que el naturalisme havia deixat de banda: l’emotivitat. L’artista havia de cercar l’essència de l’emoció dins el procés creatiu i assolir amb intensitat la vida interior que s’amagava darrere les aparences. Novel·la simbòlica.
Les novel·les mes representatives reproduïren la realitat social a través de la concepció simbolista de l’acte creatiu, i d’una ideologia de contingut vitalista: l’obra d’art era el resultat del xoc entre la subjectivitat de l’artista i el mon exterior. El tema principal, la lluita entre el jo i la natura, l’ésser humà i el món.
Cal analitzar el marc geogràfici l’escenari social de les novel·les modernistas.
Ramon Caselles i Josep Pous i Pagès, i els drames de Victor Català.
2. VÍCTOR CATALÀ
Caterina Albert, naix a l’Escala el 1869-1966.
No es casa mai, i des del 1904 va viure entre l’Escala i Barcelona. Tingué influència en les generacions de narradors i narradores posteriors.
La seva millor literatura es dels primers anys de la seva producció.
Producció literària
Víctor Català, escriptora de formació autodidàctica. Els estudiosos de la literatura l’adscriuen al naturalisme i al modernisme de la primera època, als autors de la narrativa rural, com Ramon Casellas, Joaquim Ruyra. La major part de la seva producció és una mostra de les característiques essencials de la narrativa modernista:
· Visió caòtica i incognoscible del mon.
· Narrativa decadentista: relació de l’individu amb el mon que l’envolta pot resoldre’s amb harmonia si l’ésser humà aconsegueix confondre’s amb la natura totalitzadora.
Narrativa ruralista: lluita ferotge a ultrança en la qual la persona intenta defensar la seva individualitat davant les forces destructores.
· L’artista pretén ordenar natura sotmetent-la a la superioritat de l’esperit i l’art.
· L’individu superior s’oposa a la multitud en actitud de reafirmació personal i de revolta.
· Temes escandalosos per ferir la sensibilitat burgesa i la moral conservadora.
La narrativa de Victor Català es pot classificar en Quatre etapes:
1-Reculls de narracions titulats Drames rurals(1902), Ombriívoles (1904), Caires vius (1907), i sobretot, la seva gran obra Soliud (1905).
2-Un film (3.000 metres) i un recull de contes.
3-Narracions Marines (1928) i Contrallums (1930)
4-Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951).
També poesia i teatre -la seva gran passió-, no destacà en cap d’aquests dos géneres.
Solitud
- Gestió i edición.
Solitud va ser per encàrrec el 1902 a la revista Joventut. Es publicaven setmanalment alguns capítols. No va començar a publicar-se fins al maig de 1904. L’origen es troba en un conte ja existent o esbossat.
La novel·la es va acabar de publicar l’abril de 1905 en forma de fullet setmanal.
- Tema.
Conflicte interior i el dolor d’una sola, que lluita contra un entorn social i físic opressiu amb l’objectiu de superar la insatisfacció de la seva vida i assolir la pròpia realització personal a través de la recerca de l’amor i la llibertat. El preu que ha de pagar per la seva realització personal, es la marginació i la solitud.
La historia de solitud és la de l’ésser humà, situat entre el be i el mal, entre la puresa i la santedat, les baixes passions i el diable. La muntanya simbolitza els elements externs i interns, determinats en el destí tràgic de la protagonista, per la qual cosa la novel·la descriu un escenari de proporcions místiques i sobrenaturals.
3. TEATRE MODERNISTA
El teatre va aparèixer tard respecte a les altres manifestacions. Exemple representatiu va ser Santiago Rusiñol. Els modernistas tenien una gran atracció pel teatre, i l’entenien com la manifestació més lliure i anticonvencional de l’art total.
Significà una plataforma d’expressió i difusió de les idees per als més joves, modestes i marginals dels intel·lectuals modernistes.
A finals del segle XIX, el teatre canvià el patró del teatre romànic i semirealista de la Renaixença pels nous models que venien del Nord d’Europa. La producción teatral, es va dividir en dues grans tendències:· Drama d’arrel naturalista · Teatre simbolista.
Els autors també s’incorporaven als dos grups:· Naturalistes regeneracionistes· Decadentistes-simbolistes
Modernisme: moviment fugaç, i començava a ser acceptat per la burgesia. Els autors no van saber adaptar-se al nou corrent i deixaren d’escriure per l’escena. 1913, el teatre modernista cau en una situació decadent, i s’estrenaren poques obres.
Teatre Naturalista-Regeneracionista.
El teatre regeneracionista es va proposar denunciar les injustícies socials i desvetllar la consciència moral i política dels ciutadans. Primer autor estranger Ibsen, que comenta la seva producció amb obres de caire naturalista, però la darrera etapa de la seva obra tingué un caràcter simbolista. Ibsen tenia el propòsit d’enaltir la més radical autonomia moral de l’individu com a única manera de regeneració de la societat.
Tema: l’individu marginat i portador de la veritat alliberadora enfrontat a la societat ignorant i alienada.
Teatre Simbolista.
L’altre vessant teatre modernista és l’aposta estètica dels partidaris de l’art per l’art, és a dir, el teatre simbolista. Apel·les Mestres, primer representant d’aquest tipus de teatre i l’introductor dels models francesos i, sobretot, anglesos.
Una de les figures més rellevants de l’escena modernista va ser:
Adrià Gual, artista polifacètic dedicat a la pintura, el figurinisme i l’escenografia, a més de l’escriptura. Tasca teatral es la pedagogia, a més de representar la seves obres, intentà donar estabilitat a la formació d’actors i actrius, i a tots els oficis necessaris per al nou teatre que volien assolir. Alterna, com Santiago Rusiñol, el drama naturalista d’ambició regeneracionista i un teatre molt més elitista i simbolista.
Santiago Rusiñol
L’aportació de Santiago Rusiñol a l’escena modernista és subsidiària de la seva tasca de dinamitzador cultural, pintor i, fins i tot, novel·lista.
L’auca del senyor Esteve (1917), reelaboració de la novel·la del mateix títol del 1907.
Les primeres obres defensen una societat que ha de mantenir-se al marge dels afers materials i, en conseqüència, de les reivindicacions socials, i ha de viure abocada a la bellesa, ja que és l’única manera digna de ser al món. Aquesta prèdica esteticista en què els artistes són minoria d’elegits capaços de guiar la massa social no fa sinó reproduir l’enfrontament típicament modernista entre l’artista i la societat.