Els temps verbals

La condensació de la informació.

a) La nominalitzacíó: és un procés de condensació de la informació que transforma una oraciño en un substantiu o un sintagma noominal. La nominalització permet expressar més significat amb menys espai i amb menys paraules.

b)Transformacions lingüístiques: en la nominalització es profeixen una série de transformacions lingüístiques. En l'enunciat <<Laura i Miquel es trobaren per causalitat. Aixó els féu sentir-se molt feliços>>, expliquem una situació. Però no és l'única manera de dir-ho. Si diem:<<La trobada casual de Laura i Miquel els reportà felicitat>>, donem la mateixa informació però més concentrada. Hem usat dues nominalitzacions. Açó ha permés de convertir dues oracions o dues proposicions en només una. En definitiva, l'estructura pròpia del sintagma verbal es converteix en la del sintagma nominal.

Els temps verbals

a)L'ús dels temps verbals és un element cohesiu important que s'agrupa amb els mecanismes de referéncia, ja que assenyala si l'acció o la situació verbal és anterior, simultània o posterior al moment de parla.Així doncs, el temps present, passat simple o el perifràstic, el passat anterior, el perfet, el futur i el futur perfet s'anomenen temps absoluts o díctics, i són els que acompleixen la característica esmentada d'assenyalar si la situació és anterior, simultània o posterior al moment de parla.

Hi ha temsp verbals anomenats temps relatius o anafòrics. Aquestes tenen la qualitat de fer que l'emissor es referisca a un altre moment de parla que no és el que s'està produint en realitat quan emetem l'enunciat. El condicional, tant simple com perfet, és el futur d'un moment de parla passat; l'imperfet com a temps que expressa simultaneitat en una acció passada i el plusquamperfect com a temps que expressa el passat d'una acció passada.

b)Les estructures textuals i els temps verbals: l'estructura expositiva es mou en l'eix de present, és a dir, usa els temps absolut o díctics, que marquen una relació entre l'enunciat i el moment de parla. En canvi, l'estructura narrativa té tendència a usar l'eix de passat, és a dir, els temps relatius o anafòrics, que relacionen l'enunciat amb un punt de referència diferent al del moment de parla. L'estructura descriptiva s'adapta al temps general del text. L'argumentativa combina els usos dels temps díctics i anafòrics, ja que incorpora elements expositius, narratius o descriptius a fi d'arribar a unes conclusions