Anàlisi del Discurs: Polifonia, Intertextualitat i Tipologies Textuals

Classificació d'oracions predicatives: transitiva/intransitiva, activa, passiva, reflexiva, recíproca, impersonal. Segons la modalitat: enunciatives, interrogatives, exclamatives, dubitatives, desideratives, imperatives.

Polifonia

Conjunt de veus que participen en l'elaboració de qualsevol situació comunicativa. L'emissor i el receptor són les dues veus bàsiques en la situació comunicativa, però aquest esquema de la comunicació és massa simplista. La realitat ens fa veure que sovint les situacions comunicatives són força més complexes i aquestes veus poden diversificar-se en altres veus o personatges. Distingim la realitat externa i la realitat creada o discursiva.

Realitat Externa

1. La realitat externa: L'autor real del text és l'emissor que produeix realment el text i el lector real és el receptor real del text: nosaltres llegim i interpretem.
2. L'autor model o la imatge que cada lector es fa de l'autor real a partir de la lectura del text. Hi ha també el lector model, tipus de lector a qui va adreçat el text, en qui pensa l'autor quan el construeix.

Realitat Creada

El locutor, la veu que condueix el text; se sol dir narrador (tipus narratiu). Pot ocórrer que el locutor s'adreci directament a algú que apareix al text parlant de tu, vostè o vos: al·locutari. L'enunciador, o enunciadors (personatges diferents del locutor) que prenen veu pròpia en el text. Aquesta diversificació o polifonia és força freqüent en el discurs i hi pot adoptar formes diverses: que no hi haja al·locutari, que el locutor i l'autor coincideixin formalment (1a persona del text), que no hi haja enunciadors, que coincideixin al·locutari i algun enunciador (s'adreça a algun personatge) o a l'al·locutari i lector (anunci publicitari).

Discurs Reportat o Citat

Quan hem de reproduir les paraules d'altres personatges i les introduïm en el nostre discurs.

1. Discurs directe: Reproducció literal d'un discurs tal com ha estat enunciat pel locutor, sense alterar les referències díctiques personals o espaciotemporals. Té independència sintàctica i tonal. "..." 1a persona, dos punts, cometes, verbs declaratius.
2. Discurs indirecte: Es produeix quan el locutor incorpora al seu discurs l'enunciat d'una altra persona, amb les adaptacions textuals (formes verbals, díctics, possessius) necessàries. Depèn sintàcticament del verb enunciatiu o de dicció (dir, explicar, pensar), 3a persona conj. que (a vegades) i el pret. imperfet al = que indirecte.
3. Discurs indirecte lliure: És un tipus de discurs citat que participa de les característiques del discurs indirecte, ja que s'adapten les referències díctiques a les necessitats discursives de l'enunciació i s'aproxima al directe perquè té independència sintàctica i tonal., 3a persona, pot verbs introductoris de dicció no apareix verb amb conjunció sinó amb:
4. El monòleg interior o escriptura parlada: Característic de textos narratius - reproducció literal i lliure dels pensaments i sensacions del locutor, coincidència locutor-al·locutari. El monòleg permet retratar la intimitat de la ment.

Intertextualitat

Integració dins d'un text de paraules, enunciats o fragments que pertanyen a un altre text del qual es pot fer una menció explícita o citació. Recurs molt utilitzat en els textos més formals vinculat al canal escrit. Fet comú en l'àmbit acadèmic - plagi "ser o no ser" text literari.

Empatia

Quan ens identifiquem amb el punt de vista d'algú, connectem i ens posem en el seu lloc.

Oracions coordinades: Copulatives (i, ni), disjuntives (o, o bé o sinó), distributives (ara...ara, adés...adés... no sols...sinó, ni...ni, o...o) adversatives (però, tanmateix, altrament, no obstant això) explicatives (és a dir, això és, o siga) continuatives (encara, a més, així mateix, fins i tot, d'altra banda) consecutives (així, doncs, per tant, en conseqüència), juxtaposades (: , . . ;). Subordinades: substantives, de relatiu (que...) adverbials. Subordinades substantives: subjecte: que em convides a sopar. de CD: l'alcaldessa lamenta que hi haguera incidents en aquell acte cívic. d'atribut: la seua impressió és que no em cabran tots. de CI: vam telefonar a qui ens ho va dir. DRV: recordeu-vos que tornarem junts i DEL CDlnomb esperança que podria aprovar.. Subordinades de relatiu: amb el qual, de què, per la qual, per què, de la qual, del qui, del qual, en què, en la qual on, dels quals, en el qual (amb.

Tipologies Textuals

Tipologies:

Textos Expositius

Fer comprendre alguna cosa, estructura: introducció, desenvolupament del tema i conclusió. Tècniques: suport no verbal (gràfiques, dibuixos) suport verbal: títols, subtítols, negretes, cursives. Característiques: oracions atributives, aposicions, subordinades de causa i conseqüència. Presència: exàmens, apunts, fullets explicatius.

Textos Argumentatius

Convèncer, persuadir. Estructura: Introducció (defensar), desenvolupament (amb arguments i refutació contraarguments), conclusió (síntesi i reformulació de la tesi). Tècniques: dialogisme, polifonia, presència de cites. Característiques: verbs performatius (dir, creure, pensar) locucions d'ordre (d'una banda, primerament) adjectius qualificatius subjectius, adverbis acabats en -ment, ironia. Presència: editorials, crítiques.

Textos Narratius

Relatar fets reals o de ficció. Estructura: plantejament, nus, desenllaç. Tècniques: desdoblament veu narrador, discurs directe i indirecte. Característiques lingüístiques: verbs que impliquen acció, predomini del passat, connectors temporals, oracions interrogatives. Presència: textos literaris i també notícies.

Textos Descriptius

Dir com és una persona, lloc, època. Estructura no prefixada, tècniques: descomposició i enumeració. Característiques: característiques + subjecte + ser + CC, adjectivació, copulatius. Presència: notícies, reportatges, anuncis.

Textos Instructius

Ordenar, aconsellar, estructura no prefixada, tècniques: elevada brevetat. Característiques: ús imperatiu i perífrasi d'obligació. Presència: llibres d'instruccions, receptes, lleis.