Veritat i realitat

Mentre les ciències ens proporcionen coneixement sobre els diferents àmbits de la realitat, l'epistemologia s'encarrega d'estudiar el coneixement. Les ciències ens aporten coneixements sobre la realitat o sobre una part de la relaitat. A més els coneixements científics, tenim altres tipus de coneixements. L'epistemologia és precisament la branca de la filosofia que s'ocupa d'analitzar en què consisteix el coneixement, però també de determinar-ne l'origen, el mètode que seguim per a obtenir-lo i els límits del que podem conèixer. A partir del s.XVII el problema del coneixement adquireix una importància cabdal i els estudias epistemològics passen a ocupar el centre de la reflexió filosòfica: La importància creixent de les ciències naturals i La consciència de la seva dimensió bàsica. Per aproximar-nos al concepte de saber, el comparem amb: Opinió que és una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres; Creença que és el concepte de poder distingir dos usos fonamentals (Dubitatiu: expressa que no estem realment segurs de la veritat; Assertiu: no tenim prou proves per a demostrar-ho); Coneixement: es una creença de la qual estem segurs i la podem provar i es objectivament cert. Opinio: -Seguretat, -Justificable, -Objectiu; Creença: +Seguretat, -Justificable, -Objectiu; Coneixement: +Seguretat, +Justificable, +Objectiu. Tipus de coneixement: Teoric: totes les informacions que descriuen i expliquen el món natural i social; Pràctic: és un saber en tots els àmbits, saber actuar. El coneixement teòric era contemplació desinteressada i agradable de la natura; una aprehensió de la realitat, en la qual no tan sols descobrim com és sinó que també entenem per què és d'aquesta manera. Ha de descriure la realitat i indicar quines en són les característiques i explicar auqesta realitat dir per què té precisament aquestes propietats i no d'altres. Saber el que passa és el primer pas en el coneixement; després hem de descobrir per què ocorre, quines causes produeixen els esdeveniment. Descriure: constatar el que passa, analitzar-ho i dir les característiques; Explicar: determinar les causes del que passa; Predir: anticipar el que passarà. L'alt grau de saber teòric que ha assolit la humanitat seria impensable sense el llenguatge: Adquisició de coneixement: el llenguatge participa de manera decisiva en la comprensió de la realitat; Emmagatzematge i transmissió: la humanitat ha inventat mecanismes per a emmagatzemar i divulgar la ingent quantitat d'informació que posseeix. Desde la lingüística el llenguatge és la facultat de comunicar-se mitjançant un sistema de signes, característiques: És arbitrari i convencional: un dibuix; És articulat i creatiu: és un sistema complex. Per construir un concepte hem d'abstreure de la realitat el que tenen en comú tots els elements que es relacionen i prescindir de les diferències superficials. El signe lingüístic i les paraules es descomponen en tres plans: Significant: successió de fonemes i pertannyent a l'ambit lingüístic; Significat: idea o concepte associat a un significant i un ambit de pensament; Referent: objecte al qual ens referim i pertany a l'ambit de la realitat.

Relativisme lingüistic de Sapir-whorf: la nostra llengua determina la forma de percebre la realitat i la nostra concepció del món, que serà diferent de la dels parlants d'una altra llengua. No totes les oracions d'una llengua constitueixen proposicions. Un proposició es una oració declarativa que afirma o negga alguna cosa. Tipus: Proposicions empíriques(afirmen o neguen alguna cosa sobre el món) i Proposicions formals(no tenen contigut empíric). Tant si són formals com empíriques, perquè una proposició contribueixi al coneixement ha de ser veritable i justificable. Considerem que hi ha fets i objectes que són vertaders o autèntics. La distinció entre realitat i aparença ha estat objecte d'una llarga polèmica en la historia de la filosofia. La veritat s'identifica amb la realitat autèntica, en oposició a la realitat aparent. S'enten la recerca de veritat com un procés de desvetllament del que és autèntic. La veritat seria una propietat que poden tenir les nostres proposicions. Hi ha dues clases de veritat: Veritat com a correspondència (considera que una prosició és vertadera quan hi ha una adequació entre el que la proposició expressa i la realitat a la qual es refereix); la veritat com a coherència (considera que una proposició és vertadera si NO entra en contradicció amb la resta de proposicions acceptades) i la Veritat com a èxit (considera que una proposició és vertadera quan és útil i condueix a l'èxit) En les proposicions formals, l'únic sentit que pot tenir la veritat és com a coherència. La paraula evidència prové del terme llatí videre i es refereix a la manera especial de presentar-se que tenen certs fets i proposicions que considerem evidents. Un coneixement és evident quan produeix una certesa que ens impedeix dubtar de la seva veritat: insuficiència d'aquest criteri(subjectiu). La intersubjectivitat consisteix en el fet que les nostres creences han de ser acceptables per qualsevol subjecte racional i ha de ser objectiu. Dogmatisme: és la posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal i tenir una certesa absoluta; Escepticisme: posició oposada al dogmatisme, dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur; Criticisme: és una pocisió a mig camí entre el dogmatisme i l'escepticisme; Relativisme: és la posició que nega l'existència d'una veritat absoluta, vàlida en ella mateixa en qualsevol moment i lloc; Perspectivisme: no nega la possibilitat d'una veritat absoluta. La conquesta de la veritat comporta un esforç continu en una doble direcció: sortir de la ignorància, agumentant el coneixement mitjançant l'estudi i la investigació, i sortir de l'error mitjançant la critica del fals coneixement i de la ideologia: Permanent (lluitem contra la nostra ignorància); Col·lectivament (el coneixement és de la humanitat)