Continuació regnes cristians
Clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 12,89 KB
CONTINUACIÓ REGNES CRISTIANS
LA GRAN EXPANSIÓ DEL SEGLE XIII
Va ser el període àlgid de l’anomenada Reconquesta. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians varen haver de lluitar contra els almohades, que havien ocupat la península. Durant molts anys els regne de Castella i Lleó es va enfrontar als almohades per les terres situades entre el riu Tajo i Sierra Morena. La victòria definitiva es va produir a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), en que varen lluitar conjuntament els reis de Castella, Navarra i Aragó.
L’avenç cap el sud
Després de la victòria sobre els almohades els reis cristians varen emprendre l’avenç cap al sud: El 1249 el regne de Portugal va acabar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de Faro.El regne de Lleó va ocupar les actuals terres extremenyes (1230). Després de la unió amb Castella, el rei Ferran III va conquerir la vall del Guadalquivir i el seu fill Alfons X va arribar a Cadis i Múrcia.El rei d’Aragó Jaume I va ocupar València (1238) i va arribar fins a Múrcia; també es va conquerir Mallorca i Eivissa (1287).
Al final del segle XIII només quedava a la península un regne musulmà: el regne de Granada, independent fins al final del segle XV.
MALLORCAUna de les activitats que practicaven els balears era la pirateria contra les costes i els vaixells cristians. Aquesta amenaça constant, juntament amb les ànsies de botí, foren les que motivaren l’organització d’una expedició pisana contra les illes. Amb l’aprovació del papa, va ser anomenada croada contra els musulmans de les Balears. Poc després, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, s’afegí als pisans.Els croats saquejaren Menorca, Eivissa i la capital de Mallorca i milers de musulmans illencs moriren i els croats, una vegada carregats de botí i gens interessats a establir-se a les Balears, retornaren als llocs d’origen.
Més endavant la Corona catalanoaragonesa, concretament Jaume I, es va plantejar la conquesta de Mallorca. Jaume I, fill de Pere II el Catòlic i Maria de Montpeller va heretar la corona amb només 5 anys i havia estat entregat als 3 anys com a hostatge a Simon de Monfort que havia derrotat al seu pare a la batalla de Muret, l’any1213. Després de la mort de Pere II, Jaume I fou alliberat i encomanat a l’ordre dels templaris, exercint la regència fins a la seva majoria d’edat, el seu oncle, el comte Sanç.
Causes de la conquesta:
-Les ànsies bèl·liques de la noblesa feudal, àvida de terres i de botí.
-Els interessos comercials de la burgesia mercantil de Barcelona.
-L’esperit de croada contra els musulmans.
-Les activitats corsàries que practicaven els musulmans.
Conquesta i repartiment:
El 5 de setembre de 1229 va sortir la flota dels ports catalans. La nit del 9 al 10 de setembre varen desembarcar a Santa Ponça, al Coll de sa Batalla, els cristians obtingueren la primera victòria, després instal·lats a Portopí començaren el setge de la capital que finalitzaria amb l’assalt el 31 de desembre del mateix any. El rei va tornar a Mallorca l’any 1231 per lluitar contra les resistències musulmanes dels castells d’Alaró, Santueri i Pollença.
Ara s’havia de passar a una societat feudal i cristiana, per la qual cosa Jaume I inicià el repartiment de Mallorca entre els nobles que havien participat en la conquesta ( el bisbe de Barcelona, el comte del Rosselló, el vescomte de Bearn i el comte d’Empúries foren els principals beneficiats) i aquests a la vegada entre els seus cavallers i peons a més dels repobladors que vendrien més envant ( Al Llibre del Repartiment es dona a conèixer la repartició de la porció reial ).
El rei otorgà la Carta de Franquesa, expressant els drets i privilegis dels nous pobladors. Garantia un sistema més liberal i atenuava el feudalisme.
Les Pitiüses i Mallorca s’anaren repoblant i organitzant al llarg del segle XIII. Juntament amb els repobladors cristians, hi quedaren grups importants d’esclaus musulmans que treballaven al camp. A Mallorca també vivien alguns musulmans lliures, que havien estat autoritzats per a residir a l’illa bé en virtut de les últimes capitulacions o bé per haver ajudat el rei durant la conquesta. Amb tot, el gruix de la població fou la composta pels repobladors, que procedien majoritàriament de Catalunya, però també hi havia aragonesos, provençals i italians. S’organitzaren a imatge de Catalunya ( institucions, estructura social i costums) i encara avui la religió cristiana i la llengua catalana defineixen la nostra cultura.
LA REPOBLACIÓ: ETAPES I MODALITATS
S’anomena repoblació l’ocupació de les terres deshabitades o que els reis cristians havien conquerit als musulmans. Les terres conquerides a l’enemic es convertiren en propietat del rei, que les lliurava a uns quants nobles, com a pagament de serveis militars, a monjos, perquè hi fundassin nous monestirs, o les repartia entre pagesos lliures. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs que acudien pels privilegis que otorgaven els reis: llibertat personal, exempció d’imposts i de prestacions militars, permís de comerç... Aquests beneficis es recollien en una carta de poblament.
A diferència de les primeres etapas de la Reconquesta, durant els segles XII i XIII es varen ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important. A les terres conquerides per Castella la majoria de musulmans varen fugir o varen ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.
Una bona part del territori va ser repartida en grans latifundis entre els nobles que havien pres part en les campanyes, els clergues i els ordes militars. Les terres abandonades pels musulmans varen ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos, als quals el rei lliurava lots de terra i habitatge a les ciutats.
A les zones ocupades pel rei d’Aragó (València, les Balears i Múrcia) es va fer servir un sistema semblant. Però a diferència de l’ocupació castellana, la majoria de musulmans varen restar en aquests territoris (mudèjars), on varen poder conservar la religió i regir-se amb les seves lleis. Molts es varen convertir en serfs dels nobles i dels clergues.
Els repobladors que varen ocupar les Balears varen ser preferentment catalans. Cap a València varen anar-hi aragonesos, que ocuparen les terres de l’interior, i catalans,que varen poblar la zona litoral.
a)Els repoblaments lliures
Pressura o conventual (segles VIII-XI)
A partir de la primera meitat del segle IX es va dur a terme el primer repoblament massiu de la vall del Duero i del sud dels comtats pirinencs. En aquestes zones s’hi varen formar comunitats de pagesos lliures que posseïen petites parcel·les de terra (alous) i que habitaven en petits llogarets aïllats, però a prop un de l’altre, formant una vila. El rei els va entregar les terres amb documents acreditatius mentre poguessin cultivar i defensar-les.
Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia sobre els afers d’interés col·lectiu: zones de guaret, selecció de conreus, torns per a la pastura dels animals, aprofitament del bosc, ús del molí, etc.
En el cas castellà (Duero) la repoblació va ser de pressura, però en el cas d’Aragó es va produir també una protagonitzada per monjos o nobles. Una vegada s’establien els repobladors, al capdavant del territori es va posar un vescomte, que hi actuava com a delegat del comte de Barcelona, a la vegada que es fundaven diversos monestirs que depenien de les diferents diòcesi catalanes.
A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que posseïen castells i monestirs emmurallats on els pagesos es podien refugiar.
Així doncs, molts pagesos lliures es varen veure en la necessitat de posar-se sota la protecció d’un senyor, i amb això perderen el domini de les terres i es convertiren en serfs.
b)Els repoblaments comunals
Concejil o municipal (segona meitat segle XI fins primera meitat segle XII): A partir del segle XII, en que els reis cristians varen conquerir territoris densament poblats per musulmans (les valls del Tajo i de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar.
Se tractava d’una repoblació planificada (no com la de pressura anterior) en que els protagonistes eren civils que expulsaven als antics pobladors musulmans i que formaven nuclis poblacionals (municipis o concejos) que eren dotats d’importants privilegis i drets (furs) per tal d’atreure població a aquestes zones, encara perilloses per ser zones de frontera. Com que els nous habitants havien d’estar protegits dels atacs musulmans, el repoblament s’organitzava de manera col·lectiva i el dirigien nobles i eclesiàstics.
c)Repartiments
(Ordres Militars) (a partir del segle XII): aquest tipus de repoblació dirigida per ordres militars es va donar a la conca del Guadiana, en el cas de Castella, i a la del Túria, en Aragó. Les ordres militars, formades per una espècie de cavellers‐ monjos, varen ser creades per defensar, a través d’una xarxa de castells, les noves terres cristianes de la Manxa i d’Extremadura. Les ordres militars espanyoles eren quatre: Calatrava, Alcàntara, Santiago (les tres del segle XII) i Montesa (fundada a Aragó al segle XIV per tal de substituir al templaris). Aquesta repoblació va crear una zona caracteritzada pels grans latifundis ramaders plens de fortaleses per la defensa de les zones frontereres. En aquesta època se signaren també els primers llibres de repartiment.
d)Nobiliari (segle XIII): se va donar a Extremadura, Andalusia, Múrcia i part de València. En aquets moments, els reis concediren tractats de Repartiments (que ja es donen en el segle XII), en els quals es donaven terres als nobles que participaven a les campanyes militars de reconquesta. Aquets repartiments previs de terres també incloïen a l’església i les ordres militars. A Castella, els conqueridors utilitzaren la forma de "repartiment mixt" que consistia en el fet que la corona es reservava les ciutats mentre que les zones rurals es donaven a la noblesa, l’Església i els Ordes Militars, com a pagament pel gran ajut prestat a la corona per a realitzar la feixuga empresa de la reconquesta. Aquest repartiment origina la implantació del "règim senyorial" en aquella zona . Es crearen, doncs, grans latifundis, a la qual cosa va contribuir la total expulsió dels àrabs del camp, passantse d'una agricultura intensiva i amb major grau de tecnificació a una agricultura extensiva i ajudada per la ramaderia, amb escassa càrrega per unitat superficial. A Aragó, el repartiment de les terres es produeix del següent mode: preponderància de la noblesa com a participant i poder militar, foment repoblador, senyories de lloc, omnipresència eclesiàstica, i assignacions equilibrades entre la Corona i els petits propietaris. A les Balears es va produir un repartiment de totes les terres entre la noblesa, mentre que la població musulmana fou massacrada i expulsada. Aquest repartiment és contingut en un llibre (Llibre del Repartiment) que sembla haver estat redactat el 1232 però conté també la transcripció d'acords del 1230, i continua amb d'altres fins el 1273. És guardat a l'arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona i n'hi havia un altre exemplar a Mallorca, en part en llatí i en part en àrab, del qual es conserva una còpia de 1267‐ 69 a l'Arxiu Històric. El repartiment es va fer segons el que se va pactar anteriorment a les Corts. El rei Jaume I va dividir la illa en 8 parts, la meitat formaren part de la medietas regis (a mans del rei) i l’altre meitat era la medietas magnatis (als nobles participants). La meitat que era reial va ser repartida entre les ordres militars (especialment els templaris), el infants, funcionaris i les ciutats i viles que participaren en la reconquesta. La medietas magnatis va ser dividida en quatre porcions destinades a quatre cases nobiliars: Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, Hugo d’Ampùries, Nunyo Sanç, comte del Rosselló i el Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.
LA GRAN EXPANSIÓ DEL SEGLE XIII
Va ser el període àlgid de l’anomenada Reconquesta. Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians varen haver de lluitar contra els almohades, que havien ocupat la península. Durant molts anys els regne de Castella i Lleó es va enfrontar als almohades per les terres situades entre el riu Tajo i Sierra Morena. La victòria definitiva es va produir a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), en que varen lluitar conjuntament els reis de Castella, Navarra i Aragó.
L’avenç cap el sud
Després de la victòria sobre els almohades els reis cristians varen emprendre l’avenç cap al sud: El 1249 el regne de Portugal va acabar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de Faro.El regne de Lleó va ocupar les actuals terres extremenyes (1230). Després de la unió amb Castella, el rei Ferran III va conquerir la vall del Guadalquivir i el seu fill Alfons X va arribar a Cadis i Múrcia.El rei d’Aragó Jaume I va ocupar València (1238) i va arribar fins a Múrcia; també es va conquerir Mallorca i Eivissa (1287).
Al final del segle XIII només quedava a la península un regne musulmà: el regne de Granada, independent fins al final del segle XV.
MALLORCAUna de les activitats que practicaven els balears era la pirateria contra les costes i els vaixells cristians. Aquesta amenaça constant, juntament amb les ànsies de botí, foren les que motivaren l’organització d’una expedició pisana contra les illes. Amb l’aprovació del papa, va ser anomenada croada contra els musulmans de les Balears. Poc després, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, s’afegí als pisans.Els croats saquejaren Menorca, Eivissa i la capital de Mallorca i milers de musulmans illencs moriren i els croats, una vegada carregats de botí i gens interessats a establir-se a les Balears, retornaren als llocs d’origen.
Més endavant la Corona catalanoaragonesa, concretament Jaume I, es va plantejar la conquesta de Mallorca. Jaume I, fill de Pere II el Catòlic i Maria de Montpeller va heretar la corona amb només 5 anys i havia estat entregat als 3 anys com a hostatge a Simon de Monfort que havia derrotat al seu pare a la batalla de Muret, l’any1213. Després de la mort de Pere II, Jaume I fou alliberat i encomanat a l’ordre dels templaris, exercint la regència fins a la seva majoria d’edat, el seu oncle, el comte Sanç.
Causes de la conquesta:
-Les ànsies bèl·liques de la noblesa feudal, àvida de terres i de botí.
-Els interessos comercials de la burgesia mercantil de Barcelona.
-L’esperit de croada contra els musulmans.
-Les activitats corsàries que practicaven els musulmans.
Conquesta i repartiment:
El 5 de setembre de 1229 va sortir la flota dels ports catalans. La nit del 9 al 10 de setembre varen desembarcar a Santa Ponça, al Coll de sa Batalla, els cristians obtingueren la primera victòria, després instal·lats a Portopí començaren el setge de la capital que finalitzaria amb l’assalt el 31 de desembre del mateix any. El rei va tornar a Mallorca l’any 1231 per lluitar contra les resistències musulmanes dels castells d’Alaró, Santueri i Pollença.
Ara s’havia de passar a una societat feudal i cristiana, per la qual cosa Jaume I inicià el repartiment de Mallorca entre els nobles que havien participat en la conquesta ( el bisbe de Barcelona, el comte del Rosselló, el vescomte de Bearn i el comte d’Empúries foren els principals beneficiats) i aquests a la vegada entre els seus cavallers i peons a més dels repobladors que vendrien més envant ( Al Llibre del Repartiment es dona a conèixer la repartició de la porció reial ).
El rei otorgà la Carta de Franquesa, expressant els drets i privilegis dels nous pobladors. Garantia un sistema més liberal i atenuava el feudalisme.
Les Pitiüses i Mallorca s’anaren repoblant i organitzant al llarg del segle XIII. Juntament amb els repobladors cristians, hi quedaren grups importants d’esclaus musulmans que treballaven al camp. A Mallorca també vivien alguns musulmans lliures, que havien estat autoritzats per a residir a l’illa bé en virtut de les últimes capitulacions o bé per haver ajudat el rei durant la conquesta. Amb tot, el gruix de la població fou la composta pels repobladors, que procedien majoritàriament de Catalunya, però també hi havia aragonesos, provençals i italians. S’organitzaren a imatge de Catalunya ( institucions, estructura social i costums) i encara avui la religió cristiana i la llengua catalana defineixen la nostra cultura.
LA REPOBLACIÓ: ETAPES I MODALITATS
S’anomena repoblació l’ocupació de les terres deshabitades o que els reis cristians havien conquerit als musulmans. Les terres conquerides a l’enemic es convertiren en propietat del rei, que les lliurava a uns quants nobles, com a pagament de serveis militars, a monjos, perquè hi fundassin nous monestirs, o les repartia entre pagesos lliures. Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs que acudien pels privilegis que otorgaven els reis: llibertat personal, exempció d’imposts i de prestacions militars, permís de comerç... Aquests beneficis es recollien en una carta de poblament.
A diferència de les primeres etapas de la Reconquesta, durant els segles XII i XIII es varen ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important. A les terres conquerides per Castella la majoria de musulmans varen fugir o varen ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.
Una bona part del territori va ser repartida en grans latifundis entre els nobles que havien pres part en les campanyes, els clergues i els ordes militars. Les terres abandonades pels musulmans varen ser repoblades per lleonesos, castellans i bascos, als quals el rei lliurava lots de terra i habitatge a les ciutats.
A les zones ocupades pel rei d’Aragó (València, les Balears i Múrcia) es va fer servir un sistema semblant. Però a diferència de l’ocupació castellana, la majoria de musulmans varen restar en aquests territoris (mudèjars), on varen poder conservar la religió i regir-se amb les seves lleis. Molts es varen convertir en serfs dels nobles i dels clergues.
Els repobladors que varen ocupar les Balears varen ser preferentment catalans. Cap a València varen anar-hi aragonesos, que ocuparen les terres de l’interior, i catalans,que varen poblar la zona litoral.
a)Els repoblaments lliures
Pressura o conventual (segles VIII-XI)
A partir de la primera meitat del segle IX es va dur a terme el primer repoblament massiu de la vall del Duero i del sud dels comtats pirinencs. En aquestes zones s’hi varen formar comunitats de pagesos lliures que posseïen petites parcel·les de terra (alous) i que habitaven en petits llogarets aïllats, però a prop un de l’altre, formant una vila. El rei els va entregar les terres amb documents acreditatius mentre poguessin cultivar i defensar-les.
Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia sobre els afers d’interés col·lectiu: zones de guaret, selecció de conreus, torns per a la pastura dels animals, aprofitament del bosc, ús del molí, etc.
En el cas castellà (Duero) la repoblació va ser de pressura, però en el cas d’Aragó es va produir també una protagonitzada per monjos o nobles. Una vegada s’establien els repobladors, al capdavant del territori es va posar un vescomte, que hi actuava com a delegat del comte de Barcelona, a la vegada que es fundaven diversos monestirs que depenien de les diferents diòcesi catalanes.
A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que posseïen castells i monestirs emmurallats on els pagesos es podien refugiar.
Així doncs, molts pagesos lliures es varen veure en la necessitat de posar-se sota la protecció d’un senyor, i amb això perderen el domini de les terres i es convertiren en serfs.
b)Els repoblaments comunals
Concejil o municipal (segona meitat segle XI fins primera meitat segle XII): A partir del segle XII, en que els reis cristians varen conquerir territoris densament poblats per musulmans (les valls del Tajo i de l’Ebre), el tipus de repoblament va canviar.
Se tractava d’una repoblació planificada (no com la de pressura anterior) en que els protagonistes eren civils que expulsaven als antics pobladors musulmans i que formaven nuclis poblacionals (municipis o concejos) que eren dotats d’importants privilegis i drets (furs) per tal d’atreure població a aquestes zones, encara perilloses per ser zones de frontera. Com que els nous habitants havien d’estar protegits dels atacs musulmans, el repoblament s’organitzava de manera col·lectiva i el dirigien nobles i eclesiàstics.
c)Repartiments
(Ordres Militars) (a partir del segle XII): aquest tipus de repoblació dirigida per ordres militars es va donar a la conca del Guadiana, en el cas de Castella, i a la del Túria, en Aragó. Les ordres militars, formades per una espècie de cavellers‐ monjos, varen ser creades per defensar, a través d’una xarxa de castells, les noves terres cristianes de la Manxa i d’Extremadura. Les ordres militars espanyoles eren quatre: Calatrava, Alcàntara, Santiago (les tres del segle XII) i Montesa (fundada a Aragó al segle XIV per tal de substituir al templaris). Aquesta repoblació va crear una zona caracteritzada pels grans latifundis ramaders plens de fortaleses per la defensa de les zones frontereres. En aquesta època se signaren també els primers llibres de repartiment.
d)Nobiliari (segle XIII): se va donar a Extremadura, Andalusia, Múrcia i part de València. En aquets moments, els reis concediren tractats de Repartiments (que ja es donen en el segle XII), en els quals es donaven terres als nobles que participaven a les campanyes militars de reconquesta. Aquets repartiments previs de terres també incloïen a l’església i les ordres militars. A Castella, els conqueridors utilitzaren la forma de "repartiment mixt" que consistia en el fet que la corona es reservava les ciutats mentre que les zones rurals es donaven a la noblesa, l’Església i els Ordes Militars, com a pagament pel gran ajut prestat a la corona per a realitzar la feixuga empresa de la reconquesta. Aquest repartiment origina la implantació del "règim senyorial" en aquella zona . Es crearen, doncs, grans latifundis, a la qual cosa va contribuir la total expulsió dels àrabs del camp, passantse d'una agricultura intensiva i amb major grau de tecnificació a una agricultura extensiva i ajudada per la ramaderia, amb escassa càrrega per unitat superficial. A Aragó, el repartiment de les terres es produeix del següent mode: preponderància de la noblesa com a participant i poder militar, foment repoblador, senyories de lloc, omnipresència eclesiàstica, i assignacions equilibrades entre la Corona i els petits propietaris. A les Balears es va produir un repartiment de totes les terres entre la noblesa, mentre que la població musulmana fou massacrada i expulsada. Aquest repartiment és contingut en un llibre (Llibre del Repartiment) que sembla haver estat redactat el 1232 però conté també la transcripció d'acords del 1230, i continua amb d'altres fins el 1273. És guardat a l'arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona i n'hi havia un altre exemplar a Mallorca, en part en llatí i en part en àrab, del qual es conserva una còpia de 1267‐ 69 a l'Arxiu Històric. El repartiment es va fer segons el que se va pactar anteriorment a les Corts. El rei Jaume I va dividir la illa en 8 parts, la meitat formaren part de la medietas regis (a mans del rei) i l’altre meitat era la medietas magnatis (als nobles participants). La meitat que era reial va ser repartida entre les ordres militars (especialment els templaris), el infants, funcionaris i les ciutats i viles que participaren en la reconquesta. La medietas magnatis va ser dividida en quatre porcions destinades a quatre cases nobiliars: Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, Hugo d’Ampùries, Nunyo Sanç, comte del Rosselló i el Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou.