Dominando el Lenguaje: Guía Completa de Niveles, Registros y Variedades Lingüísticas

Ingresos y Gastos de Explotación

Ingressos d'explotació A

a) Import net xifra de negoci

(700) + Vendes mercaderies

(701) + Vendes productes acabats

(705) + Prestació de serveis

(706) - Descomptes sobre vendes per pap.immediat

(708) - Devolució de vendes

(709) - Ràpels de vendes

b) Variació d'existències en curs i de productes acabats

(710) +/- Variació de productes en curs

(712) +/- Variació de productes acabats

c) Altres ingressos d'explotació

(752) Ingressos per arrendaments

(754) Ingressos per comissions

Despeses d'explotació B

a) Proveïments

(600) + Compres mercaderies

(601) + Compres matèries primeres

(602) + Compres altres aprovisionaments

(606) - Descomptes sobre compres per pag. immediat

(608) - Devolució de compres

(609) - Ràppels de compres

(610) +/- Variació d'existències

(611) +/- Variació de matèries primeres

(612) +/- Variació d'altres aprovisionaments

b) Despeses de personal

(640) Sous i salaris

(642) Seg. Soc. a càrrec empresa

c) Amortitzacions

(680) Amortitzacions I.I.

(681) Amortitzacions I.M.

d) Altres despeses explotació

(620) Recerca

(621) Arrendaments

(622) Reparacions

(623) Serveis Professionals Independents

(624) Transports

(625) Assegurances

(626) Serveis bancaris

(627) Publicitat

(628) Subministraments

Resultat d'explotació C = A - B Benefici Abans Interessos i Impostos (BAII) C

Ingressos financers D

(7621) Ingressos de crèdits a c/t

Despeses financeres E

(6623) Interessos de deutes amb entitats de crèdit

Resultat financer F = D - E

Benefici Abans Impostos (BAI) G = C + F

(630) - Impost sobre societats H

Resultat de l'exercici I = G - H

Modelo Canvas

Proposta de valor
Què ofereixes al client? Quin problema li resols o quina necessitat li cobreixes?

Segments de clients
A qui va dirigit el teu producte o servei? Quin tipus de client vols satisfer?

Canals
Com fas arribar la teva proposta de valor als clients? (botiga física, web, app…)

Relació amb els clients
Com et relaciones amb els clients? (atenció personalitzada, autoservei, assistència…)

Fonts d’ingressos
Com guanyes diners? (venda directa, subscripcions, publicitat…)

Recursos clau
Quins recursos necessites per funcionar? (personal, tecnologia, locals, diners…)

Activitats clau
Quines accions has de fer perquè el negoci funcioni? (producció, màrqueting, logística…)

Aliances clau
Amb qui col·labores per fer funcionar el negoci? (proveïdors, socis estratègics…)

Estructura de costos
Quines despeses té el teu negoci? (mà d’obra, materials, manteniment…)

CASH FLOW= RESULTAT EXERCICI + AMORTITZACIONS

Trobarem l’autofinançament total generat en el període sabent que aquest està compost per l’autofinançament d’enriquiment i l’autofinançament de manteniment:

• Autofinançament de manteniment = Amortitzacions

• Autofinançament d’enriquiment = Reserves:

• 20% * Capital social = 0,20 * 240.000 € = 48.000 €
  ⇒ (Com que la reserva legal = 36.000 € < 48.000 €)
  ⇒ Cal dotar RL aquest any

• 10% * Resultat

• Reserva voluntària = 20% * Resultat =

• ⇒ Autofinançament d’enriquiment = RL + RV

  ⇒ Autofinançament total = Autofinançament d’enriquiment + Autofinançament de manteniment

  
  

Immanuel Kant i John Stuart Mill són dos dels filòsofs més influents en l’ètica, però les seves teories presenten enfocaments molt diferents.

Tots dos defensen una ètica autònoma, és a dir, consideren que la moralitat ha de sorgir de la pròpia raó humana i no d’un principi extern o heterònom, com podrien ser els mandats divins o les tradicions culturals.

Per a Kant, la moralitat es fonamenta en la raó i el deure, mentre que Mill considera que s’ha de basar en l’experiència i en el benestar col·lectiu. Això es reflecteix en els seus objectius: l’ètica kantiana busca el compliment del deure com a fi en si mateix, mentre que l’utilitarisme busca maximitzar la felicitat del major nombre de persones. Kant segueix una ètica deontològica i Mill una ètica utilitarista, amb una finalitat.

El concepte central de Kant és l’imperatiu categòric, segons el qual només hem d’actuar de manera que la nostra acció pugui convertir-se en una llei universal. En canvi, Mill es guia pel principi d’utilitat, que estableix que una acció és correcta si augmenta el benestar general. Per aquest motiu, Kant sosté que la moral és absoluta i ha de ser aplicable a tothom en qualsevol circumstància, mentre que Mill la veu com una guia flexible que s’adapta a les situacions específiques, la qual cosa pot permetre excepcions en nom del bé comú.

Un altre punt de discrepància és si la moralitat depèn de les conseqüències. Kant afirma que el valor d’una acció està en la intenció i no en el resultat, mentre que Mill adopta una postura conseqüencialista, ja que jutja les accions en funció del seu impacte en la felicitat.

Un aspecte fonamental en la filosofia de Kant és que l’ésser humà ha de ser sempre un fi en si mateix i mai un mitjà per a altres objectius. Mill, en canvi, considera que, en determinades circumstàncies, utilitzar una persona com a mitjà pot ser justificable si contribueix al benestar general.

Quant al paper dels sentiments, Kant creu que la moral ha de ser principalment racional, tot i que reconeix que , pel qual és parcialment emotivista. Mill, en canvi, té una perspectiva completament emotivista, ja que vincula directament la moralitat amb el plaer i el dolor.

Finalment, en relació amb la llibertat, Kant la vincula a l’autonomia moral i al compliment del deure intern. Per contra, Mill defensa una llibertat condicionada al respecte pels altres, establint límits per garantir la convivència social.

Plaer: benestar lligat a la felicitat.

Felicitat: és la pauta a partir de la qual es guia l’utilitarisme quan parla d’accions morals.

Virtut: qualitat moral d’excel·lència humana lligada

Liberalisme: és la teoria que defensa la mínim participació de l’Estat en l’economia i la mínima interferència en la vida privada

Utilitarisme dels actes: teoria ètica de J. Bentham segons la qual podem parlar d’un comportament moral quan beneficia als altres

L’ètica de John Stuart Mill és una forma d’utilitarisme, una teoria moral que afirma que allò que és bo o correcte és allò que genera més felicitat per al màxim nombre de persones. Segons aquest principi, cal actuar de manera que les conseqüències de les nostres accions augmentin el benestar general. Per tant, és una ètica conseqüencialista, ja que el valor d’una acció no depèn de les intencions, sinó de les seves conseqüències reals sobre la felicitat o el dolor de la gent.

Mill parteix de les idees del filòsof Jeremy Bentham, el creador de l’utilitarisme clàssic, que mesurava la moralitat pel nombre de plaers produïts. No obstant això, Mill introdueix una millora fonamental: distingir entre qualitats de plaer. Per a ell, no tots els plaers són iguals. A diferència de Bentham, que valorava només la quantitat, Mill diu que els plaers intel·lectuals, artístics o morals són superiors als plaers físics o materials. Això el porta a establir una jerarquia dels plaers, amb els plaers de l’esperit per damunt dels del cos.

Aquesta idea el porta a afirmar una frase molt coneguda: "És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet". Amb això vol dir que la felicitat humana ha de ser més profunda, lligada a la reflexió, la cultura, el pensament crític i la vida moral, i no només a la satisfacció immediata dels desitjos.

La felicitat, per a Mill, és una combinació de plaer i absència de dolor, però aquesta felicitat no ha de ser egoista. Ha d’estar orientada cap al benestar de tota la comunitat, per això parla d’un hedonisme col·lectiu. Aquest enfocament es veu influït per pensadors com Epicur, que defensava una vida basada en plaers moderats i serens; David Hume, que destacava el paper de l’experiència i els sentiments en l’ètica; i l’eudemonisme grec, que vinculava la felicitat amb el desenvolupament de les capacitats humanes.

Un altre aspecte fonamental de l’ètica de Mill és la importància de l’educació i la cultura. Ell creu que només a través d’una educació integral les persones poden aprendre a buscar la felicitat de manera raonada i responsable. L’educació ajuda les persones a desenvolupar-se moralment, socialment i intel·lectualment, i les prepara per participar activament en la vida pública i en la millora de la societat.

Mill també defensa que la felicitat no consisteix a viure de forma egoista, sinó a compartir, col·laborar i fer sacrificis quan calgui pel bé comú. En una societat amb desigualtats extremes, la felicitat veritable no és possible. Per això, proposa una ètica amb un fort component social i solidari: no n’hi ha prou amb ser feliç un mateix, cal contribuir a la felicitat dels altres.

En definitiva, l’ètica de Mill és una proposta moderna, racional i compromesa amb la llibertat i la justícia social. Té com a objectiu crear una societat més feliç, però també més educada, lliure i solidària, on cada persona pugui desenvolupar tot el seu potencial i viure en harmonia amb els altres.

Cada grupo puede tener una jerga, un lenguaje propio con palabras especiales, tecnicismos o expresiones únicas. Si se usa en grupos marginales, se llama argot.

2.1 Nivel vulgar

Este nivel lo usan personas sin formación lingüística adecuada. Su lenguaje presenta errores fonéticos, gramaticales y léxicos, y suele ser muy expresivo y cambiante. Entre los errores comunes están:

Fonéticos: cocreta por croqueta (metátesis), amoto por moto (prótesis), pa’ por para (apócope), pérdida de consonantes o mal acento.

Morfosintácticos: errores con pronombres, conjugaciones (andé, conducistes), concordancias, uso incorrecto de relativos o preposiciones (dequeísmo, queísmo).

Léxicos: confusión de palabras (prejuicio/perjuicio), uso de arcaísmos (naide), cambios de significado (coger por caber), creación de palabras incorrectas y uso de vulgarismos.

2.2 Nivel culto

Es el nivel más correcto y preciso del idioma. Se caracteriza por:

Fonología: no hay relajaciones fonéticas ni errores en la pronunciación.

Morfosintaxis: uso correcto de tiempos verbales, coherencia y cohesión textual.

Léxico: vocabulario amplio, preciso, con tecnicismos y términos abstractos. Evita vulgarismos y redundancias.

Este nivel es modelo de corrección y es el más estable. Muchas innovaciones del nivel vulgar pueden, con el tiempo, ser aceptadas en el nivel culto.

2.3 Nivel medio

Es el nivel más común. Lo usa la mayoría de la población. Combina elementos del lenguaje culto con otros del registro informal. Aunque respeta las normas en general, puede incluir errores como queísmo, dequeísmo o fallos de concordancia sin que el hablante los detecte. Es el nivel que se difunde a través de la escuela y los medios.

Los factores que influyen en el uso de un registro son:

Lugar y momento en que se habla. Participantes y relación entre ellos. Tipo de actividad comunicativa. Tema y nivel de especialización. Canal de transmisión (oral, escrito, digital...).

Intención comunicativa (informar, persuadir, entretener, etc.).

3.1 Registro formal

Es el que se usa en contextos profesionales o académicos. Se caracteriza por:

Lenguaje objetivo, claro y preciso.

Léxico técnico, especializado o culto.

3.2 Registro informal o coloquial

Usado en situaciones cotidianas o familiares. Características:

Apoyo en gestos, miradas y contexto.

Lenguaje expresivo y cercano, con metáforas, comparaciones, frases hechas.

Estructuras sencillas, vocabulario general, uso de palabras “baúl” y verbos amplios (hacer, tener).

4. Lenguas en contacto

El plurilingüismo es la coexistencia de varias lenguas en un territorio. Esto produce influencias mutuas, sobre todo léxicas. Por ejemplo, el castellano ha adoptado palabras de muchas lenguas (como zar, tabú o llama). Las influencias pueden clasificarse en:

Sustrato: lengua antigua influye en la nueva (ej. lenguas prerromanas en el latín).

Superestrato: lengua dominante desaparecida deja huella (ej. árabe en el castellano).

Adstrato: lenguas que conviven se influyen mutuamente (ej. catalán y castellano).

Bilingüismo

Individual: una persona usa dos lenguas con competencia similar (aunque no siempre ocurre en la práctica).

Social: toda o parte de una comunidad usa dos lenguas.

Diglosia

Ocurre cuando una lengua tiene más prestigio o funciones sociales que otra.

La lengua prestigiosa se usa en educación, medios o instituciones.

También puede haber diglosia dialectal dentro de una misma lengua.

En Cataluña, por ejemplo, el castellano tuvo históricamente más prestigio. Hoy, el catalán ha recuperado espacios gracias a su oficialidad y presencia en la escuela.

Además, el contacto lingüístico provoca interferencias, como:

Préstamos léxicos: palabras tomadas y adaptadas.

Calcos semánticos: se adopta un nuevo significado de otra lengua (como “ventana” del navegador).

También hay interferencias fonéticas y morfológicas.

El español cuenta con una variedad estándar, usada como modelo en los medios, la educación y el uso general. Aunque parece uniforme, cada persona tiene un idiolecto, es decir, su propia forma de hablar según su origen, grupo social y situación comunicativa. A partir de ahí, se distinguen varias variedades lingüísticas:

• Históricas o diacrónicas: cambios del idioma con el tiempo.
• Diatópicas: diferencias según el lugar (dialectos).
• Diastráticas: variaciones por grupo social.
• Diafásicas: cambian según la situación comunicativa.

📍 Variedades diatópicas del español

Son diferencias regionales que afectan especialmente al léxico y la pronunciación. Se consideran una riqueza del idioma, no un obstáculo. Se dividen en dos grandes grupos:

1.1 Variedades meridionales

a) Andalucía: Se habla de “hablas andaluzas” (oriental y occidental). Rasgos: seseo, ceceo, yeísmo, pérdida de consonantes finales, heheo, mezcla de vosotros y ustedes, influencia del árabe.

b) Canarias: Influencia andaluza, americana y portuguesa. Rasgos: seseo, uso de ustedes, pretérito simple en vez del compuesto, americanismos y lusismos.

c) Murcia: Parecida al andaluz oriental. Rasgos: yeísmo, sonidos nasales, diminutivos en -ico, influencia aragonesa y valenciana.

d) Extremadura: Mezcla de rasgos leoneses y andaluces. Rasgos: vocales cerradas (nochi), diminutivos en -ino, pérdida de consonantes, dialectismos propios.

También se menciona la glotofobia, es decir, la discriminación basada en el acento o variedad lingüística, como ocurre con el andaluz o el acento catalán.

1.2 Variedades septentrionales

Zona oriental (La Rioja, Navarra, Aragón): conservación de sonidos latinos (pl-, fl-), uso del condicional por el subjuntivo, leísmo y loísmo, restos del latín como “fabla”.

Zona occidental (León, Zamora, Asturias): diminutivos en -ín/-ina, cierre vocálico final, uso de infinitivo como imperativo, pérdida de la -d- intervocálica.

1.3 Español de América

Es la variedad más hablada del español. Aunque presenta diferencias regionales, en niveles cultos hay bastante uniformidad. Rasgos comunes: seseo, yeísmo (especial en Uruguay y Argentina), voseo, uso de “ustedes”, pretérito simple en lugar del compuesto, y confusión entre -r/-l, especialmente en Cuba.