Absència de Tipicitat i Antijuridicitat en el Dret Penal

Absència de tipicitat

Es tracta de conductes atípiques perquè hem de negar que hi hagi una acció típica. Cal diferenciar entre les accions humanes i les accions dels homes. Cal determinar les accions humanes que poden derivar en una acció penal, que forma part d’aquelles conductes descrites com a rellevants en el dret penal. Se n’han destacat diverses accions humanes amb absència d’acció típica:

• Les situacions d’inconsciència (son, somnambulisme, etc.). Les persones humanes, en determinades ocasions, podem actuar de manera inconscient. Es planteja aquí una via de solució sobre què cal fer respecte a aquests casos, que es recull en la fórmula de l'actio libera in causa. Aquesta planteja un procés de retroacció: haurem de jutjar el moment en un moment previ. Si l’han adormit, no seria condemnat pel fet succeït mentre dormia. En el moment d'estar adormit, no hi ha ni dol ni imprudència. En un moment anterior, sí que hi pot haver dol o imprudència que serà condemnat pel dret penal.
• Casos d’embriaguesa o intoxicació. Es tenen en compte en l’àmbit de la culpabilitat. En casos excepcionals, l’embriaguesa pot impedir realitzar fets coherents.
• Actes reflexos. Són aquells en els quals el moviment corporal es fa sense cap mecanisme conscient que permeti controlar l’acte pel cervell. S’han de diferenciar els actes reflexos i els actes en curtcircuit, en els quals, a diferència dels actes reflexos, hi ha una intervenció de la part conscient del cervell.
• La força irresistible. La doctrina ho havia criticat i creia que no era necessari el reconeixement explícit d’aquesta causa d’exempció, perquè la conducta ja no tenia la consideració mínima per a ser un fet típic. Els casos de força irresistible que ja no es donarien actualment, ni davant d’una acció o omissió rellevants, són:
  • Vis ablativa (força absoluta o ablativa). A través d’una pressió física s’obliga a una persona a realitzar un moviment corporal que aquesta no pot evitar.
  • Vis compulsiva (força compulsiva o relativa). A través d’una pressió psicològica s’obliga a fer un acte a un altre amenaçant-lo.
• L’error. Manca la part objectiva del tipus. Per exemple, l’error de tipus que exclou el dol típic. Quan l’error és invencible, s’exclou el dol i la imprudència.
• El cas fortuït. Consisteix en la causació d’un fet objectivament típic no atribuïble ni a dol ni a culpa de l’individu, del seu autor. El Codi Penal (CP) actual no fa referència a això perquè ho considera superflu, ja que es recull a l’article 5 i a l’article 10 del CP. Anteriorment, sí que se li donava una consideració independent perquè es donava força a la responsabilitat objectiva (que no inclou ni dol ni imprudència). El cas fortuït no té rellevància penal encara que no hi hagi dol abans de la realització del cas fortuït (per exemple, la preterintencionalitat, on la part objectiva va més enllà de la part subjectiva).
• El consentiment. La víctima accepta el resultat delictiu, però de manera simultània (el consentiment) al fet, no posterior (el perdó). El consentiment pot ser rellevant en determinats casos, ja que pot excloure la tipicitat o l’antijuridicitat de la conducta. En el CP no hi ha cap clàusula relativa al consentiment. Hem de fer referència a dos casos delictius diferents:
  • Els delictes consistents en atemptats contra la llibertat humana o les seves manifestacions.
  • Són els casos de béns jurídics respecte dels quals es discuteix la seva disponibilitat (vida, salut, etc.).

L'antijuridicitat

L'antijuridicitat és el que s'identifica amb la raó de ser de les normes penals. Les normes penals prohibeixen el comportament per alguna raó concreta. Hi ha dos conceptes:

Antijuridicitat formal

S'identifica amb el fet que un comportament sigui contrari a la norma, sense buscar la raó de fons de per què es produeix la contrarietat. Fa referència a la contraposició entre un fet i una norma penal sense explicar-ne la raó. S'acostuma a reduir a l'estudi de les normes de justificació.

Antijuridicitat material

Dota de contingut l'antijuridicitat. Es pregunta quina és la raó de fons que exposi per què un fet és antijurídic. Intenta saber el motiu pel qual un fet és contrari a la norma penal. No n'hi ha prou que un fet sigui contrari a la norma formal; també requereix que hi hagi fonament, ja que el dret penal protegeix béns jurídics.

Materialment, han de ser comportaments que atentin contra el bé jurídic. Per tant, el concepte material d'antijuridicitat es vincula amb la finalitat del dret penal: la protecció dels béns jurídics essencials. Té a veure amb la interpretació teleològica. El comportament, per a ser antijurídic, ha de lesionar o poder lesionar el bé jurídic protegit.

Allò important no és ser contrari a la norma, sinó atemptar contra un bé jurídic essencial protegit per l'ordenament jurídic. Històricament, per als positivistes, l'antijuridicitat formal era la més important i, a més, era un concepte objectiu. La sistemàtica dels positivistes era causalista. Per a ells, l'antijuridicitat era totalment formal; no cercaven quin era el fonament de per què un fet era plantejat al CP. Era objectiu perquè, per a ells, tot el que és subjectiu passa a la culpabilitat. L'antijuridicitat era objectiva.

Per als neoclàssics fins als neokantians (que van introduir la idea de valor, la qual té a veure amb la concepció material de l'antijuridicitat), defensen l'antijuridicitat material; en són els seus pares. Defensen que el fet ha de provocar una lesió o posada en perill del bé jurídic, a més de ser el fet contrari a la norma. Els materialistes van mantenir el concepte material d'antijuridicitat, però el van subjectivitzar molt més que els neokantians. L'antijuridicitat era un comportament contrari a la norma i que ha de ser una manifestació de dol o d'imprudència atemptant contra el bé jurídic.