Accidents del verb, bilingüisme i diglòssia en català

Accidents gramaticals i formes no personals del verb

El verb es pot descompondre en lexema i desinències. El lexema és l'arrel verbal i proporciona informació sobre el significat lèxic del verb. Altrament, les desinències informen sobre la conjugació a què pertany el verb (vocal temàtica) o sobre els accidents gramaticals (modificació flexiva que experimenten els mots variables per a expressar valors d'alguna categoria gramatical).

• Lexema: Pens- / Vocal temàtica: -a- / Desinències: -r
• Lexema: Bat- / Vocal temàtica: -re- / Desinències: -m
• Lexema: Serv- / Vocal temàtica: -i- / Desinències: -ria

L'observació de les desinències d'un verb permet detectar els accidents gramaticals següents:

Accidents gramaticals

Temps

Expressa el moment en què es realitza l'acció verbal respecte al moment en què es parla. Hi ha tres tipus de temps: pretèrit, present i futur.

Aspecte

Indica si l'acció està acabada (perfectiu) o no ho està (imperfectiu).

Mode

Informa sobre la concepció de l'acció com a real (mode indicatiu), com a irreal (mode subjuntiu) o com a manament (mode imperatiu).

Persona

Expressa qui realitza l'acció: qui parla (primera), qui escolta (segona) o qualsevol altra (tercera persona).

Nombre

Fa referència a la realització de l'acció per una persona o per diverses. S'expressa amb el singular o el plural.

Veu

La veu activa assenyala que el subjecte realitza l'acció verbal, i la passiva, que l'acció recau sobre el mateix subjecte.

Formes no personals del verb

Infinitiu, gerundi i participi són les formes no personals del verb. Es diuen no personals perquè no indiquen la persona que realitza o experimenta l'acció verbal. El seu significat temporal no està predefinit i està marcat en cada moment per la conjuntura comunicativa.

Així, la mateixa forma impersonal pot emprar-se en situacions amb diferents temps, com es pot comprovar en els exemples següents:

• Present: Hui li abelleix estar amb nosaltres.
• Passat: Ahir volia estar preparat per si em cridava.
• Futur: Estic segur que li agradarà estar en el teu aniversari.

Infinitiu

L'infinitiu és la forma no personal invariable que permet identificar els verbs, ja que és la que recullen els diccionaris. En funció de la terminació de l'infinitiu, els verbs es classifiquen en les diferents conjugacions:

• Primera (-ar): Viatjar, parlar, faltar, cansar...
• Segona (-er, -re): Córrer, voler, aprendre, comprendre...
• Tercera (-ir): Sentir, mentir, patir, dir...

L'infinitiu pot funcionar com a sintagma nominal. Fins i tot hi ha substantius provinents d'infinitius amb formes plurals i que admeten adjectius. Per exemple: Pintar em relaxa. Un somriure sincer és la seua presentació. L'aspecte no està predeterminat en l'infinitiu i pot fer referència a situacions acabades, actuals o per ocórrer. L'aspecte el determina el context comunicatiu.

Gerundi

El gerundi es reconeix amb facilitat perquè acaba en -nt: viatjant, aprenent, patint. El gerundi és una forma imperfectiva, perquè fa referència a accions no acabades, i pot aportar diferents valors a l'oració:

• D'anterioritat: Acció anterior a la del verb principal. Estalviant, et compraràs el cotxe.
• De simultaneïtat: Acció simultània a la del verb principal. M'ha demanat les claus cridant.
• De repetició: Acció repetitiva o habitual. Vaig caminant a la feina cada dia.
• Valor adverbial: Pot tenir valor adverbial quan acompanya certs substantius.

Participi

El participi és una forma no personal que actua com un adjectiu verbal, ja que es flexiona en gènere i nombre. A més, s'empra en els temps verbals compostos juntament amb el verb auxiliar. Pel que fa a l'aspecte, el participi és perfectiu: tracta situacions acabades, anteriors al moment enunciatiu. Per exemple: Demà ja haurem après les cançons.

Els participis poden ser regulars i irregulars.

• Regulars:
  • 1a conjugació: -at/-ada (parlat, parlada)
  • 2a conjugació: -ut/-uda (temut, temuda)
  • 3a conjugació: -it/-ida (dormit, dormida)
• Irregulars:
  • 2a conjugació: pres, presa; nascut, nascuda...

Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística

Bilingüisme

És la possibilitat d'utilitzar dues llengües, a un mateix nivell de competència, en qualsevol situació del parlant. Hi ha tres maneres de concebre'l:

1. Bilingüisme individual: Una persona parla dues llengües perfectament. El parlant pot utilitzar ambdues llengües (bilingüisme actiu) o només entendre'n una (bilingüisme passiu) en tots els àmbits de la seua vida privada i professional, o només en alguns àmbits. En aquesta accepció, en general un valencianoparlant és bilingüe.
2. Bilingüisme territorial: Un país té delimitada geogràficament la comunitat lingüística. És la situació de Suïssa, amb quatre llengües cooficials, o la de la Comunitat Valenciana, amb zones tradicionals d'àmbit valencià i altres d'àmbit castellà. La Llei d'ús i ensenyament del valencià (1983) especifica els territoris i fins i tot estableix el dret d'exempció en l'aprenentatge del valencià. El sistema educatiu suís obliga a estudiar tres llengües: la llengua pròpia del cantó (la llengua materna), una llengua estrangera (l'anglès) i una tercera llengua a triar entre les altres cooficials de la confederació helvètica.
3. Bilingüisme social: Un col·lectiu complet d'una societat coneix dues llengües. La situació més comuna és la de parlants d'una llengua dominada (i minoritzada) que han d'aprendre una altra llengua, la dominant. És el cas del bilingüisme unidireccional. En la pràctica, no hi ha societats intrínsecament o purament bilingües: l'evidència sociolingüística mostra l'asimetria en l'ús de les llengües. Són situacions de conflicte que tenen repercussions polítiques. Els usuaris preferents d'una o altra llengua pugnen per imposar-hi els seus drets d'ús i resposta en la llengua utilitzada.

Diglòssia

Una llengua considerada alta (LA) exerceix funcions formals, mentre que una altra llengua, la llengua baixa (LB), s'utilitza només en situacions informals. La diglòssia és una situació sociolingüística estable: els parlants de la LB saben que en àmbits públics, formals o acadèmics han d'usar exclusivament la LA. La situació de la Comunitat Valenciana ha sigut diglòssica històricament. Partint d'una situació diglòssica, hi ha dues evolucions lingüístiques possibles: la normalització i la substitució.

En els últims anys, s'ha experimentat una recuperació de la LB (el valencià), però el perill amenaçador és viure una situació d'aparença bilingüe —el mite del bilingüisme— que acosta, en un procés més o menys lent de desaparició lingüística, a la substitució de la LB per una llengua dominant. La LA acaba desplaçant la llengua minoritzada (LB).

Substitució lingüística

El cas més habitual de substitució lingüística succeeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d'ús que pertanyien a la llengua considerada pròpia d'un territori. La llengua pròpia pot anar desapareixent de l'ensenyament i de l'àmbit familiar a poc a poc. En el procés cap a la substitució lingüística es recorren les següents etapes durant diverses generacions:

1. Bilingüització, fins a aconseguir que no hi haja parlants monolingües de LB. Tots els parlants coneixen la LA i alguns, o fins i tot tothom, la LB.
2. Monolingüització de la LA. El procés discorre sobre la base de la fal·làcia del bilingüisme, i es conclou amb l'oblit de la LB. S'imposa el pragmatisme de la LA, la llengua i la societat (interna i externa) dominants.
3. Abandó de la LB. Ús exclusiu de la LA en àmbits formals i informals, privats i públics. La LB, la que era llengua pròpia, ja no existeix.

Així i tot, sabem que la situació de minorització és un procés reversible. No estem abocats a la desaparició de la LB. Per a lluitar contra les interferències o la substitució lingüística s'ha de recórrer a la resistència cultural dels parlants de la LB. La resistència consisteix en comportaments compromesos amb la identitat lingüística, d'acord amb factors molt diversos en la defensa de la LB: prestigi, valor social, lleialtat lingüística dels parlants, dimensions del grup bilingüe, homogeneïtat sociocultural del grup.

Si es dominen, coneixen o es poden usar més de dues llengües, s'utilitzen els termes plurilingüe i multilingüe.