L'activitat agrícola i el sector primari: evolució i tipus

L'activitat agrícola

Definició i història

L'agricultura és el conreu de la terra amb la finalitat d'obtenir aliments per al consum humà i animal, i primeres matèries per a la indústria. Va aparèixer en el Neolític, fa uns 10.000 anys, i va començar a canviar fa uns 200 anys. Al final del segle XVIII es va iniciar una revolució agrícola, és a dir, un canvi molt ràpid en les formes de propietat i de treball de la terra. Aquests canvis van fer possible augmentar la producció, la qual cosa va tenir dues conseqüències: d'una banda, no feia falta tanta mà d'obra pagesa; d'altra banda, va millorar l'alimentació i, conseqüentment, va disminuir la mortalitat i va augmentar la població. Molts pagesos van marxar a les ciutats per buscar-hi feina; es començava així un lent procés de despoblament del camp, que es va intensificar entre mitjan segles XIX i XX. Des de la Gran Bretanya, les innovacions es van estendre a la resta d'Europa occidental i a altres països, com ara els Estats Units. Però la major part de l'Àfrica, l'Àsia i Iberoamèrica va quedar fora del procés de modernització.

Situació actual

En l'actualitat, la població dedicada a l'agricultura continua disminuint a la majoria de països a favor de la indústria i, sobretot, dels serveis. També en disminueix el pes econòmic. L'any 2004, l'agricultura representava el 4% del valor total de la producció mundial, davant del 32% de la indústria i del 64% dels serveis. Això no obstant, hi ha diferències notables entre uns llocs i altres.

• Als països desenvolupats, aquesta activitat tan sols ocupa menys d'un 5% de la població activa. Amb tot, l'agricultura té una alta productivitat a causa dels avenços tècnics. Per això, s'ha duplicat la producció els últims 30 anys. A més a més, l'espai rural s'ha revitalitzat perquè ha assumit altres funcions diferents de les pròpiament agrícoles i ramaderes. Als països desenvolupats, el camp és lloc de residència, de localització d'indústries i un espai turístic, comercial, d'oci...
• Als països subdesenvolupats, hi viuen gairebé el 80% dels treballadors dedicats a les feines agrícoles. Malgrat que s'observa una pèrdua de mà d'obra en aquesta activitat, als estats més pobres l'agricultura ocupa la majoria de la població i aporta més del 20% de la riquesa nacional. L'ús de tècniques de conreu tradicionals fa que la productivitat sigui baixa, la qual cosa impedeix cobrir les necessitats alimentàries de tota la població.

Factors condicionants

L'agricultura es practica a gairebé tots els llocs de la Terra que són habitats per l'ésser humà. Tot i això, està condicionada per uns factors físics i humans que afavoreixen, dificulten o, fins i tot, poden impedir un aprofitament agrícola determinat. En temps passats, els factors físics eren més determinants per a l'agricultura que actualment, ja que els avenços tecnològics han permès vèncer alguns obstacles. Però els factors físics continuen sent decisius per a les societats poc tecnificades.

Factors físics

Els principals factors físics que influeixen en l'activitat agrícola són tres: el clima, el relleu i el sòl.

• El clima. Cada planta necessita unes condicions de temperatura i humitat determinades per poder créixer. Per això, a cada zona climàtica hi prosperen millor uns conreus que uns altres. A més a més, hi ha factors climàtics que impedeixen practicar l'agricultura. Les plantes no es desenvolupen a llocs amb temperatures molt altes (per sobre dels 45 °C), amb temperatures baixes (generalment, per sota dels 10 °C), a zones amb pluges molt escasses o excessives.
• El relleu. L'altitud i el pendent del terreny condicionen l'activitat agrària. Les temperatures baixen a mesura que augmenta l'altitud, la qual cosa limita el desenvolupament de les espècies a partir d'una certa altura. També és impossible conrear terres amb una inclinació superior als 10°. Per això, l'agricultura s'estén generalment per planes i valls. Però, de vegades, és necessari conrear els vessants de les muntanyes, tot i que costi molt més. Per fer-ho, es creen terrasses o feixes.
• El sòl. Cada planta necessita un terreny amb unes característiques adequades. La mida i la porositat dels grans de terra condicionen la quantitat d'oxigen del sòl i la capacitat per retenir l'aigua. A més a més, cada sòl té una composició química i biològica que en determina el grau d'acidesa i la riquesa en nutrients.

Factors humans

Entre els factors humans que condicionen l'aprofitament agrícola podem destacar el volum de població, les tècniques de treball, la destinació de la producció i les polítiques agràries.

• El volum de població. La necessitat d'alimentar una població cada vegada més nombrosa ha fet que s'estengui la superfície conreada i que es facin servir mitjans que millorin el rendiment de les terres.
• Les tècniques agrícoles. L'ús d'unes tècniques agrícoles o unes altres determina el rendiment de les terres conreades. Als països desenvolupats, les tècniques agrícoles modernes han fet que augmenti la producció. Als països subdesenvolupats es continuen fent servir tècniques tradicionals, per això les collites són menys abundants.
• La destinació final de la producció. En el que s'anomena agricultura de subsistència, la producció es destina al consum de la família pagesa, que conrea els productes que pot. Per contra, l'agricultura de mercat s'especialitza en un producte o en un nombre reduït de productes perquè la producció es destina a la venda. Com que l'objectiu dels agricultors és obtenir el màxim benefici, sempre que sigui possible optaran per conrear les espècies que els resultin més avantatjoses.
• Les polítiques agràries. Els governs influeixen decisivament en les característiques i l'evolució de l'agricultura mitjançant diferents mesures: lleis de reforma agrària, plans hidrològics que permeten regar noves terres, ajuts econòmics als agricultors o la fixació de quotes a una producció determinada. De vegades, els governs protegeixen els agricultors del seu país restringint les importacions d'alguns productes que pot ser que competeixin en millors condicions amb els nacionals.

Paisatges agraris

Quan conreem la terra, transformem el paisatge natural de manera que dóna lloc a una diversitat de paisatges agraris. Aquesta diversitat és fruit de la combinació de diversos elements i de com aquests es manifesten en l'espai: les parcel·les i el grau d'aprofitament que se'n fa, els sistemes de reg que s'utilitzen, les espècies que es conreen i la disposició de l'hàbitat.

Les parcel·les

Una parcel·la és cada una de les parts en què es divideix l'espai agrari. Les parcel·les poden estar o no delimitades per tanques d'arbustos, murs de pedra seca o tancats de filferro.

• Quan les parcel·les no estan tancades donen lloc a un paisatge de camps oberts o openfield.
• Quan ens trobem amb un paisatge dominat per parcel·les amb tanques, parlem de paisatge de camps closos o bocage.

Les parcel·les tenen diferents formes i mides. Quan les parcel·les són petites, parlem de minifundi, i si ocupen una gran superfície, de latifundi.

Grau d'aprofitament de les parcel·les

Quan l'agricultor busca aprofitar al màxim la terra, es diu que practica una agricultura intensiva. Als països desenvolupats, la productivitat de l'agricultura intensiva és molt alta, gràcies a l'ús de tècniques de conreu modernes. Als països subdesenvolupats, la productivitat és més baixa: com que els recursos tècnics són escassos, l'aprofitament intensiu exigeix fer servir una mà d'obra abundant.

En l'agricultura extensiva les parcel·les no s'exploten totalment, sinó que se'n deixa una part en guaret, és a dir, sinó sembrar, per facilitar la recuperació de la fertilitat de la terra. L'agricultura extensiva és característica de dos tipus de països:

• Països desenvolupats on hi ha grans superfícies de terra, com ara els Estats Units, l'Argentina o Austràlia. La utilització de màquines permet obtenir uns rendiments elevats amb molt poca mà d'obra.
• Països subdesenvolupats poc poblats on les feines agrícoles es fan fonamentalment de manera manual, la qual cosa dóna com a resultat una baixa productivitat.

Sistemes de reg

La presència o no de canals, sèquies, aspersors, etc. en un paisatge agrari ens indica si ens trobem davant d'una agricultura de secà, on els conreus només reben l'aigua procedent de les pluges, o davant d'una agricultura de regadiu, en la qual l'agricultor aporta l'aigua que les plantes necessiten a través de diferents sistemes artificials de reg, com ara l'aspersió, el gota a gota, la inundació...

L'espècie conreada

Existeix una gran varietat de conreus. A escala mundial, els principals productes que es conreen són: els cereals (arròs, blat, blat de moro, ordi...), algunes plantes que es processen a nivell industrial (canya de sucre, remolatxa...), les fruites, les patates i altres hortalisses (tomàquet, enciam, pastanaga, bleda, ceba...).

• Si en un mateix espai es conreen espècies vegetals diferents, parlem de policultura. La policultura es dóna en parcel·les petites, la producció de les quals es destina fonamentalment al consum de la família pagesa, i a les zones d'horta.
• Però si en una explotació agrícola es conrea un sol producte, direm que es tracta de monocultura. La monocultura simplifica l'ús de maquinària i té com a objectiu obtenir la màxima producció al mínim cost per fer-la competitiva, ja que es destina principalment a la venda.

L'hàbitat i la xarxa viària

El paisatge agrari també varia segons la manera com la població humana s'ha assentat en el territori (assentament concentrat o assentament dispers), i de la disposició dels camins rurals que fan servir els agricultors i d'altres vies destinades al trànsit de bestiar.

Agricultura de mercat (països desenvolupats)

Als països desenvolupats, la revolució agrícola que va començar al final del segle XVIII a la Gran Bretanya va representar el pas d'una agricultura de subsistència, destinada a alimentar les famílies camperoles, a una agricultura orientada a la venda. Per això es diu que és una agricultura de mercat.

Característiques

L'agricultura de mercat té com a objectiu principal obtenir el màxim benefici. Això s'aconsegueix de diferents maneres:

• L'especialització de la producció. Normalment es conrea un sol producte a cada explotació agrícola, la qual cosa simplifica la feina i l'ús de maquinària, i millora els rendiments.
• La mecanització de les feines del camp. Gran part del treball humà se substitueix per màquines, cosa que permet contractar menys mà d'obra i fer les feines agrícoles en menys temps.
• L'aplicació de tècniques de conreu modernes, com ara fertilitzants i adobs, que milloren la capacitat del sòl i permeten obtenir diverses collites anuals; llavors d'elevat rendiment; en llocs amb climes molt secs i amb sòls molt pobres es conrea en hivernacles, en sòls artificials, amb nous sistemes de reg, etc. A més a més, l'aplicació dels avenços de la biotecnologia a l'agricultura ha donat lloc a noves varietats de conreus modificats genèticament: els transgènics.

Tot aquest seguit de procediments requereix grans inversions de diners, però els costos són compensats amb l'augment de la productivitat, que permetrà obtenir més beneficis.

Efectes

L'agricultura de mercat té unes conseqüències força importants sobre els preus, el comerç i la distribució dels productes.

• L'alta productivitat permet abaixar els preus dels productes, que d'aquesta manera competiran millor en el mercat.
• Com que es localitzen grans quantitats de producte en uns llocs determinats, se n'agilitza la comercialització, ja que els majoristes no s'han de dirigir a molts llocs diferents per proveir-se de tots els productes que necessiten.
• Com que es produeixen grans quantitats d'un producte, es poden fer servir transports especialitzats per distribuir-los i millors tècniques per conservar-los (congelació, conserves, etc.).

Però aquesta agricultura també té efectes negatius. Per exemple, els fertilitzants contaminen el sòl i les aigües, i poden afectar els aliments que consumim i, en conseqüència, la nostra salut.

D'altra banda, les subvencions que els governs dels estats rics concedeixen als seus agricultors col·loquen en una situació de desavantatge els productes dels països pobres que intenten competir-hi.

Com influeixen les subvencions en els preus?

Agricultura als països subdesenvolupats

Als països subdesenvolupats l'agricultura hi té un pes molt important. És, fonamentalment, una agricultura tradicional, que ocupa pagesos amb pocs recursos que conreen les terres per obtenir aliments per a ells. Al costat de les modestes propietats familiars apareixen les grans plantacions, lligades als interessos de potents empreses multinacionals i destinades als conreus d'exportació.

Agricultura de plantació

La plantació és una explotació agrícola situada normalment a països tropicals subdesenvolupats, sobretot a l'Àfrica, Amèrica Central i del Sud, l'Índia i el sud-est asiàtic.

L'origen de les plantacions és molt antic. Entre els segles XVI i XIX, alguns països europeus van conquistar territoris de fora d'Europa i hi van crear explotacions per obtenir-ne els productes que no es cultivaven als seus països.

Avui dia, l'agricultura de plantació té aquestes característiques:

• És una agricultura de mercat, destinada a l'exportació. Així doncs, les plantacions se situen en zones ben comunicades, com ara les costes, que faciliten el transport dels productes a l'estranger.
• Generalment, es practica en grans propietats, controlades principalment per multinacionals europees i nord-americanes.
• Exigeix una gran inversió de capital per comprar el terreny i explotar-lo, i per transportar, conservar i comercialitzar els productes a llargues distàncies.
• Hi predomina la monocultura.
• Ocupa mà d'obra abundant, que cobra salaris baixos i que es contracta, moltes vegades, de manera temporal.
• La productivitat és alta i s'hi apliquen tots els mitjans tècnics possibles.

Els exemples més coneguts són les plantacions de cafè al Brasil i Etiòpia, de canya de sucre a Cuba, de te a l'Índia i de cautxú a Indonèsia i Malàisia.

Aquest tipus d'agricultura planteja diversos problemes:

• Els beneficis econòmics són per a les empreses estrangeres, mentre que els treballadors locals tenen un nivell de vida molt baix.
• Molts petits pagesos s'han vist obligats a abandonar les seves terres i a treballar a les plantacions, contra les quals no poden competir. Com a conseqüència, alguns països han d'importar aliments per a la seva població, ja que els conreus de les plantacions s'exporten.
• Com que les empreses intenten aconseguir el màxim rendiment, l'explotació és molt intensiva. Per això moltes terres s'han tornat ermes.
• Les decisions es prenen tenint en compte els preus de venda dels productes. Si els preus baixen, pot ser que s'arribi a tancar l'explotació, de manera que es condemnen els treballadors a l'atur i a la misèria.

Agricultura tradicional

Generalment, l'agricultura tradicional té les característiques següents:

• L'objectiu principal és obtenir l'aliment necessari per a la família pagesa. Es tracta, per tant, d'una agricultura de subsistència, que es practica en petites propietats.
• En aquestes propietats, hi predomina la policultura, ja que, per assegurar-se l'aliment durant tot l'any, els pagesos conreen diversos productes alhora. Els van collint al llarg de l'any en funció del temps de maduració, que és diferent per a cada tipus de planta.
• Les feines agrícoles es fan amb molt d'esforç, manualment, amb tècniques i eines de conreu molt primitives, com ara l'aixada o l'arada estirada amb animals. Aquesta és la raó per la qual la productivitat és baixa.
• Com que aquests pagesos no tenen accés als avenços tecnològics, depenen enormement dels factors físics. Els anys amb unes condicions climàtiques adequades, les collites són abundants. Però si les temperatures i les precipitacions no són les apropiades, la collita disminueix i, conseqüentment, apareix la fam.

Altres activitats del sector primari

Ramaderia

La ramaderia consisteix a criar animals per aprofitar-ne els productes que ens donen: carn, llet, ous, cuir, llana, mel, etc. Alguns animals també es fan servir com a força de treball o, simplement, es destinen a la reproducció.

Les espècies animals que es crien majoritàriament són les que constitueixen el bestiar boví, oví i porcí. A més a més, en alguns llocs determinats són importants el bestiar cabrum i equí; la cria de conills, anomenada cunicultura; la cria d'aviram, que es diu avicultura, i la d'abelles, que es crien per aprofitar-ne els productes que fabriquen, coneguda com a apicultura.

Tradicionalment, la ramaderia s'ha considerat un complement de l'agricultura. Per això, generalment, la cria d'animals es localitza als llocs menys favorables per al desenvolupament dels conreus.

Hi ha granges que es dediquen exclusivament a la cria d'animals, però n'hi ha d'altres on conviuen els conreus i el bestiar. En aquests casos, l'agricultura produeix la major part de l'aliment per als animals i aquests, al seu torn, proporcionen els fems que es fan servir per adobar la terra.

L'activitat ramadera ha experimentat un gran canvi durant el darrer segle. La investigació científica ha permès obtenir races selectes, que proporcionen uns rendiments molt elevats, i s'ha aconseguit també vèncer moltes malalties que afectaven el bestiar. I les noves tecnologies han aconseguit augmentar considerablement la producció i desenvolupar sistemes de refrigeració i congelació que fan possible traslladar els productes ramaders a llargues distàncies en perfecte estat de conservació.

Malgrat tot, la mecanització i la tecnificació modernes no es fan servir de la mateixa manera a les explotacions ramaderes. Aquest fet marca la diferència entre dos tipus principals de ramaderia: l'extensiva i la intensiva.

Ramaderia extensiva

La ramaderia extensiva es practica tant als països desenvolupats com als subdesenvolupats, i presenta aquests trets que la caracteritzen:

• És pròpia de les grans explotacions, on el bestiar corre lliure pel camp i s'alimenta de pastures naturals.
• Requereix unes inversions escasses en mà d'obra, instal·lacions per als animals, aliments, etc., però té una baixa productivitat.
• Els tipus de bestiar característic són el boví i l'oví, els productes dels quals es destinen a la venda, en el cas dels països desenvolupats, i a l'autoconsum, als països subdesenvolupats.

Hi ha bons exemples d'aquest tipus de ramaderia al centre i l'oest dels Estats Units, a la Pampa argentina, a l'est del Brasil, al sud de Rússia, a Austràlia i a la República de Sud-àfrica, on hi ha pastures abundants.

Ramaderia intensiva

La ramaderia intensiva és pròpia dels països desenvolupats i presenta aquestes característiques:

• Es practica en explotacions especialitzades, normalment més petites que les de la ramaderia extensiva.
• Exigeix grans inversions en instal·lacions, tecnologia, pinsos per al bestiar, etc., però té una alta productivitat.
• És una ramaderia estabulada, la qual cosa significa que els animals es crien en estables, de vegades sota unes condicions de temperatura, llum i humitat artificials per augmentar-ne la producció en el mínim temps possible. De vegades, el bestiar s'alimenta tant de pastures naturals com de plantes farratgeres i pinsos a les granges, quan escasseja l'herba. En aquest cas, la ramaderia és semiestabulada.
• Els tipus de bestiar característic són el boví, el porcí i l'aviram, la producció dels quals es destina al mercat.

Aquest tipus de ramaderia es practica sobretot a l'est dels Estats Units i Canadà, a l'Europa occidental, al sud-est d'Austràlia i a Nova Zelanda.

Pesca

La pesca és la captura al mar, els rius o els llacs, de peixos i altres animals aquàtics. En l'actualitat, aproximadament el 75% de les captures mundials es destinen al consum humà. Una altra part es fa servir com a primera matèria per fabricar farines de peix i olis.

Segons on es practiquin les captures, es distingeix entre pesca d'autoconsum, pesca litoral o costanera i pesca d'altura.

• La pesca d'autoconsum es practica a la vora de la costa, en petites embarcacions, amb o sense motor, i fent servir mètodes artesans (arpons, hams, nanses, petites xarxes...). Les captures es destinen pràcticament a l'autoconsum i, en menys quantitat, al mercat local. Aquest tipus de pesca és un recurs alimentari important als països subdesenvolupats.
• La pesca litoral o costanera es du a terme a prop de la costa, en embarcacions petites o mitjanes equipades amb diferents ormeigs de pesca en funció de les espècies que es volen capturar. Normalment, les bodegues d'aquestes embarcacions estan condicionades per conservar les captures amb gel o en cambres frigorífiques. La pesca litoral es practica durant un període no superior a un dia.
• La pesca d'altura és la que es fa a alta mar, amb vaixells de gran tonatge equipats amb instruments tècnics moderns, que permeten detectar i saber la mida dels bancs de peixos. Molts d'aquests vaixells disposen de les instal·lacions necessàries per netejar, trossejar, empaquetar i emmagatzemar congelades les captures. Són autèntics vaixells factoria, preparats per a campanyes pesqueres de diverses setmanes o, fins i tot, mesos.

La pesca marina constitueix una activitat econòmica important per a molts països. Es du a terme mitjançant diferents tècniques o arts de pesca.

On es pesca?

Al mar, les espècies es concentren en unes zones determinades apropiades per a la pesca: els caladors. Els millors caladors són les plataformes continentals; és a dir, les planures submarines que baixen des de la costa fins a uns 200 m de profunditat. Aquí els rius hi vessen el seu cabal, ric en nutrients, i la poca fondària de les aigües permet que hi arribi la llum solar. Aquests factors afavoreixen que s'hi faci el plàncton, petits organismes dels quals s'alimenten els peixos. Els pescadors no poden pescar allà on volen. La legislació internacional permet que els països costaners es reservin el dret d'explotació de la zona que s'estén des de les seves costes fins a 370 km mar endins. Aquesta és el que s'anomena zona econòmica exclusiva. Perquè els vaixells d'un país puguin pescar a les aigües d'altres països els governs respectius han d'haver signat acords pesquers.

L'aqüicultura, solució a la sobrepesca?

Des del 1950, les captures s'han gairebé multiplicat per cinc, la qual cosa ha provocat que alguns caladors s'hagin esgotat i que hagin desaparegut espècies.

Per això molts països han començat a posar en pràctica l'aqüicultura, que és la cria en captivitat o en un ambient controlat d'organismes animals i vegetals aquàtics. Actualment, més del 30% de la producció pesquera mundial s'obtén de l'aqüicultura. La majoria dels salmons, les truites, els turbots, les orades i els musclos que comprem provenen de les piscifactories.

L'aqüicultura permet augmentar la disponibilitat de peixos i mariscos alhora que n'alleugera l'extinció; però, de vegades, les espècies de piscifactoria s'alimenten amb farines de peix capturat a alta mar.

Explotació forestal

L'explotació forestal és l'aprofitament econòmic dels boscos. Dels boscos s'obtenen productes diversos, derivats dels arbres, com ara fusta, resina, suro, etc. El recurs forestal més important en quantitat i més rendible econòmicament és la fusta, que s'utilitza sobretot per fabricar paper, per a la construcció i la indústria del moble.

La producció de fusta està associada a les condicions climàtiques dels països. Els rendiments més elevats s'obtenen a les selves i els boscos tropicals humits, on les espècies frondoses creixen ràpidament, i als boscos temperats septentrionals, on abunden les coníferes (pins, avets...).

Actualment, l'explotació incontrolada dels boscos està posant seriosament en perill grans zones boscoses de la Terra. Per evitar que desapareguin, en molts llocs es practica la silvicultura, o conreu dels boscos per explotar-los econòmicament. Per tal de fer compatible el fet d'aprofitar els boscos i alhora conservar-los, la silvicultura determina la superfície que es pot explotar en funció de la capacitat de regeneració natural del bosc en aquell lloc. A les zones on aquesta regeneració natural és difícil o triga molt de temps, es fan repoblacions.

El sector primari a Europa, Espanya i Catalunya

Europa

Europa té una llarga tradició agrícola. Més del 40% de les terres de la Unió Europea es destinen a les activitats agropecuàries, però tenen un escàs pes econòmic: només un 5% de la població es dedica a les feines agrícoles, i el sector primari representa el 2% del PIB comunitari.

L'agricultura europea

Des que es va començar la revolució agrícola al final del segle XVIII, les creixents inversions en maquinària i investigació han donat com a resultat una agricultura moderna, tècnicament avançada, molt productiva i rendible.

Els paisatges agrícoles característics són dos: el mediterrani i el centreeuropeu.

• Els paisatges mediterranis combinen dos tipus d'agricultura: una de secà, generalment de baix rendiment i dedicada principalment al conreu de la trilogia mediterrània tradicional (blat, vinya i olivera); i una agricultura de regadiu, de conreus d'horta més rendibles que produeixen una gran varietat de fruites i hortalisses. A aquests conreus s'hi afegeixen els cereals, destinats majoritàriament a l'aliment del bestiar (com ara l'ordi), i les plantes industrials (remolatxa sucrera, tabac, cotó...).
• Els paisatges cerealistes centreeuropeus es caracteritzen per uns elevats rendiments gràcies a la mecanització i a la rotació de conreus: a l'hivern s'hi fan cereals, com ara el blat i l'ordi, i a l'estiu, farratge per al bestiar i remolatxa.

La Política Agrària Comuna (PAC)

La Política Agrària Comuna (PAC) és la que determina les polítiques agrícoles dels països membres. Es va crear fa 50 anys. En aquella època, la producció comunitària no cobria les necessitats de la seva població, la qual cosa obligava a importar la majoria d'aliments. Per això, la PAC va néixer amb tres objectius fonamentals:

• Modernitzar les explotacions per incrementar la productivitat.
• Aconseguir l'autoaprovisionament de productes agraris bàsics a uns preus assequibles per als consumidors.
• Garantir als agricultors un nivell de vida raonable.

Per aconseguir-ho, la UE va destinar gairebé el 70% del seu pressupost a la PAC i va decidir subvencionar la producció d'aliments bàsics, limitar les importacions procedents de països no comunitaris i comprar productes que no s'aconseguissin vendre en el mercat a un preu raonable, amb la finalitat d'ajudar els agricultors.

En uns anys, els països van començar a produir una quantitat excessiva de llet, carn de boví, vi, etc. Als pagesos els interessava obtenir molts productes, encara que no es venguessin, perquè la UE els en comprava els excedents, que després es destruïen.

Per tot això, les dues últimes dècades s'han fet canvis importants. Avui, la UE destina bastant menys de la meitat del pressupost a la PAC. S'han establert quotes de producció per a gran part dels productes, amb la finalitat d'evitar excedents. Es continuen mantenint les subvencions i altres ajuts econòmics als agricultors, però només per a aquells que fan servir tècniques de conreu respectuoses amb el medi ambient i la feina dels quals afavoreix el desenvolupament rural. I la producció d'aliments segurs i de qualitat s'ha convertit en una de les principals preocupacions.

La Política Pesquera Comuna (PPC)

La UE és la tercera potència pesquera del món. Després d'una llarga reconversió, disposa d'una flota eficient i moderna.

A través de la Política Pesquera Comuna (PPC), la UE estableix quotes de pesca per països dins dels caladors propis, per tal d'evitar la sobrepesca i protegir l'entorn marí i les espècies amenaçades; concedeix ajuts econòmics que afavoreixin el desenvolupament de l'aqüicultura, i negocia acords amb països no comunitaris per poder pescar als seus caladors.

Espanya

A Espanya, el sector primari ocupa poc més del 5% de la població activa i aporta només el 2,8% del PIB. És un sector modern i orientat a la venda dels productes al mercat.

D'una agricultura tradicional a una moderna

Fa cent anys, el 70% de la població ocupada a Espanya es dedicava a l'agricultura. El procés de modernització va ser lent. Al camp, hi convivien explotacions modernes, orientades a la venda a les ciutats, amb d'altres d'associades a l'agricultura tradicional, la producció de les quals es destinava a l'alimentació familiar, i els escassos excedents que produïen es venien al mercat local.

A mitjan segle XX, es va produir una profunda crisi de l'agricultura tradicional, que des dels anys seixanta es va anar substituint per una agricultura tecnificada. L'impuls modernitzador es va intensificar amb la integració d'Espanya a la Unió Europea el 1986.

L'agricultura espanyola en la PAC

Per entrar a la Unió Europea, Espanya va haver de fer un gran esforç per aconseguir un sector agrari més productiu i competitiu, amb productes de més qualitat.

L'ingrés espanyol va coincidir amb les reformes de la PAC, que va començar a establir quotes a la producció dels països i a reduir el preu de certs productes, unes mesures que van perjudicar l'agricultura espanyola. Alguns agricultors van haver d'abandonar les seves explotacions, ja que no els eren rendibles.

Però la incorporació a la UE també ha estat avantatjosa. Els agricultors espanyols es beneficien de les subvencions a la producció, i d'altres ajuts econòmics; de l'accés al mercat europeu, on venen les tres quartes parts dels aliments destinats a l'exportació; i dels acords establerts entre l'organització i països no comunitaris pel que fa a les importacions i les exportacions de productes agrícoles.

Les darreres modificacions de la PAC vinculen els ajuts a la mida dels camps de conreu i al fet que els pagesos tinguin en compte el respecte al medi ambient, la seguretat alimentària i el benestar animal a les seves explotacions. Per això, els agricultors i els ramaders espanyols hauran de canviar algunes de les pràctiques a què estan acostumats per acoblar-se a aquestes exigències i poder rebre ajuts econòmics.

La ramaderia espanyola

A Espanya, l'activitat ramadera hi té un pes significatiu, ja que aporta el 40% del valor de la producció del sector primari.

En temps passats, la ramaderia era extensiva i estava lligada a l'agricultura, ja que els fems dels animals es feien servir per adobar els camps. El desenvolupament de la ramaderia estava condicionat pel clima, que limitava l'extensió de les pastures.

Avui dia, les explotacions ramaderes són independents dels camps de conreu. Predomina la ramaderia intensiva i estabulada, amb explotacions industrials caracteritzades per unes fortes inversions, un grau de mecanització elevat i uns alts rendiments. Aquestes explotacions ja no estan situades al costat dels prats, sinó a prop de les grans ciutats, on venen els seus productes.

Espanya té una important cabanya ramadera. El 2004, Espanya ocupava el segon lloc en nombre de caps de bestiar porcí, oví i cabrum dins de la Unió Europea, i el tercer lloc en producció de carn i ous de gallina. Actualment, està guanyant importància l'apicultura, dedicada a obtenir mel, i la cria d'altres animals no tradicionals, com ara els estruços.

Espanya, potència pesquera

Espanya és un dels principals països pesquers del món. Ocupa el primer lloc entre els estats europeus per la mida de la flota i el segon pel volum de les captures. A més a més, és el segon país del món en consum de peix, després del Japó.

La incorporació d'Espanya a la Unió Europea va representar un fort impuls per a la renovació i la modernització del sector. Però aquest procés també va comportar uns costos, i molts petits pescadors es van quedar sense feina. Actualment, conviuen la pesca artesana i la pesca industrial, que es du a terme en grans vaixells factoria que poden estar llargues temporades a alta mar.

La plataforma continental espanyola és estreta, per això la pesca que se n'obtén és insuficient per aprovisionar el consum nacional de peix. Per aquest motiu els acords pesquers amb altres països són fonamentals.

Des de la dècada de 1990, el desenvolupament de l'aqüicultura ha estat prou significatiu. El 2002, la producció va superar les 325.000 tones. Les espècies de peixos que es crien més són l'orada, el llobarro i el turbot. A les ries gallegues aquesta activitat es dedica principalment a la cria d'ostres, cloïsses i, sobretot, musclos, de manera que ha permès situar Espanya com el segon país productor de musclos del món, després de la Xina.

L'explotació forestal

A Espanya, l'explotació forestal no és una activitat econòmica gaire important a causa de la manca de boscos, que, a més a més, són constantment amenaçats pels incendis.

Les espècies arbòries de creixement ràpid, com ara el pi i l'eucaliptus, s'han estès molt gràcies a les campanyes de repoblació forestal i són les que s'exploten més.

Catalunya

A Catalunya, el sector primari ocupa, en el conjunt de les activitats productives, un lloc semblant al que té en altres societats desenvolupades del nostre entorn. La importància de la producció agrícola ha disminuït en relació amb els altres sectors, i actualment aporta l'1,56% del PIB català.

L'espai rural, és a dir, el que no és urbà, representa un 70% del territori català, la major part del qual està ocupat per superfícies boscoses o ermes, mentre que la superfície agrària utilitzada (SAU) representa un 30% del total. La població ocupada directament en el sector primari representava el 2009, aproximadament, un 1,9% del total de la població activa, tot i que el 1975 encara representava el 8%.

La incorporació a la UE va incidir en la reestructuració del sector i la disminució del nombre de llocs de treball.

Els paisatges agrícoles catalans

Les activitats agrícoles presenten característiques diverses al llarg del territori, i delimiten unes zones ben diferenciades:

• L'agricultura mediterrània de secà comprèn àmplies àrees del sud-oest, amb comarques com ara la Segarra, la Conca de Barberà i la Terra Alta, dedicades al conreu de cereals i també a l'explotació de vinya, olivera i fruita seca. Es tracta d'àrees que han hagut d'adaptar les explotacions en funció de les noves orientacions del mercat, de la indústria agroalimentària i de la política agrària comunitària (PAC). S'ha reduït l'extensió dels conreus de blat, mentre que d'altres cereals, com el blat de moro, se n'ha augmentat la producció, orientada cap a la fabricació de pinsos.
• El regadiu es concentra al voltant dels canals. La major part de les àrees de regadiu són producte de grans obres iniciades al segle XIX, com ara el canal d'Urgell, el canal de la Infanta, i canals de l'Ebre i del Llobregat. Destaquen les àrees de fruiters de les comarques de Lleida i les zones d'arrossars al delta de l'Ebre. La creació de nous regadius està condicionada per la rendibilitat d'una agricultura intensiva d'hivernacle, orientada a productes com ara les hortalisses i les flors.
• L'agricultura consolidada caracteritza comarques com ara Osona, el Bages, l'Alt Penedès o l'Alt Camp, en les quals la producció agrícola s'ha vist fortament integrada en el desenvolupament de la indústria agroalimentària, que mostra un gran dinamisme econòmic.
• L'agricultura periurbana ocupa espais amenaçats per la constant expansió urbana i la construcció d'urbanitzacions al voltant dels grans nuclis de població, especialment Barcelona i la seva àrea metropolitana.
• L'agricultura a la zona pirinenca topa amb les dificultats que presenten el relleu i el clima per a la pràctica d'una agricultura moderna. Comarques com ara l'Alt Urgell, el Pallars Sobirà o la Vall d'Aran són comparativament menys productives respecte d'altres àrees, i per això hi ha hagut un abandonament progressiu dels conreus.

Característiques actuals del sector primari

Les activitats agràries van haver d'adaptar-se als canvis econòmics i a la creixent urbanització que es va produir a partir de 1960. La integració a l'espai econòmic comunitari, el 1986, va provocar una pèrdua de pes del sector dins del conjunt de les activitats econòmiques i va consolidar el paper central de la ramaderia. D'entre les característiques que té actualment el sector primari a Catalunya, cal destacar:

• La importància de la ramaderia amb relació a l'agricultura.
• La integració de les activitats agràries dins de la indústria agroalimentària.
• L'extensió del treball a temps parcial, en contrast amb la dedicació de la pagesia tradicional.
• Un important procés de tecnificació.

Aquesta situació fa que, actualment, el producte final agrari estigui format, un 60,4% per la producció ramadera, un 36,6% correspongui als productes agrícoles i el 3% a les explotacions forestals.

La creixent importància del sector ramader

L'increment experimentat per la producció ramadera està directament relacionat amb la integració dins del cicle productiu de la indústria agroalimentària. D'altra banda, alguns dels subsectors catalans com ara el porcí i l'aviram sumen el 70% de la producció total de l'Estat.

• El porcí, amb més de 6 milions de caps, representa el 65% de la producció final de tot el sector. Hi ha més de 6.500 explotacions amb una mitjana de 900 caps de bestiar, concentrades especialment a les comarques de Lleida i a Osona.
• L'aviram constitueix el segon subsector pel dinamisme i la integració industrial que té. S'orienta a la producció de carn i ous.
• El boví ha experimentat canvis: s'ha reduït el bestiar de producció lletera i, per contra, s'ha augmentat el ramat destinat a la producció de carn, i la cria extensiva.
• L'oví i el cabrum són subsectors que experimenten una lleugera remuntada els darrers anys, tot i que queden lluny de la importància que havien tingut en la ramaderia tradicional.

La pesca

S'ha centrat sobretot en la pesca costanera. Els ports de Roses, Tarragona i Sant Carles de la Ràpita són els més importants quant a nombre de captures.

La integració europea va comportar una important renovació tecnològica, tot i que el nombre de vaixells es va reduir. La tendència a la disminució progressiva de les captures és compensada, en part, per l'increment recent de la producció de l'aqüicultura.

El sector forestal

Tot i la important superfície de boscos de Catalunya, l'explotació de la fusta i el suro representen una part poc significativa del producte final agrari.