L'agricultura a Catalunya i els problemes del camp espanyol al segle XX

L'agricultura a Catalunya i Espanya al segle XX

Pes de la producció agrària catalana sobre l'espanyola: 1900 = 8,6%; 1930 = 9,7%.

1. Augment de la producció de cereals, especialment l'arròs del Delta de l'Ebre.
2. Increment major al sector ramader, amb bestiar boví i porcí.
3. Viticultura: davallada llarga i profunda, disminució de quasi 1/3.

Productes destinats a l'exportació en un volum més gran: vi, oli, fruita seca, patates primerenques, cítrics.

Els problemes del camp espanyol

Situació del camp espanyol al primer terç del segle XX: Enorme desigualtat en l'estructura de la propietat de la terra. Existència d'extenses zones de latifundis i zones de fort predomini de minifundis. Això repercutia en rendiments baixos i dificultava la importació de tècniques i mètodes de conreu nous.

A les zones latifundistes d'Extremadura i Andalusia, la immensa majoria de la població posseïa unes condicions de vida de subsistència, el que provocà conflictivitat social darrere la qual hi havia una exigència d'una reforma agrària que permetés l'accés dels pagesos a la propietat de la terra i posés en conreu efectiu moltes terres insuficientment treballades com a conseqüència de l'absentisme dels propietaris.

L'existència de minifundis a Galícia i la mala qualitat de la terra de la submeseta nord només va permetre augmentar la productivitat en termes suficients per garantir la subsistència, però va impedir generar beneficis i modernitzar les exportacions i, com a conseqüència, van emigrar molts petits pagesos.

Diferents governs espanyols de l'època van ser conscients de l'endarreriment del camp espanyol i els conflictes que derivaven de la distribució desigual de les propietats. Per millorar la producció, es va fomentar l'augment del regadiu. El 1902 es va aprovar un pla d'Obres Públiques que estimulava la implantació de regadiu en zones de secà. El pla es va ampliar amb la creació de confederacions hidrogràfiques durant la dictadura de Primo de Rivera i amb el Pla Nacional d'Obres Hidràuliques que va endegar la Segona República el 1933.

A l'inici del segle XX, el problema principal era la gran quantitat de pagesos sense terra. La Llei del 1907 va permetre la colonització de milers d'hectàrees, atorgades a petits propietaris. La Llei del 1917 facilita el repartiment d'algunes terres entre els pagesos. Aquestes mesures van ser insuficients, però la repressió dels grans propietaris agrícoles va impedir qualsevol intent de dur a terme una reforma agrària, que es va iniciar el 1932 en el temps de la Segona República.